El pròxim diumenge devem anar a votar. I si dic devem perquè soc de les que pense que anar a votar és un dret, sí, però també una obligació moral, una forma de corresponsabilitzar-nos del que passa al nostre entorn més immediat, i també a Europa.
Des de la meua militància feminista sé quin serà el sentit del meu vot. I en aquest temps on tot sembla feminisme, tinc clar que allà on es defense que la prostitució és un treball o que la compravenda de criatures per ventres de lloguer siga un dret, o que el sexe amb el que naixem siga mutable, que no busquem el meu vot perquè no el tindran.
Dit això, crec que el vot del diumenge és important perquè, sobretot les dones ens hi juguem el futur de les nostres llibertats i els nostres drets. I ho dic, perquè en un moment d’auge dels partits d’ultradreta a tota Europa no podem ni devem permetre cap pas enrere en tot allò que ja aconseguit i consolidat.
Vull recordar com encara al segle passat i fins i tot després de la Segona Guerra Mundial els drets de les dones eren vulnerats. Recordem els casos de les criatures robades a Irlanda o ací, a casa nostra. Com les congregacions religioses d’acord amb els governs de torn es convertien en carcelleres de les dones joves més rebels o que esperaven una criatura, tot i que haguera estat concebuda per una violació o un abús. En com aquestes dones, amb el beneplàcit de les autoritats eren convertides, dins dels murs d’aquelles institucions religioses, en mà d’obra gratuïta mentre teòricament eren reeducades d’acord amb la moral catòlica i els seus preceptes.
Ací a l’Estat Espanyol, el règim feixista va recuperar el “Patronato para la Protección de la Mujer” on les dones menors d’edat eren sotmeses a un ferri control per tal de fer-les encaixar dins del model de feminitat que s’imposava des del règim. Un model de submissió absoluta a l’home que es convertia així en amo i tutor de fins i tot les decisions de l’esposa i les filles. Un model que perseguia que les dones foren esposes i mares entregades dins de casa perquè tenien prohibit treballar fora de casa després de casades fins principis dels anys seixanta.
I aquest model és el que voldrien imposar els partits d’ultradreta. Cadascú a la seua manera, però a grans trets seria així. I ho estem veient a Itàlia on, d’ençà que governa la ultradreta de Meloni s’ha afavorit que els grups contraris a l’exercici de l’avortament puguen actuar pressionant a les dones embarassades i, d’aquesta manera intentar que continuen amb l’embaràs i que no avorten, limitant d’aquesta manera el dret a decidir sobre el seu cos i la seua maternitat.
Els partits d’ultradreta no defensen els drets de les dones tot i que se’ls emplene la boca dient que sí que ho fan. En realitat el que defensen és un sistema opressor que les col·loca en una posició de subordinació permanent. Un sistema que les considera ciutadanes de segona, en què el seu paper queda relegat a ser allò que els homes volen que siguen: mares, esposes, amants, però sempre en segon pla i sempre al servei dels desitjos d’ells, siguen pares, avis, marits o germans.
Si amb la socialdemocràcia o amb una dreta moderada ja ens costa avançar, imaginem-nos què passaria amb un govern d’ultradreta. No vull ni imaginar-m’ho…
Les dones som més de la meitat de la població i el nostre vot hauria de ser decisiu per avançar cap a una societat més justa i més digna, però mai més reaccionaria i desigual.
