OPINIÓ
Les dones no som tractades amb justícia en els mitjans de comunicació. Els estereotips, la premsa groga, les mitges veritats i les distorsions són una cosa quotidiana.
La manca d’una mirada incloent i la ignorància, negoci i falta de sensibilitat de les i els amos dels mitjans, reflecteix a dones que no són d’aquesta època i normalment el discurs mediàtic reafirma imatges tradicionals de les dones. O bé presenta a les dones modernes, com a “dolentes”.
És un tema reiterat en el discurs feminista fa 50 anys. I es diu, de vegades amb rapidesa, que no hem avançat en això. I hi ha certa realitat, però hem avançat moltíssim, en dos terrenys principalment, en la consciència del problema, però no només, sinó que ho hem fet en les televisions d’Amèrica Llatina, no en les de Mèxic, en la presència de les dones a la cúpula dels mitjans públics, en els seus consells, i s’ha avançat en regulacions.
Des de la societat a nivell mundial, les periodistes s’han organitzat des de fa 30 anys. Amb clarobscurs i desnivells, munts d’iniciatives, accions i fets han vingut de les professionals dels mitjans. Dels governs alguns canvis i des de l’acadèmia, la seva talaia i la seva curta mirada, crítiques construïdes en escriptoris i supòsits; alguns pocs estudis a fons i els observatoris de mitjans des de la perspectiva de gènere, es queda només en el quantitatiu i no s’incursionà sobre el qualitatiu global. Ningú paga, això, no deixa.
Només a Catalunya i a Espanya, Joana Gallego ha entrat a examinar els mitjans per dins i des del seu compromís feminista, ha rescatat fets i suggerit propostes imaginatives i assequibles.
Hem avançat per això lentament. Els recursos internacionals han estat escassos i des dels governs les regulacions són elementals per evitar que siguin els mitjans cosins germans i exegetes del patriarcat.
A Mèxic la mancança és gairebé total. Encara que hi va haver un temps de creixement, on fins i tot va haver-hi una xarxa de periodistes amb mirada feminista, una de dones radialistas, més de 63 publicacions i programes de ràdio fets per periodistes professionals; així com, acords de difusió de notícies de les dones amb les agències de notícies més poderoses de Mèxic; fins i tot, una sèrie de televisió, realitzada en conjunt per periodistes, televisions dels estats, televisió educativa i una agència informativa feminista. La sèrie va ser vista per 20 milions de persones, després va ser un excel·lent material didàctic, però la veritat és que això es va estancar i no va tenir seguiment.
En canvi, el govern, només aquest sexenni, va fer una nova llei de mitjans, que primer no va ser represa per les feministes i segon va perdre recentment contingut en ser mutilada en l’aspecte més revolucionari: la participació de les audiències, assumpte que no només va quedar sense discussió, sinó que ha caminat i crescut, sense cap denúncia. Entre mitjans i gènere priva el silenci.
Altres iniciatives com la del Programa de Nacions Unida per al Desenvolupament per generar campanyes des de les oficines governamentals amb perspectiva de gènere, ni es coneix a les oficines de comunicació social i els acords, Chuecos o drets de Governació aquest sexenni amb la Cambra de la Ràdio i la Televisió, més aviat dorm el somni dels justos. Per no parlar d’un rebuig cec i ximple al compromís signat per Televisió Azteca amb ONU Dones, bé fins a la iniciativa va ser fustigada i menyspreada per les autoritats que podrien haver-la exigit.
De la mateixa manera les iniciatives i el treball, experiència i creixement de les professionals de la comunicació, a més de desconegut, és menyspreat. Només, com el cas de la llibertat d’expressió, es té en compte a organitzacions civils, on no hi són les i els professionals dels mitjans, els i les treballadores dels mitjans, que compten a les i els morts o que compten, amb numerets, estadístiques i supòsits, les absències de gènere en els mitjans.
L’experiència es tira a les escombraries. Conec només un treball seriós sobre l’operació dels mitjans i el periodisme de gènere, es va fer a Oaxaca, per la periodista Soledad Jarquín, qui es va posar a revisar els diaris d’aquesta entitat de debò durant un període de més de 50 anys. Va trobar coses sorprenents, va rastrejar el com van ser reflectides les dones i com alguns mitjans fa cinc dècades, tenien espais, es diria avui de gènere, el que evitaria afirmacions superficials. No hi ha cap altre estudi semblant.
Tot això ve a tomb perquè en unes setmanes a Nova York, durant el 62 període de sessions de la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona (CSW62), òrgan de promoció de la igualtat a l’ONU, s’examinarà per primera vegada a fons, des de 1995, compromisos complerts de governs, societat civil, sector empresarial i treballadores i treballadors dels mitjans sobre el que es va anomenar primer capítol J, i més tard Annex 100 referit a la representació femenina en els mitjans.
L’any 2000, un nodrit grup de llatinoamericanes vam llançar una campanya anomenada Nosaltres Complim i Vostès, Què?, reclamant als governs, que donessin més importància a l’hora de fer política, prenent mesures per canviar, el com i de quina manera els mitjans tracten la imatge de les dones, tot i que ja llavors, érem gairebé el 50 per cent de les treballadores i algunes, a Amèrica Llatina, directores o caps en molts mitjans.
La participació de la dona en els mitjans de difusió i les tecnologies de la informació i les comunicacions, i l’accés de les dones a ells, així com les seves repercussions en l’avenç i la potenciació del paper de la dona i la seva utilització amb aquests fins, forma part de les discussions, haurà de tenir informes oficials i segurament alternatius. Ho presentarà Mèxic?
Em temo que no, no podrà informar de debò, o bé en cas d’informar segur que no reflectirà el que realment està passant, perquè els hi han passat les mancances que he explicat abans. Ningú va examinar mai, l’impacte de les 63 publicacions, ningú va analitzar els seus continguts, ni sap a on van arribar, s’han dedicat a escriure manuals de llenguatge no sexista -no estic segura de què volen dir; a publicar des de la talaia, crítiques, sense conèixer els més de mil mitjans impresos que circulen en pobles i comunitats, ni saber què realment fan les i els senyors amb micròfon a tot el país -que encara s’escolten i es veuen, no només de xarxes socials viuen les dones- i per a què dir del llenguatge, imatges i idees tremendes que circulen en les xarxes socials.
Naturalment hi ha qui viu amb l’esquena dreta i parlen dels mitjans, sense haver trepitjat mai un dels seus centres de treball, o bé, només hi han estat de pas, sense exercir el periodisme o la comunicació. El feminisme parla de rescatar l’experiència de les dones, seria molt bo que això es fes, en lloc de moure’s amb prejudicis i ignorància sobre el paper transformador dels mitjans, als que simplement se’ls crítica i no se’ls modifica, per dins, com diria la meva amiga Joana Gallego. En fi. Ja ho veurem.
