“La Jina Amini ha pagat amb la seva vida i ja és el més gran mal son dels aiatol·làs iranians. La revolució de les dones contra el règim teocràtic que s’ha iniciat amb l’assassinat de la Jina, ja no té aturador” ha dit a La Independent, la jove iraniana, originària d’Isfahan, Mahsa Dinaní, de 33 anys, que viu a Mataró.
Així valorava l’anunci del fiscal general del país, Mohamad Yafar Montazerí que suprimirien la “policia de la moral” i les declaracions del president d’Iran Ebrahim Raisí en el sentit que es pot fer complir la Constitució des de posicions més “flexibles”. Aquestes declaracions han estat fetes aquest diumenge 5 de desembre després de mesos de protestes al país per la pel pressumpte assassinat de la jove kurda, de 22 any, Jina (Mahsa) Amini.
Quí era per a tu Jina Amini?
Una víctima del sistema. A l’Iran ja mai més serà res igual després de l’assassinat de la Jina que ha obert una vegada més la revolució de les dones. Perquè les demandes de més llibertat de les dones iranianes sempre han estat a primera línia. Llàstima que els mitjans mundials no ho fan visible, no ho posen a les seves portades. La Mahsa Amini, com se l’ha conegut també, és una jove kurda que va venir a visitar la ciutat amb la seva família. Puc entendre quan la van detenir perquè ens ha passat a moltes que “la policia de la moral” per qualsevol problema relacionat amb la indumentària et deté i et multa. Si portes mocador, si no en portes. Si vas massa curta, o massa llarga i sempre amb menyspreus constants. En les imatges difoses pel mateix govern es veu com a la Jina la van colpejar i després la policia va dir que tenia alguna malaltia i que per això va morir. La ciutadania iraniana està molt acostumada a les mentides del seu Govern i de la policia. Ara estant matat a la gent pels carrers i per no admetre-ho la policia cada vegada inventa històries.
Quina va ser la reacció quan vas sentir l’anunci del Fiscal General i després del President del Govern iranià?
Em vaig enfadar molt. A la població no se la pot manipular com ho està fent el Govern. Portem més de setanta cinc dies que la gent està al carrer protestant. I els estrangers també s’afegeixen a la protesta.
Després de 43 anys de dictadura religiosa volem viure lliurement. La frase “Dona, vida i Llibertat” per a mi ho diu tot. La porto escrita a tot arreu. Som dones, transmetem la vida i la volem viure i la volem viure en llibertat.
Com s’han seguit aquests tres dies de protesten que han acabat aquest dimecres?
Aquest és un país on la gent viu en una presó des de fa quaranta tres anys i la gent ja no té por. La protesta ha estat molt seguida aquests tres dies a tot el país. A Isfahan hi ha hagut molts començos tancats. La policia a molts d’ells els ha obligat a obrir. A Teheran també, a molts basars hi ha hagut vaga. I, sobre tot, els estudiants han sortit al carrer per recordar aquella tràgica manifestació estudiantil del 1999 que va ser tan reprimida i hi van haver molts morts. La gent s’està aixecant, la gent no vol viure més en aquest califat despòtic que compta ja amb tants morts innocents. L’Iran viu greus aldarulls des de la mort de la Jina Amini, el 16 de setembre i, des d’aleshores, han mort més de 300 persones i hi ha gent condemnada a mort però aquí mai se saben les xifres oficials. “No ens creiem res del que diu el Govern. Sempre menteixen amb falsos anuncis que mai es concreten” ha continuat la Mahsa. Ara el tema a Iran ja no és si mocador si o mocador, no. La gent no pot respirar en aquesta autocràcia.
Aquests anuncis creus que són propaganda del règim?
Totalment. Però cada vegada la gent se’ls creu menys. Ni tan sols la gent més conservadora. Ja tenim molta experiència. Sempre ha estat així. Iran és una dictadura religiosa molt tancada. Sempre fan el mateix… un anunci que després no es compleix per mirar quina és la reacció de la gent, i sempre específicament sobre els drets de les dones. Sempre coartant-los aquests drets de les dones perquè són línia vermella del règim. Aquests dies des que van matar a la Jina hi havia molta gent que ballaven fins i tot als cementiris. I abans de l’assassinat de la Jina ja hi havia moltes dones que estaven a presó. Senzillament per ser activistes.
Durant aquests anys les dones iranianes s’han mogut molt per denunciar la seva situació. Fa anys que celebrem el 8M sobre tot al Kurdistan.
Aquesta és una revolució de les dones?
Sí, totalment. Les demandes de les dones estan a primera línia. I en aquesta revolució els homes també les acompanyen. Jo crec que les dones que cremen els vels, contra el règim religiós iranià han encès una revolució popular ja difícil d’aturar. Aquesta és la diferència amb altres revoltes.
Hi ha una llei presentada al Parlament per protegir a les dones en l’interior de la família. Una dona que estigui violada a casa pel seu marit i pateixi violència domèstica, encara no té protecció a l’interior de la família a l’Iran. Es una cosa molt bàsica però encara no han signat una llei després de tant de temps. Per això la gent vol que es deposi , que el govern teocràtic d’Iran deixi de dirigir el país. I amb tants anys ja hi ha massa dones que estan morint amb violència domèstica
Com dius una revolució què vols dir?
La gent d’Iran vols canvis. Un canvi radical de règim. S’han intentat moltes reformes que estan aturades des de fa vint anys i que no han funcionat. Les dones han dit prou davant un assassinat injust.
Assolir la llibertat perquè les persones puguin opinar i ser escoltades. Això ha de ser el primer de tot. Que hi hagi partits per anar cap a una societat democràtica i que es pugui opinar diferent i respectar-se tenir un Parlament on la gent de diferents parts del país s’hi senti representada. Som un país de moltes llengües i multi ètnic hi ha kurds, balutxes, àrabs, armenis etc. I l’estat només reconeix, només es reconeix el kurd fruit d’una llarga lluita però no hi posa mitjans.
El moviment feminista a Iran va començar el 1921, ha estat l’avantguarda a l’Orient Mitjà i juntament amb les turques i les afganeses hem de lluitar per la igualtat, la justícia social i els drets humans bàsics.
Moltes dones van pel carrer sense el vel. Es considera una desobediència civil pacífica?
Sí, es clar. No portar mocador ja és desobeir. Les que no porten mocador son conscients que pot tenir conseqüències però les accepten. A vegades tenim males mirades, a vegades un somriure però tenen molt clar. En un restaurant et poden demanar que et posis el mocador.
Amb una desobediència civil serà suficient per tirar a terra una dictadura religiosa tan forta?
No ho sé. No t’ho puc dir però penso que tots els moviments de la gent compten. Estic segura que ara mateix estan fent tremolar els fonaments d’aquesta dictadura. Hi ha molta gent contra el règim. El problema és que l’oposició no està organitzada.
Creus que sense les xarxes socials s’hauria arribat a aquest moment de crítica al Govern?
Crec que si. Quan la gent no connecta amb un règim es revolta. A la revolució del 1979, no hi havia xarxes socials i la gent es va revoltar contra el Xa. I després altres revoltes com la des estudiants del 1999, del moviment verd, tothom anava vestit de verd, del 2009 o les darreres per temes econòmics del 2017-19.
Les xarxes socials ajuden, però la gent hi ha de ser al darrera. Amb les xarxes tenim més informació. Encara que el Govern també té xarxes i desinforma.
Com vas arribar a Mataró?
Fa nou anys que vaig conèixer a n’en Gener, el que ara és el meu marit, a Isfahan, la meva ciutat iraniana. Vam estar quatre anys cartejant-nos fins que jo vaig decidir venir a viure prop de la Mediterrània. Els primers mesos vivíem junts però després vam decidir casar-nos perquè jo pogué tenir permís de treball. Jo a I’Iran vaig estudiar traducció anglès-persa. Ara aquí a Catalunya faig un Màster d’educació secundària. Fa molts poc que m’han donat la nacionalitat i això vol dir que ja em puc plantejar treballar en centres públics. Sense aquest requisit no pots treballar a cap institut, per exemple.
Com és la teva família, Mahsa?
Nosaltres som de classe mitjana. És una família bastant oberta. Tinc dues germanes i un germà més. La meva germana viu amb el seu company sense casar-se. Participa a la majoria de les manifestacions. No li agrada que li manqui la llibertat. La gent de la meva generació sap que no pot tenir una vida, normal. El meu pare treballa per l’Estat. La meva mare segueix l’Islam però sempre ens ha educat en la idea que triéssim i féssim la nostra vida. El pare ha estat sempre més estricte. I tant ell com la mare ja van veure que nosaltres teníem clar que seguir la nostra religió no era el nostre camí.
La mare tampoc porta el mocador encara que si veu que ha de tenir problemes se’l posa. Ells viuen en un petit poble al costat del mar Caspi, al nord del país, i poden anar tranquil·lament pel carrer. No hi ha tanta pressió com a les ciutats
