OPINIÓ
Hillary Rodham Clinton i Donald Trump semblen disposats a tot en les darreres setmanes de la seva contesa. Es treuen els draps bruts i es prometen els pitjors cops baixos, per tal de guanyar-la, com en un set de tele-novel·les del tipus “tot s’hi val” o “Bressol de llops”.
En l’últim debat, per exemple, més que parlar dels temes polítics que interessen l’electorat nord-americà i el món, com el canvi climàtic, l’economia, la globalització, guerra i pau al Pròxim Orient, es va parlar més aviat de sexe i les seves voltants.
“The Donald” va haver de disculpar del llenguatge vulgar usat en un vídeo del 2005 (quan va afirmar que sent ric, a les dones podia fer-los de tot, manosearlas o pitjor) minimizándolo com a simple “conversa de vestuari masculí” (i molts esportistes van protestar que ells mai parlen així ni als vestidors ni fora), però també va passar a l’atac acusant Bill Clinton, present a la sala, d’haver molestat o abusat de diverses dones, i es va emportar entre el públic a quatre d’elles, buscant un cop de efecte de telereality.
Durant aquests antics escàndols de faldilles, Hillary Clinton havia proclamat als quatre vents (que ho cregués o no) que el seu marit era honest i, pel que sembla, havia amenaçat les dones implicades perquè no obrissin la boca, fent perillar la carrera política del marit .
Una altra prova més de com de difícil és el paper de la esposes d’homes que uneixen un tremend atractiu físic al tremend atractiu del poder (polític, social o econòmic) com es va donar en el cas de Kennedy i Clinton, o de prínceps o capitans d’indústria .
Sabem que tradicionalment les dones dependents econòmicament tenien i han de prendre glops amargs per salvar família i per a l’estat (quan n’hi ha), aguantant les entremaliadures del marit, mentre ara, almenys teòricament, hi ha altres opcions.
Hillary va decidir seguir, contra vents i marees, al costat d’aquest home que la feia plorar, però també sabia fer-li riure com ningú (com va explicar una vegada a la premsa), i ella sola coneix els pactes secrets posats en marxa per salvar en un bloc amor, família i societat política.
La seva popularitat llavors va créixer moltíssim. I ara que Bill té en el seu cor 4 bypass i dues stent, i la recolza incondicionalment en la seva campanya, és probable que s’hagi tornat el company model des de sempre somiat.
Les personalitats dels dos aspirants a la Casa Blanca no podrien ser més diferents. Hillary, ben preparada, responsable i una mica encotillada (com s’exigeix de la dona que ha de treballar el doble per tenir accés a llocs de poder), de família conservadora i ambiciosa, ex estudiant i després professional brillant, ha guanyat tots els premis possibles i imaginables en la seva carrera, ha desenvolupat polítiques tendents a millorar el nivell sanitari i educatiu de l’estat d’Arkansas (aconseguint-ho) i després, com a Primera Dama, ha impulsat la reforma sanitària (sense aconseguir-ho), i ha col·laborat amb Obama com a secretària d’estat en el complex tema de política exterior, viatjant sense protestar en 123 països.
Davant seu, l’histriònic “The Donald” vol aparèixer com l’heroi antisistema, el “parvenu” que no té experiència política però que ell sí que sap parlar directe a la gent i coneix els seus problemes, no com aquesta vella senyora lligada a Wall Street , ben pagada per les seves conferències, ia la Goldman Sachs, un dels bancs protagonistes de la crisi financera del 2008.
Trump es presenta com un poderós exemple per a tots ja que “s’ha tornat ric del no-res” i ha nascut per guanyar, sens dubte ja sigui com sigui, com exigeix la més simplona mitologia americana, basada en “winner i loser”, guanyadors i perdedors, i faci mal a qui faci mal.
Òbviament no agrada explicar que de noi seu pare el va posar en un col·legi militar per disciplinarlo i, un cop graduat en economia, li va donar uns milions de dòlars per començar en el negoci immobiliari (mentre explica que es va fer ric sol). Va arribar a acumular un gran patrimoni escampant vistosos casinos i gratacels a diverses ciutats del món, entre una fallida i una altra (veritable o inventada per no pagar impostos), deixant enrere seu un regadero de gent estafada, d’acord a denúncies.
Trump insisteix en no voler publicar la seva declaració de renda i es considera molt smart, intel·ligent, per no pagar impostos des de 18 anys, movent-se com un peix a l’aigua en els laberints fiscals. És curiós que un aspirant president, en general preocupat de presentar-se com un ciutadà model, no s’avergonyeixi d’aparèixer com un guanyador trampós, quan la gent del carrer ha de pagar impostos fins a l’últim cèntim.
Un “guanyador”, a més, que menysprea la meitat de l’electorat, les dones, si no tenen les mesures de model (com si ell fos un Brad Pitt) i, amb elles, insulta i humilia també altres sectors que lluiten per anar endavant en el dia a dia en la complexa societat nord-americana: persones afroamericanes, immigrants, musulmans, minusvàlides i als veterans traumados per les guerres. Ha increpat cínicament fins als malalts terminals: aguantin fins a les eleccions, please (Votin a “The Donald” i muéranse).
Ara als seus 70 anys, té al costat com a “dona trofeu” l’enèsima exmodel immigrada de l’Est europeu, però, segons sembla, sense que això li impedeixi caure-li a sobre a quanta bellesa li aparegui a l’horitzó, ja que és un VIP, no? Els rics i famosos poden fer el que volen.
“Les seves paraules sobre les dones són ofensives i inacceptables, comenta el seu inexpressiva dona Melania Trump,” però, en fi, el perdono “, conclou repetint el conegut guió de la cònjuge-aguanta-tot (si no ¿com podria pagar-se sola cirurgià estètic i diamants? insinuen les males llengües).
Han estat incomptables els disbarats que ha tret “The Donald” durant la campanya, com que Obama va néixer a Kenya o que el canvi climàtic ho han inventat els xinesos (el 70% de les seves afirmacions són inexactes o errades, s’han calculat experts periodistes), però, com si res, ha pujat constantment en els sondejos.
Tot i trencar totes les regles del que per a molts és la humana decència, i de vantar per això, ha continuat sent victorejat per gran part de l’electorat, i sembla que ara no li quedi a Trump de realitzar el somni de manar regles a tothom des de la Sala Oval de la Casa Blanca.
Qui compon la seva cohort de fidels electors, peixos en el “nucli dur” de la societat nord-americana (però existent en totes les societats del món)? Ens preguntem. I veiem que hi ha ex obrers que van perdre la feina per la globalització i somien amb el rescat confiant la seva destinació a un milionari, com si la seva habilitat financera fora transmissible com els microbis per l’aire (va caure en el mateix parany la part de l’electorat italià que confiat Berlusconi, que va prometre resoldre ell sol tots els problemes, i va acabar el seu mandat amb un patrimoni més ric en un país més pobre).
Admira a Trump la gent simple, que se sent més segura com més gran és el seu arsenal d’armes, o també la que s’han acostumat a veure el món només en blanc i negre, dividit entre Buenos i Mals, amics o enemics com en els videojocs o en les pel·lícules de guerra de Hollywood.
Hi ha blancs que saben que dins unes poques dècades seran minoria davant la varietat ètnica que ha fet gran Estats Units. Hi ha homes que se senten amenaçats davant els canvis que estan protagonitzant les dones que ajornen cada vegada més el matrimoni, o renuncien directament a això, darrere de la seva carrera i la seva realització personal. Un món inquietant.
Millor tornar enrere, fer la “Amèrica Great again”, però quin Amèrica? Obvi, ja no es pot tornar a l’enyorada (per alguns) Amèrica esclavista, la qual el vent es va portar, on els afro treballaven sense queixar i les senyores feien pastissos de pomes o teixien mitjons per “els nostres nois” en guerra (justament, per defensar l’esclavitud).
No, Trump vol una Amèrica moderna de pisos llustrosos i casinos on un exèrcit de “Trompettes”, noies amb les mesures justes de pits i del darrere, ni un gram més ni un menys, rivalitzen pels seus favors en concursos de bellesa, com les ” Olgettinas “, les noies sexy al sou de Berlusconi (versions occidentals d’harem); però on les dones comunes i corrents no té dret al mateix salari que l’home, i les que volen mantenir el seu treball han de quedar-callades si el cap les grapeja mentre fan fotocòpies.
Una Amèrica on El, el candidat home a la presidència, interromp la dona rival per 51 vegades en els 90 minuts del primer debat perquè no aguanta la intel·ligència i la capacitat d’autocontrol, i on en el segon amenaça posar-la a la presó si és elegit, inventant algun motiu, doncs, si no, qui mana aquí?
En fi, una Amèrica que llueix un irresistible Neo-Masclisme Cavernario Per al Tercer Mil·lenni.
Oh NOOOO, my God!!! Tot d’una, 2.000 terapeutes nord-americans s’han despertat del malèfic encanteri que sembla haver engolit masses distretes, i han dirigit una carta a l’electorat just al fil de l’abisme, alertant-sobre el perill d’elegir un candidat tan narcisista, arrogant, superb, tan poc empàtic amb els altres, que pot perdre fàcilment el sentit de la realitat.
Per si no ho hem entès, explica Hillary, podríem arribar tots a l’Apocalipsi si fem d’aquest individu perillós un President amb facultat de pressionar el botó vermell de l’atac nuclear.
I, finalment, la publicació del vergonyós vídeo de l’any 2005 ha provocat un fort tremolor també en l’entorn republicà, i fins ara uns 150 alts càrrecs han declarat que no votaran Trump, entre ells el mateix president de la Cambra, Paul Ryan, mentre surt un vídeo de l’actor Robert de Niro (el sí molt expressiu) que es desfoga definint un porc immund, i li donaria cops de puny a la cara.
Però on trobar una alternativa a penes decent entre tants mediocres polítics republicans, més especialitzats en impedir als altres de governar que treure bones lleis per al poble nord-americà? A hores d’ara del partit, amb les eleccions en camí, no hi ha alternatives ia més “The Donald” està enganxat com un pop al seu futur butaca de mandamás del món, i no vol retirar-se.
Mentrestant Hillary realça cap i avança en els sondejos, presentant un moderat progressisme heretat en part per Bernie Sanders, el carismàtic polític democràtic que ha sabut guanyar-se la confiança dels joves, però no superar la por de les majories cap al “socialisme”.
Hillary vol augmentar el salari mínim dels treballadors, defensar els drets de la dona, dels LGBT, dels migrants i dels afroamericans. No obstant això no aconsegueix convèncer a tots, també per la seva proximitat amb el sistema financer, que Bill Clinton va ajudar a desregular, afavorint indirectament les activitats especulatives que porten periòdicament a bombolles i enfonsaments financers.
“Però la posada d’aquestes eleccions és altíssima. Doncs estem en un món menys segur del que va deixar Bush, amb una guerra freda amb Rússia que està perillosament pujant de to, un Orient Mitjà on no s’entreveu una sortida a les seves mil crisi de les que també nosaltres som responsables. Les dones nord-americanes hem entès que numèricament, de nosaltres depenen els resultats d’aquestes eleccions. I podem aturar el suïcidi col·lectiu cap al que podria lliscar el país, perdent la seva imperfecta democràcia “, opina Jennifer, una pediatra d’origen indi.
“Michelle Obama ens galvanitza amb la seva dialèctica, amb el seu carisma i seguretat en si mateixa. És un moviment on dones de tot tipus, grosses i flaques, de pèl arrissat o llis, a la increïble varietat de bellesa que tenim els humans, ens hem proposat de forma seriosa i festiva alhora de salvar el nostre país i la nostra pròpia llibertat de dones, durament conquerida. Ens connectem en xarxa, vam organitzar petites o grans accions públiques. Però no es tracta només de dones. Volem també un govern mundial menys conflictiu, més atent als problemes reals de la gent, la desigualtat en la societat, les migracions degudes a les guerres. Volem que els conflictes es curin amb lògiques diferents al fragor dels bombarders: creiem en el soft power del femení, la diplomàcia i el diàleg, tot i que no sigui gens fàcil “, diu.
Heus aquí un efecte col·lateral inesperat del “terratrèmol Trump”: unir les sempre precipitades dones americanes, demòcrates i fins republicanes en un moviment subterrani i fort que vibra a la xarxa. Contra ell. Per la llibertat i la pau.
Per això gràcies, Donald. Mai t’haguessis imaginat aconseguir això.
