OPINIÓ
El passat 20 de novembre (data emblemàtica), dins la Jornada Anual del Centre LGBTI de Barcelona es va fer un acte de reconeixement a Empar Pineda, referent del moviment feminista i del col·lectiu lèsbic. Ja era hora!
Va ser estremidor veure tota la sala dempeus aplaudint-la, amb la llagrimeta d’emoció al llindar del lacrimal. Dones com l’Empar Pineda s’ho mereixen tot. El seu compromís, la coherència del seu discurs, la seva valentia, l’entrega total a la causa… i quan dic total, vull dir en tots els àmbits: l’intel·lectual, el polític, el personal, l’emocional… mereixen un Ole tu! Ole tu, Empar, que vas ser la primera imatge d’una lesbiana que vàrem veure a la televisió. Una imatge amable, que moltes, moltíssimes dones vam agrair. Les lesbianes no existíem (de fet no hem existit al llarg de tota la història de la humanitat i ha calgut fer profunds treballs d’arqueologia lèsbica per tal de rescatar-ne alguna) i les poques que es deixàvem veure mostraven un aspecte físic —absolutament lícit, per descomptat— amb el que no totes ens identificàvem. L’Empar era atractiva, amb una ploma molt ben posada, intel·ligent, bona comunicadora, amb un discurs elaborat i sòlid, dolça i, especialment, simpàtica. Recordo una de les anècdotes que explicava: havia sortit a la TVE —l’única que teníem aleshores juntament amb l’UHF—, parlant de les reivindicacions de les persones homosexuals i de les lesbianes en particular; no cal dir que en aquell moment el matrimoni entre persones del mateix sexe era una autèntica quimera. Dies després, a Hernani, el seu poble natal, la seva mare es va creuar amb una veïna que li va dir:
— “Vi a tu chica en la tele. ¡Qué maja està, oye! Por cierto, ¿se casó?”
Ai, ai, ai! Hi ha coses que… millor no enregistrar-les. Potser li volia estalviar un mal moment a la mare tot fent-li entendre que si la filla era lesbiana ella no se’n havia adonat? Doncs, ves per on, si l’escena es repetís avui en dia, la mare de l’Empar podria dir amb orgull que sí, que es va casar amb una noia molt maca i molt bona persona i que si això ha estat possible, si ara les persones LGBTI podem triar casar-nos o no, ha sigut gràcies a figures com la seva nena. Ole tu, de nou!
Estic repetint el que ja vaig dir el dia del donatge, perquè vull que quedi escrit. És poc tot el que se li reconegui per la quantitat de portes que va obrir, pel silenci que va trencar en un temps que res no era gens fàcil; un temps en el que sortíem de 40 anys de foscor i amb un bagatge previ de silenci, ocultació, invisibilitat i tragèdia; això del bollo drama és tan antic com la mateixa Safo. Però el somriure, la parla tranquil·la de l’Empar donaven una nova i esperançadora perspectiva.
Ah, vaja! Que algunes de les que m’esteu llegint no sabeu qui era? Que a les més joves no us sona de res? Doncs, mira: Empar Pineda va ser una destacada activista i militant antifranquista, dirigent del Moviment Comunista de Catalunya, fundadora (amb d’altres companyes, és clar) de la Coordinadora Feminista de Barcelona i organitzadora de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona que van reunir més d’un miler de persones a l’UAB; el 1977 va presidir la pancarta de la primera manifestació del Dia de l’Orgull Gay de Madrid. També va ser cofundadora del Colectivo Feminista de Lesbianas de Madrid i va participar en la creació de la Comisión Pro Derecho al Aborto, portaveu de la xarxa Otras voces femeninas, directora de la col·lecció Hablan las mujeres i de les revistes Nosotras que nos queremos tanto i Desde nuestra acera…
Segueixo? Perquè tot això ho he tret d’Internet i n’hi ha molt més. Ole tu currículum!! Però, per sobre de tot, hi ha l’aspecte humà. “Sortir de l’armari —deia l’any 1994 — ha sabut captar l’alegria, la satisfacció i l’orgull de tantes persones homosexuals que anem pel món amb el cap ben alt, sense ocultar la nostra orientació sexual i sense que l’haguem de viure com a víctimes”.
Ai, sí! El món és un xic més amable amb persones com ella. Sona cursi dit així, però és veritat, ves què hi farem!
Gràcies sempre, Empar!
