Portem uns dies en què el sexe no consentit, i les violacions no deixen de ser notícia en tots els informatius. El cas de Dominique Strauss-Kahn, exdirector del Fons Monetari Internacional, ha posat en escac a la política internacional i a les seues enormes i invisibles xarxes de poder. Les agressions de les que se l’acusa són greus i no aconsegueixo entendre com algú el pot justificar ja que és una de les evidències del que poden pensar aquells que es creuen els amos del món: que poden posseir tot, inclosos els cossos de les dones que vulguin encara que elles no estiguin d’acord.
Els qui justifiquen aquest tipus de situacions (i fins i tot les permeten per interessos confessables o no), estan contribuint al manteniment de la brutalitat més absoluta que es pot infligir a un ésser humà quan a la força se l’obliga a mantenir unes relacions sexuals no desitjades o , el que és el mateix, es viola. Però a més si es tracta d’una dona que està en el seu treball, que a més és afroamericana i vídua, com en el cas de Strauss-Kahn, l’atemptat a qualsevol intent de polítiques d’igualtat entre dones i homes es converteix en un assumpte mundial donat el perfil de l’agressor ja que ha posat sobre la taula, de nou, la vella fórmula de diners-sexe i poder.
Si a més sumem que entre els dirigents mundials ens trobem amb un altre nom com el ministre britànic de Justícia, Ken Clarke, que no té cap empatx a aparèixer públicament defensant que les condemnes per violació es redueixin a la meitat ja que no totes les violacions són iguals, entendrem la consideració que sobre el cos de les dones tenen alguns mandataris del món. I que consti que els dos casos han ocorregut en l’anomena’t PRIMER MÓN que és el desenvolupat i el de la societat del benestar el de la teòrica igualtat de drets i oportunitats, etc, amb la qual cosa no vull ni imaginar el que pot estar passant a altres llocs del món on aquests temes encara són utopies.
I és que com diu la frase, “Encara que el mico es vesteixi de seda, granota es queda” (si ja sé que he canviat el gènere de la frase però li va que ni pintat als casos que em refereixo) ja que quan gratem només una mica apareix el masclisme més atàvic, aquell que dóna poder als homes i els permet creure que són el centre de d’univers i que tot, fins i tot les vides (i per tant els cossos) de les dones també els pertanyen, I no contents amb això, quan es tracta de castigar amb algunes penes als que pensen com ells i violen a dones i nenes, s’intenta rebaixar les penes amb la justificació estúpida d’abaratir costos. I jo em pregunto, per què no abarateixen costos d’altres partides?. És que el càstig per a qui viola els cossos d’altres persones, majoritàriament dones, ha de ser menor que qui roba un banc o qui comet un assassinat, pel fet de que la víctima siguin com deia abans majoritàriament dones?
I és en aquests tipus de comentaris o actes quan ens adonem de fins a quin punt de llunyania seguim estant, dones i homes, d’aquesta plena igualtat de drets i oportunitats. Hem avançat moltíssim i això és totalment innegable, però el substrat que roman ocult per a ser del tot políticament correcte en les albors del segle XXI segueix estant aquí.
I aquests que es consideren els amos del món, del seu país, o del racó més recòndit del planeta consideren també que els drets (i els cossos) de les dones i les nenes poden ser usats al seu antull sense que hi hagi conseqüències.
Afortunadament comencen ha haver-hi conseqüències i encara que el ministre britànic no ha dimitit (hauria d’haver estat cessat immediatament pel primer ministre) la seva reforma no es durà a terme. I en el cas de Strauss-Kahn aquest escàndol ha suposat el final de la seva carrera política i econòmica en el millor dels casos, ja que pot acabar amb els seus ossos en les presó.
Però, i les víctimes, qui les rescabalarà del dany moral que han patit en els dos casos? Ja que ni amb la retirada de la mesura a la Gran Bretanya ni amb la presó o l’acord en el cas Strauss-Kahn, les vides de les víctimes seran com abans. Què passarà amb elles?
Al final la pregunta sempre queda en l’aire: Què passa amb les vides de les víctimes de violacions o agressions sexuals? Els escàndols passaran, però elles quedaràn amb aquesta ferida en l’ànima per a tots els dies que els queden de vida.
