El passat 14 de febrer el Congrés dels Diputats, amb 306 vots a favor, incloent-hi els del Grup parlamentari popular, aprovava una proposició no de llei per la qual instava al govern a què “aprofundeixi en una avaluació completa sobre la implantació, compliment i desenvolupament de les mesures contingudes al Pla de drets humans i implementant a continuació una estratègia amb mesures concretes en política exterior i interior per a la promoció i protecció dels drets humans “.
S’aconseguia així un compromís per part del partit governant amb les polítiques i accions de drets humans. Compromís perseguit per les entitats de la societat civil, que unes setmanes abans havien enviat una carta oberta a Mariano Rajoy amb la signatura de fins a 75 organitzacions, demanant-li l’aprovació d’un segon Pla de drets humans desprès del de 2008. Una esmena del PP d’última hora va canviar la paraula “pla” per “estratègia”.
Els plans de drets humans són instruments de planificació de polítiques que tenen com a objectiu coordinar i vertebrar totes les accions de govern que afecten als drets humans, és a dir, gairebé totes. L’elaboració d’aquests plans de drets humans és un compromís internacional que tenen els estats des de 1993 desprès de la Conferència Nacions Unides de Viena. A hores d’ara, poc més d’una trentena d’estats tenen un pla de drets humans vigent. Una estratègia de drets humans és exactament el mateix, però amb un altre nom.
Des de l’IDHC vam seguir tant el procés d’elaboració del primer Pla com la seva implementació, seguiment que es pot consultar a la nostra pàgina web
Tanmateix, ara que hem aconseguit aquest compromís hem d’intentar corregir les deficiències i limitacions de l’anterior experiència, hem d’aprofitar l’oportunitat que tenim. Des del nostre punt de vista, aquestes deficiències són bàsicament tres: dues relacionades amb aspectes més formals o de procediment i una de contingut.
En primer lloc caldrà millorar el mateix procés d’elaboració del pla o estratègia. Tal i com diuen les Nacions Unides, el procés ha de comptar amb la participació de les entitats de la societat civil en seminaris sectorials que haurien de poder fer recomanacions de contingut concret del Pla. La concreció del Pla, a diferència del que va passar al 2008, hauria de partir d’una diagnosi de la situació de respecte, promoció i protecció dels drets humans realista.
A més, la participació de la societat civil hauria de perllongar-se durant el procés d’implementació i seguiment del Pla. En aquest punt podríem introduir la segona deficiència procedimental del primer Pla: la comissió de seguiment, la seva composició i funcions. Segons les Nacions Unides, els plans han de comptar amb un mecanisme de seguiment àgil i eficaç que compti amb la participació d’experts i entitats escollits pel govern en un procés de competència pública i objectiva, amb uns termes de referència coneguts i clarament publicitats. Les seves funcions són les d’elaboració d’informes de seguiment conjunts i públics. Res d’açò va passar a la comissió de seguiment del Pla anterior.
Per últim, pel que fa a la deficiència de contingut, el primer Pla es limitava a un catàleg de mesures dividides en política exterior i política interna que reflectia les accions de govern, i no totes, del programa electoral del PSOE. D’aquesta manera, mesures llargament demandades per les mateixes Nacions Unides com l’eliminació del règim d’incomunicació o la revisió del marc legal dels centres d’internament d’estrangers, van quedar fora del Pla. Cal introduir en la nova estratègia les mesures que es venen recomanant des de Nacions Unides des de fa anys, i cal escoltar a la societat civil en les seves reivindicacions.
Per la redacció d’aquesta estratègia que ara comença hem de lluitar per aconseguir mesures concretes amb calendari d’execució i recursos assignats. Sí, calen recursos. Perquè la protecció i promoció dels drets humans, del benestar de la ciutadania, de tots nosaltres, passa per la despesa, la inversió en polítiques de drets humans. La inversió en drets humans en les polítiques públiques a través d’una pla, o d’una estratègia, tant se val. Però cal.
