Opinió
Encara que soc una ciutadana absolutament llega en lleis hi ha decisions judicials (de les quals es parla poc) que em posen els pels de punxa.
A mitjans de juny, la Mesa del Parlament va ser citada a declarar pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per presumpta desobediència i prevaricació atès que havia permès la votació d’unes resolucions sobre el referèndum durant el debat de política general del 6 d’octubre de 2016.
Malgrat que les cinc persones que la componen van signar el mateix document,la Fiscalia va actuar contra les tres diputades i un dels diputats, però en va excloure el cinquè membre de la Mesa, el no independentista Joan Josep Nuet. La Fiscalia va justificar la seva actuació afirmant que Nuet creia erròniament que en signar el document no incomplia el mandat del Tribunal Constitucional. O sigui que, a més, el va titllar d’enze, de no saber què es feia.
Com a exprofessora d’institut sé com n’és d’injust castigar un grup per una cosa que ha fet una o unes altres persones d’aquella classe però a qui no tens a mà per punir
Com a ciutadana no experta en lleis, hi insisteixo, em posa els pels de punxa saber que la Fiscalia no es va basar en fets (tota la Mesa va fer exactament el mateix) sinó en preteses intencions. Un camí ben perillós.
Abans de l’estiu, el govern català va voler comprar urnes però una resolució —em sembla que també del Tribunal Constitucional— li ho va impedir. Feia poc que el govern andalús n’havia comprat; és a dir, havia fet exactament el mateix que es prohibia al govern català.
Com a ciutadana no experta en lleis, hi torno a insistir, em posa els pels de punxa veure que es prohibeix no un fet, comprar urnes, sinó una intenció.
La jutgessa Carmen Lamela ha enviat incondicionalment a la presó la part del govern de Catalunya que es va presentar a declarar a l’Audiència Nacional. Sembla que potser en aquesta draconiana decisió ha influït el fet que el cessat president, així com dues diputades i dos diputats més s’hagin instal.lat a Brussel.les per eludir, ni que sigui de moment, l’empresonament.
Foto:Efe
Com a exprofessora d’institut sé com n’és d’injust castigar un grup per una cosa que ha fet una o unes altres persones d’aquella classe però a qui no tens a mà per punir. Quan, a més a més, una de les diputades i un dels diputats que han anat a raure a la presó van tornar de Brussel.les justament per presentar-se davant l’Audiència.
Com a ciutadana no experta en lleis, ho itero, em posa el pels de punxa saber que una jutgessa castiga algú no pel que ha fet personalment, sinó pel que han fet o deixat de fer unes altres persones
Com que sé ni una paraula de lleis, em guardaré com d’escaldar-me d’opinar sobre decisions més tècniques i sofisticades. Per sort, hi ha opinions ben fonamentades i ponderades en una premsa que no deu diners a ningú. Per exemple, sobre si l’Audiència és o no competent, l’article d’Elisa Beni “Un auto que sonroja”.
O, sigui quin sigui el sentiment que provoqui (després d’uns quants errors de bulto) la prestesa fugida de Carles Puigdemont i quatre diputades i diputats més —hi ha qui hi ha reaccionat amb estupor, amb perplexitat, amb indignació…—, val la pena informar-se sobre les raons de l’expresident en una bona font. Potser si Felipe González hagués llegit un article tan clarivident sobre les possibles motivacions del moviment de Puigdemont hauria estat menys frívol i més prudent i hauria hagut de convenir que «covard, d’entrada, no». Sabria que malgrat l’aparent disparitat i contradicció —que una part del govern hagi anat a declarar l’Audiència i una altra part, no—, totes dues decisions responen, sembla, a una estratègia compartida, cares d’una mateixa moneda.
El problema no és que hagin aparegut Twitter i Facebook, el problema és un sectarisme que s’ho està menjant tot
Però estem en moments de clara censura en diaris que en un altre temps van ser centrals. Si decideixes titllar de colpista el govern de Catalunya és lògic que vetis articles de juristes com Javier Pérez Royo que s’esgargamella explicant el cop contra la Constitució que va suposar la sentència del Tribunal Constitucional (STC 31/2010), la primera pista de la qual va ser la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremps ja el 2007. De fet, el PP i el seu Constitucional sempre ha estat contra la Constitució. Per cert i segons el DIEC: «cop d’estat Acció de prendre violentament el poder polític d’un país un grup minoritari vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades».
De Maruja Torres a John Carlin, passant pel novel.lista Albert Sánchez Piñol, l’historiador Joan B. Culla o l’escriptor Francesc Serés, entre d’altres, la desfilada de col.laboracions que en principi expressaven només la seva opinió i no la del diari és contínua i va estrenyent els marges per informar-se en un moment que tant calen articles assenyats i que no estiguin escrits amb l’estómac, o ves a saber amb quina altra víscera.
El problema no és que hagin aparegut Twitter i Facebook —igual que en la premsa, tant s’hi poden dir mentides com veritats, insults com lloances—, el problema és un sectarisme que s’ho està menjant tot, ofega i expulsa opinions ben enraonades i banalitza, per tant, la discussió, si és que no l’encona i la fa impossible.
Més informació:
