Naomi Klein
En les recents eleccions locals del 8 de novembre, primer aniversari de la presidència de Donald Trump, el magnat ha rebut un indesitjat regal: un rotund “No” a la seva “política de l’odi” cap a les minories afroamericanes, gai, asiàtic-americanes, hispanes, migrades i refugiades.
Aquestes minories han votat als seus propis representants. Molts d’ells entraven per primera vegada a les institucions. Les eleccions més impactants han estat la d’una transgènere, Danica Roem, elegida al parlament de l’estat de Virgínia; i una altra primera transgènere afroamericana, Andrea Jenkins, a l’alcaldia de Minneapolis.
Aquí no s’acaba, Seattle ha tingut la seva primera alcaldessa lesbiana, Jenny Durkhan; la ciutat de Charlotte, Carolina del Nord, ha votat la seva primera alcaldessa afroamericana, Vi Lyles (ja en 2009 a tot Estats Units els alcaldes i alcaldesses de pell negra eren més de 600, generalment estimats per la seva honestedat). A més, ha estat elegit a New Jersey el primer alcalde sikh, Ravi Bhalla, i a Montana el primer alcalde ex refugiat liberià, Wilmont Collins.
Hi va haver, llavors, com una inesperada revolta de les perifèries multiètniques per reafirmar la bellesa del mosaic de gent que composa Estats Units, contra la ideologia excloent del supremacisme blanc. Les dades sobre la composició dels grups d’electors demòcrates i republicans demostren també que les files republicanes han perdut molts vots entre la gent blanca acomodada i amb un bon nivell d’instrucció, que viu a les grans ciutats i que donà la majoria a Donald Trump.
No cal cantar victòria
Aquests recents èxits semblen haver sorprès als i a les líders demòcrates, enviant-los un senyal d’esperança. No obstant això, és massa aviat per cantar victòria, com ha subratllat recentment a Barcelona Naomi Klein, la reconeguda investigadora i activista canadenca que ha presentat el seu últim llibre, “Dir NO no n’hi ha prou”. El panorama polític nord-americà és força matisat i complex.
Trump, opina Klein, ha aconseguit desviar la frustració de sectors de gent blanca de classe mitjana i la ràbia dels i les ex-obreres afectades per la crisi financera del 2008. En lloc que vagi contra els qui en són responsables: els bancs especuladors. I els ha indicat com a rivals i caps de turc a les dones i persones afroamericanes, sectors socials relativament emergents.
“Divideix et impera”, sempre ho han fet les elits americanes quan neixen moviments multiculturals, opina Klein.
Primer any
Hillary Clinton no va aconseguir apropar-se més a la gent, que seguia veient-la com a part del sistema econòmic i financer hegemònic que Bill Clinton havia afavorit, diluint les regles sobre l’especulació.
Així que per Trump va ser més fàcil guanyar en el seu joc: presentar-se com un empresari antisistema i alhora compactar els valors i creences de la gent (mentides en més o menys quantitat), al voltant dels sectors conservadors blancs i rics, presentant-los com la “great Amèrica”, els “guanyadors”, amb qui convé sempre associar-se.
En el seu primer any de presidència Trump no ha aconseguit (encara) posar en pràctica dos importants objectius del seu programa: el mur contra els immigrants i la desaparició del programa sanitari “Obamacare”, però ha posat en marxa unes mesures que produiran danys per generacions, com la reducció de la protecció mediambiental que portarà a un lent enverinament de l’aigua i la terra, i el desastrós retir dels Estats Units dels Acords de París.
A més, promovent una forta baixada d’impostos a pagar pels rics (incloent la seva família), ha provocat la reacció de fins a 400 milionaris, conscients que aquest innecessari regal per als seus patrimonis afectarà els programes d’educació i salut per als pobres.
Què fer?
Com reaccionar als plans neoliberals de Trump i socis? (també a Espanya està augmentant la desigualtat). Segons Klein, cal unir totes les forces progressistes, els partits com les organitzacions socials, al voltant de propostes redistributives de la riquesa, com proposa a Europa el laborista Jeremy Corbyn al Regne Unit, o a nivell europeu Yanis Varoufakis, que està creant un moviment d’idees alternatiu a les actuals polítiques de la UE.
Lamentablement gran part de l’esquerra europea s’ha deixat arrossegar per la il·lusòria idea que el mercat neoliberal sap autoreglamentarse per donar benestar a tots, quan en realitat afavoreix descaradament les grans empreses.
També als Estats Units el partit demòcrata segueix dubtant entre les posicions de Clinton i Bernie Sanders i no té una estratègia definida en vista de les eleccions de meitat mandat, previstes pel novembre del 2018.
Una part del partit vol repetir la recepta moderada d’Obama; mentre Sanders vol recuperar la classe obrera blanca que ha votat per Trump, amb un programa més audaç, reduint la importància del comerç internacional i el poder del sistema financer de Wall Street, i apostant a un model de sanitat universal, similar al que existeix en Europa.
En aquest moment, segons un sondeig de la CNN, només el 37% de la població nord-americana té una opinió positiva del Partit Demòcrata (la dada més baixa des del 1992) i s’observa que l’estima disminueix cada vegada que augmenta el conflicte intern en el partit.
Tot això esdevé mentre al poder hi ha el president republicà més impopular i menys preparat de la història (recent o antiga) del país. Un president que molts i moltes ciutadanes, com han demostrat les recents eleccions, esperen poder esborrar del mapa, sempre que se sàpiga construir una alternativa viable.
