Feminisme i marc democràtic

Maria Àngels Viladot

Està tot tan dit, completament dit per activa i per passiva: les pressions són múltiples i en tots els flancs, fins al punt que una se sent descoratjada en veure que les coses avancen tan lentament.

Canvien coses, és clar que canvien, perquè la societat també, i les Institucions promulguen lleis i implanten correccions per eliminar les desigualtats injustes, però no podem oblidar que  de la mateixa manera que els progressos avancen també poden retrocedir; els objectius aconseguits poden quedar desmuntats amb una simple bufada. La història és plena d’exemples. La situació de millora aconseguida per i per a les dones de la II República espanyola va quedar sobtadament frustrada. L’ideari dels guanyadors de la Guerra Civil (1936-1939) i de la Falange (l’altaveu per excel·lència va ser Pilar Primo de Rivera) va tornar a infantilitzar la dona i a col·locar-la en un pedestal com a mare i cuidadora, tancant-la a l’àmbit privat de la família i la llar. El sexisme benèvol era flagrant. Si la dona no s’emmotllava i acatava els cànons establerts, estava perfectament justificat i implícitament acceptat passar del masclisme sobreprotector al masclisme hostil.

En aquest aspecte hem millorat (hem millorat a la societat occidental, és clar), avui dia no estan ben vistos ni el sexisme condescendent ni, per descomptat, el sexisme obertament hostil; s’han regulat per lleis que protegeixen les dones. Però com els virus que muten també ho fa el masclisme. Ja fa molts anys que es va inventar la discriminació subtil. Un invent per seguir dominant i domesticant les dones per mitjà de micromasclismes quotidians i repetitius com una aixeta que degota sense que ens adonem.

El que vull dir és que no podem abaixar la guàrdia ni un sol instant perquè tots els èxits aconseguits es poden esfumar amb un espetec de dits. El 1979 amb els aiatol·làs en poder (l’aiatol·là  Jomeini va fer caure la monarquia pro-occidental de l’últim xa de Pèrsia) les dones iranianes van veure com, de sobte, se les vexava i els seus drets quedaven conculcats. La discriminació que patien pel fet de ser dones va augmentar estrepitosament a nivells asfixiants. És tan sols un exemple més per fer entendre que els fonamentalismes (la imposició dogmàtica d’una sola veritat), les dictadures, estan a la mateixa arrel de les situacions sexistes, són les que pugen la temperatura de les calderes de la discriminació i subjugació de la dona, com ho va fer el franquisme al nostre país.

Als països occidentals van apareixent amb evidents conquestes, partits ultradretans i el fet que aquesta tendència es consolidi no és una bona notícia per al feminisme. El gir cap a l’autoritarisme que manifesten molts estats occidentals (d’Europa i dels Estats Units) pot provocar que molts èxits aconseguits es difuminin.

Cal estudiar les causes d’aquests girs ideològics a què assistim perquè la repercussió en les dones és una punyalada directa a la jugular. Per això crec amb fermesa que el feminisme no només ha de lluitar per les seves reivindicacions concretes sinó, també, per la necessitat de mantenir amb afany un marc democràtic en què les nostres reivindicacions prosperin.