OPINIÓ
La violència contra les dones ha depassat totes les crides fetes per les dones organitzades, “la política pública” o “eines interinstitucionals” contra la misogínia assassina.
Res deté això que bé diuen és una emergència nacional, en un context de violència incrementada pels crims a compte del narcotràfic i la tracta de dones, la delinqüència en general. Crims que tenen una relació directa amb la falta de justícia, que clamen des de fa ja dècades milers de famílies en aquest país crucificat per les institucions que, s’han mostrat incapaços i desobligadas a complir amb els seus mandats constitucionals.
El cas d’Oaxaca no és l’excepció a la regla. En els mesos i dies que porta el govern actual han ocorregut 223 assassinats contra dones, la gran majoria sense resoldre, el que crea una condició d’insatisfacció no només entre les víctimes directes sinó entre tota la ciutadania conscient del que està passant.
Només cal llegir a la pàgina web de Consorcio por el Diálogo Parlamentario y la Equidad en Oaxaca, el recompte hemerogràfic que des de 2004 realitzen, per adonar-se de la mida del problema que enfronten les autoritats quan inicialment en el 80 per cent dels casos es desconeix la identitat del o dels assassins de les dones.
D’altra banda, és important saber que hi ha una terrible dilació en la procuració de justícia, hi ha mares i famílies que esperen que els assassins de les seves filles, moltes d’elles dones que van deixar fills i filles menors d’edat, per lustres o dècades i cada dia és una pesada llosa sobre les famílies que estan trencades, desarticulades, fatigades per la pèrdua d’un ésser estimat, i per a les quals el futur resta en aquest abisme cruel de la violència.
Aquesta omissió es suma a la responsabilitat de l’Estat mexicà i, en el cas d’Oaxaca del govern local, de vetllar per la seguretat de les persones i que s’especifica i, és clar, en una altra llei concreta a una vida lliure de violència contra les dones. Així es compleix el que es descriu com feminicidi:
“El feminicidi està conformat pel conjunt de fets violents misògins contra les dones que impliquen la violació dels seus drets humans, atempten contra la seva seguretat i posen en risc la seva vida. Culmina amb la mort violenta d’algunes dones. Hi ha infinitat de supervivents. Es consuma perquè les autoritats omises, negligents, o coal·ludides amb agressors exerceixen sobre les dones violència institucional en obstaculitzar el seu accés a la justícia i amb això contribueixen a la impunitat. El feminicidi comporta la ruptura de l’Estat de dret ja que l’Estat és incapaç de garantir la vida de les dones, d’actuar amb legalitat i fer-la respectar, de procurar justícia, de prevenir i eradicar la violència que l’ocasiona. El feminicidi és un crim d’Estat”. (Violència feminicida en 10 entitats de la República Mexicana. Cambra de Diputats. Comissió Especial per Conèixer i donar Seguiment a les Investigacions relacionades amb els Feminicidis a la República Mexicana i a la Procuración de Justícia Vinculada. 2006).
Però res passa a Mèxic i en Oaxaca, en específic. És com diu Patricia Olamendi, en el llibre Feminicidi a Mèxic (Inmujeres 2016), que hi ha silenci, omissió, negligència i complicitat que generen impunitat que no només nega justícia per a les víctimes, sinó que provoca entre les dones un sentiment de desemparament que repercuteix en un major nivell de vulnerabilitat davant els agressors; i en la societat la convicció que la mort violenta de les dones, en no merèixer l’atenció i investigació de les autoritats, reforça la desigualtat i la discriminació de què són objecte en la vida diària.
Així ho veiem, sentim i vivim a Oaxaca, on la premsa local reporta 3 crims més en només unes quantes hores, tres crims més que se sumen a una llarga llista de noms, alguns d’ells molt propers a cadascuna de nosaltres les dones que veiem com es consumeixi aquest crims d’Estat.
És cert, com s’ha dit abans, la violència contra les dones i, això inclou els assassinats, es consumeixin com a part d’una violència estructural derivada de la condició social de les dones de desigualtat, subordinació, discriminació i domini, que es gesta en tots els àmbits de la vida d’una societat patriarcal que res fa per trencar aquesta condició de les dones.
I, per contra, qui té major possibilitat d’acabar amb aquesta violència, és a dir totes les institucions que conformen la societat: la família, les lleis i el govern i els mecanismes d’educació, els mitjans comunicació i les esglésies, entre moltes, res fan a fons, per contra, sembla que la segueixen consentint i justificant.
En aquest punt, davant de tants crims sense raó ni arguments vàlids, el que veiem com a societat és que cada vegada que ocorre un assassinat contra una dona, donem passos cap enrere com a humanitat.
#JusticiaParaSol
