LLuïsa Julià. Foto @Pilar Aymerich, arxiu personal
Lluïsa Julià Capdevila és investigadora i crítica literària. Es va doctorar amb un estudi sobre la vida i obra de Joaquim Ruyra i són especialment reconeguts els seus estudis i edicions sobre les escriptores catalanes del segle XX.
Compromesa amb la cultura, ha desenvolupat una llarga trajectòria associativa: en el PEN català (1994-2000), en l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana —entre 2001 i 2009 en fou la secretària general— i en la Junta Nacional d’Òmnium Cultural (2010 2015). Actualment és vicepresidenta primera de l’Ateneu Barcelonès, i directora de la Revista de Catalunya des de febrer del 2022.
És especialment per aquest nou càrrec que l’entrevista La Independent.
Explica’ns la importància històrica i la complexa trajectòria de la Revista de Catalunya i com arribes a ser-ne la directora enguany.
És una referent important de les publicacions en català que cal posar al segle XXI. Figura’t que es va fundar el 1924 per Antoni Rovira i Virgili. Central entre els intel·lectuals d’abans de la guerra, en el moment de la creació dels magazines i de les revistes a tota Europa. Es va continuar publicant des de l’exili de manera intermitent. Armand Obiols hi va estar especialment implicat des de París. El 1986 es reprèn amb Max Cahner al capdavant i ha passat diferents etapes. Crec que té un públic potencial i un lloc entre les revistes actuals. Josep M. Roig Rosich, president del Patronat, me’n va proposar la direcció. M’ho vaig pensar força abans de decidir-m’hi. A vegades la història, pesa massa, i pot impedir avançar. He pogut fer un equip de redacció potent i dinàmic. Ara estem en la fase de definició i transformació. La voluntat és que qui la llegeixi hi trobi un espectre ampli de la realitat cultural que “es cou” en aquell moment, però que segueixi interessant al cap del temps.
Quina periodicitat i formats de publicació té la revista i què cal fer per publicar-hi?
Actualment és trimestral. Això permet tractar els temes amb una certa profunditat; de la literatura i la història a la política, l’economia i l’art en el sentit més ampli. Sempre hi ha espai per a l’opinió i les ressenyes. En aquest sentit també cridem a la participació de les noves generacions i als investigadors i investigadores més joves. I un secret: volem celebrar el centenari amb un nou disseny.
Soleu fer un o dos monogràfics a l’any, com es fa la selecció de temes i la tria d’editores o editors convidats?
Són temes que sorgeixen de l’interès o el coneixement per part de l’equip de redacció o del Patronat. Es busca sempre un especialista en el tema que la coordini. En els últims anys s’han dedicat a escriptors com Joan Brossa i Josep Carner o a aspectes generals, com el periodisme i el cinema.
L’any 2020 vas coordinar el monogràfic “Feminismes. Subjectes del nou mil·lenni” amb una trentena d’articles. Ens pots explicar com vas organitzar-ne els continguts i les autories més rellevants que hi van participar?
En aquests moments els feminismes encapçalen el discurs polític, social i cultural. Vaig voler exposar-ne l’estat de la qüestió amb articles teòrics i d’anàlisi de les escriptores sense oblidar el panorama històric. És a dir: exposar el pas del feminisme als feminismes amb estudioses i protagonistes. També mostrar els moviments actuals a Catalunya, des del #Jotambé a les dones racialitzades. D’altra banda, vaig convidar a escriure als diferents centres universitaris i als nuclis del País Valencià i a les Illes. Va aplegar un gran nombre d’estudioses, estudiosos i perspectives. El temps dirà si vaig aconseguir fer una fotografia del moment que vivim.
En algunes llibreries es pot trobar la Revista de Catalunya en paper. Té bona acceptació aquest format de publicació que potser en algun moment us heu plantejat suprimir?
Si anys enrere semblava que el digital havia d’acabar amb el paper, ara la situació s’ha estabilitzat. El paper es manté, hi ha lectors que ho prefereixen, tot i que les noves generacions acostumen a llegir sobre pantalla. Com la majoria de revistes hem obert la subscripció digital. També és la manera de fer-nos visibles i arribar arreu del món. A més, permet fer cerques temàtiques, per autors, etc.
Explica’ns què és el PEN Club Internacional i el PEN català i el seu Comitè d’Escriptores i quin paper hi vas jugar.
Al centre del PEN internacional hi ha la defensa dels drets lingüístics i de les cultures més enllà dels estats, per això els escriptors catalans de seguida s’hi van afegir i van obrir un centre PEN Català el 1922. Com tot, es va haver de reprendre als anys 70, encara que es va mantenir viu a l’exili, si més no nominalment. Ara també celebra el seu centenari i hi ha llibres que n’expliquen la trajectòria. El 1994 vam organitzar el Comitè d’Escriptores. Va estar impulsat per Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal que van viure la creació internacional d’aquest comitè a Barcelona el 1992. L’objectiu era ben clar: fer visible la literatura escrita per les dones a través de conferències, taules rodones, recitals, presentacions i homenatges. Hi vaig participar des del principi amb Neus Aguado, Josefa Contijoch i Mercè Ibarz i les ja citades Abelló i Marçal. Va ser un grup molt compacte, s’hi van travar amistats molt fortes, i, alhora, era obert. Entre altres coses que han quedat d’aquells anys destaquen els tres cicles de Cartografies del desig. L’últim publicat el 2019 per la Biblioteca de Catalunya juntament amb Araceli Bruch que es va posar al davant d’aquest projecte multidisciplinar que vam anomenar teatre de cambra. Jo hi vaig exposar el sentit de les accions amb un text que traça la relació entre Marçal i Abelló i les seves obres.
Actualment ets la Vicepresidenta primera de l’Ateneu Barcelonès, una institució amb més de 160 anys d’història i compromesa amb el catalanisme cultural. Quines novetats ha suposat la Junta directiva de la que formes part amb Isona Passola com a Presidenta?
El teixit associatiu intern és molt fort a l’Ateneu Barcelonès, amb les 13 seccions i les 30 tertúlies. Seguim apostant-hi i, al mateix temps, volem que l’Ateneu Barcelonès sigui referent de la nostra cultura i en connexió amb els altres territoris de parla catalana. Antigament això era més senzill perquè no hi havia gaires equipaments que fessin aquesta funció, per això ara treballem en aquest sentit, per fer-lo referent i més visible en el conjunt de la societat i el país. Aquesta obertura és bàsica i va des de la relació amb el Raval, el nostre barri, oferint l’espai per fer classes de català, fins a tenir espais de reflexió sobre la cultura i el paper que tenim a Europa i el món. També treballem per la renovació generacional i tecnològica, absolutament imprescindible.
L’any 2017 vas publicar el llibre Maria-Mercè Marçal. Una vida. Barcelona: Galàxia-Gutenberg. Què destacaries més de la vida i l’obra d’aquesta autora i com creus que s’explica la seva rellevància al llarg dels anys?
Maria-Mercè Marçal va posar paraules a algunes de les experiències vitals de les dones que no en tenien, que eren inèdites. “Dir l’indicible”. Això és sempre feina de tot artista, dels poetes. I Marçal va posar expressió a l’embaràs i a la maternitat, per exemple; un fet nuclear per a moltes dones que es trobava totalment allunyat del que es considera matèria poètica. L’altra tema que enceta és l’expressió del desig entre dones. I a diferents nivells, des de l’amistat i admiració al lesbianisme. Era absolutament inèdit en la tradició catalana i també europea. De fet, tota la seva obra és aquesta lluita per fer dir, perquè allò que no es diu, és invisible, inexistent.
Quines noves autores del panorama literari actual català t’han sorprès més positivament durant els darrers anys?
Jo he estat en el jurat del premi Amadeu Oller per a poetes inèdits joves molts anys i he tingut la sort de veure aparèixer moltes veus de poetes que s’hi van donar a conèixer i que després han crescut amb una obra original i pròpia. La poesia de les poetes del segle XXI passa per aquest premi. Entre aquestes veus m’interessen especialment Àngels Gregori, Mireia Calafell i Maria Callís, que van guanyar el premi, com Núria Martínez-Vernis. D’altres veus s’han donat a conèixer en poesia i han evolucionat cap a altres gèneres. És el cas d’Irene Solà, Anna Ballbona, Sònia Moyà o Estel Solé. Ja veus que l’espectre és molt ric i ampli. Hi ha un bon panorama poètic en aquests moments.
Creus que des de l’escola s’haurien de fer més esforços per reforçar la cultura catalana i l’ús de la llengua?
Bé, justament és el tema que tenim plantejat ara mateix; és delicat i té molts punts conflictius. Després d’anys de dir des de l’administració que la immersió lingüística era un fet i que el sistema educatiu garantia el coneixement de la llengua s’han obert els ulls. Des dels anys noranta que no es compleix allò escrit: que la llengua de l’ensenyament és la catalana. La immigració constant dels últims vint anys i la falta d’eines per fer-hi front deixa el professorat de secundària sol i sense recursos. És molt difícil que l’escola pugui afrontar tots els problemes socials que s’hi han anat afegint. Ara està en marxa el “Pla Nacional del Llibre i la lectura”. Veurem com avança. La novetat és que treballen plegats els departaments de Cultura i Educació, però el central és que es tingui clar que la llengua és el nervi de la cultura i de la nostra societat, que s’hi posin recursos. A més, s’hi ha barrejat la ideologia d’extrema dreta que n’està fent una arma i utilitza barroerament el dret individual de les famílies.
I des de les universitats catalanes, hi ha prou oferta d’estudis sobre cultura i literatura catalanes i interès en seguir-los?
La meva generació va estudiar filologia catalana sortint del desert i la prohibició franquista. Després i durant anys hi ha hagut molt poca demanda, però això ha canviat per la possibilitat de trobar feina a l’ensenyament, ara que la meva generació s’està jubilant, si no ho ha fet encara. Però l’oferta d’estudis és molt restringida, per la manca de professorat i per uns programes que no solen tractar el més actual que és el que pot encendre l’interès dels estudiants. Encara menys s’hi tracten les escriptores, a no sé les figures canòniques: Víctor Català i Mercè Rodoreda. Hi ha poca connexió entre els estudis universitaris i la cultura que es fa al carrer, els festivals, lectures… És una assignatura pendent encara.
