Referent a la relació de la dona amb l’Església, (tema esmentat per Rosa Regàs en el seu llibre “Desgràcia de ser dona” i referenciat en l ‘article del mateix nom a La Independent), a Itàlia una jove escriptora ha publicat dos llibres que exploren aspectes coneguts i altres menys coneguts del tema. Són “La Accabdora” i “Ave Mary”
La novel·la de Michela Murgia, “La Accabadora”, ambientada en un poblet tradicional de Sardenya, on ella nasquè fa 39 anys, després d’haver guanyat el Premi Campiello 2010, ha traspassat les fronteres i ha estat editada en castellà per Salamandra i en català per Proa. En ella s’explica la història d’una dona que ajuda els malalts terminals a morir, segons una tradició secreta de l’illa: una forma d’eutanàsia socialment acceptada, de “pietas” que preval sobre les estrictes regles morals dictades per les jerarquies eclesials sobre la vida i la mort.
En el seu segon llibre, “Ave Mary”, Murgia, que té també estudis teològics, analitza com es va desenvolupar històricament el model de família en el món cristià, i es pregunta quanta influència pot tenir sobre la persistència del fenomen de la violència sexista en Itàlia. Segons un estudi de l’ISTAT (Institut Nacional d’Estadística) realitzat el 2007, serien 4 sobre 10, les dones que han patit algun tipus de violència, la majoria de familiars homes, però no els han denunciat.
Com és possible que a Itàlia dones cultes i econòmicament independents acceptin avui dia ser maltractades emocional o físicament? Es pregunta Murgia. Per què els diaris parlen amb freqüència de “delicte passional” quan es mata una dona, i la violència sexual era considerada fins al 96 en les lleis italianes com un delicte “contra la moral”, i no “contra la persona”? Tot i que només el 30% de la ciutadania italiana es declari practicant, el 80% dels casaments se celebren a l’església. Fins a la reforma del dret de família el 1975, en questions del “deure conjugal”, que valia per als dos, la dona no podia negar-se al marit, i en general, la dona ha estat educada per ser amable i complaent. En l’última generació les coses han canviat, però a nivell oficial hi ha un evident retard. Per segles s’ha transmès l’esquizofrènia present al “De bono coniugali”, de Sant Agustí, pel qual la dona ha de concedir-se al marit com a remei a la concupiscència masculina, però el sexe no l’ha d’interessar. No tots i totes saben que el ritual del matrimoni es va estructurar a poc a poc al llarg dels segles, i es va tornar sagrament només el 1563, amb el Concili de Trento: és a dir el matrimoni, com el coneixem, existeix només des de 500 anys .
Fins ara, la jerarquia eclesial no admet el divorci, i qui se separa no hauria de tenir altres relacions, ja que en aquest cas no pot combregar. Un assassí penedit, en canvi, sí. Per sort fins i tot el mateix president de la Pontifícia Comissió de la Família, el cardenal Ennio Antonelli, admet que qui cerca el bé pot trobar Déu encara fora dels sagraments. De tota manera, hi ha evidències que són poques les persones a Itàlia que segueixen al peu de lletra la moral sexual de l’Església, sense parlar de l’excés de tolerància de gran part de la ciutadania i de les jerarquies eclesials davant del hiper sexisme masclista de l’ex premier Berlusconi.
És cert, afirma Murgia, que no ha estat el cristianisme qui ha inventat la suposada inferioritat de la dona en el matrimoni, no obstant això els Pares de l’Església, davant la visió alliberadora del Crist que proclamava l’exaltació dels humils, els pobres i oprimits, versus els poderosos i els fariseus hipòcrites, tenien la possibilitat de renovar també la relació Home i Dona, i no ho van fer.
Va caldre arribar als nostres temps, quan la reflexió feminista i el progrés dels drets civils van portar l’Estat a reformular el dret de família.
I com es va originar aquesta tan sonada subordinació de la dona? En els primers segles de l’Església, parlant de la culpa original, Pau de Tars esmentava la responsabilitat tant d’Eva com d’Adam, però el clima cultural en què els Pares de l’Església van establir les pautes del cristianisme era misogin, i Eva es va tornar la dolenta de la pel·lícula, la mare de tots els mals. A la parella de pecadors (Adam i Eva) es van contraposar les figures de Maria i Jesús, que salvaven del pecat. Jesús amb la seva mort injusta i dolorosa, es va tornar l’heroi dels pobres i els que pateixen. En l’època més dura de l’edat mitjana, va aparèixer la “Imitació de Crist”, una obra d’autor incert però molt difosa, que en comptes d’exaltar la resurrecció, sublimà el dolor i va veure la vida com a lloc de mortificació i, per tant, d’elevació. En l’art han estat exaltats els sofriments de Crist, amb gran profusió de corones d’espines, i per segles els sants han estat sols màrtirs estoics. Quant a les dones, la dita bíblica “pariràs amb dolor” ha resistit també als invents científics com la injecció epidural, (1930) parcialment justificada per Pius XII el 1956, però que fins ara es practica només en el 8% dels parts italians, enfront del 30 o 60% en altres països. La noia del sí a l’àngel i al pla diví, Maria de Natzaret, s’ha tornat símbol de l’etern “sí” de les dones al matrimoni per tenir reconeixement social, sí al sexe amb el legítim espòs quan ell volia i a tots els embarassos, sí el capellà que et confessava i al qual devies obediència.
Al llarg dels segles el sentit de culpa inherent a la condició de dona per ser descendents de la responsable de la perdició humana ha fet les dones catòliques més disposada a assumir càrregues de dolor, esforç, responsabilitat; se les ha vist com les encarregades “per naturalesa” de la cura de nens, malalts i ancians.
Caràtula La Accabadora. Einaudi 2010
No obstant això no s’ha prou entès, afirma Murgia, la càrrega subversiva del sí de Maria de Natzaret, que ha trencat amb les regles del seu temps, no avisant ni al pare ni el nuvi, (segons l’evangeli de Lucas), del seu misteriós embaràs. També en uns quants escrits dels evangelis oficials s’entén com l’actitud de Jesús cap a les dones fou anticonformista, i arribés a escandalitzar els hipòcrites jueus. Va ser Maria qui el va aconsellar a fer el seu primer miracle, i hi havia dones que el seguien entre els deixebles en la seva predicació, i unes dones el van seguir fins a la creu i van descobrir la seva tomba buida.
Però el cristianisme, com el coneixem, ha estat construït i transmès al llarg dels segles per persones en carn i ossos, que van triar quins aspectes i preceptes convenia reforçar i quins no, segons criteris moltes vegades més terrenals que celestes, com reforçar el poder econòmic i la influència de l’Església en la societat. El moviment feminista s’ha desenvolupat al marge de la comunitat cristiana perquè parla de temes com la llibertat sexual i la superació de rols forçats, que no han trobat prou ressò en l’Església. No obstant això, mentre les dones continuen sense poder accedir al sacerdoci, les teòlogues feministes, recolzant-se també en coneixements lingüístics, troben en la Bíblia i els Evangelis, (oficials o apòcrifs) interpretacions més favorables a la dona.
I el debat segueix més obert que mai, per arribar a conquerir també en aquest camp, l’altra meitat del cel.
