OPINIÓ
Diumenge que ve se’ns ha convocat a unes eleccions generals. Just en vigílies de Nadal. És com si qui va convocar les eleccions generals pensés que el Pare Noel o l ‘”esperit nadalenc” li pogués regalar una victòria. En fi …
He reflexionat molt sobre el sentit del meu vot. M’he plantejat diverses possibilitats. Des del vot nul fins votar opcions una mica peregrines. Però el que mai em vaig plantejar va ser no votar. I no m’ho he plantejat perquè considero que és un dret de ciutadania al qual no vull renunciar i pel qual moltes persones, dones i homes, van lluitar i van perdre fins i tot la vida, com per permetre el luxe de no exercir-lo.
Considero que en aquestes eleccions generals les dones ens juguem molt. I, tot i no haver vist cap debat electoral, m’he acabat assabentant d’algun dels temes que porten els partits.
Em resulta especialment indignant conèixer les propostes que alguns partits porten en matèria de violència de gènere. Però encara em resulta més indignant que aquest tema tan absolutament delicat i complicat s’hagi colat en les agendes electorals i s’hagi parlat d’ell en un sentit restrictiu i donant pàbul a discussions ja superades.
Aquest és un clar exemple de com el patriarcat, en forma de neomasclisme, fins i tot amb veu de dones, pot arribar a reaparèixer rearmat per qüestionar èxits ja aconseguits o definicions ja consolidades. És terrible.
Però és encara més terrible el desconeixement de què fan gala en matèries com drets humans, acords i pactes internacionals, anàlisi crítica de la història, etc. Em produeix veritable esglai, com els que pretenen governar-nos desconeixen (o decideixen desconèixer) aquest tipus de coses i fins i tot de normatives internacionals per tal que el patriarcat més ranci mantingui els privilegis actuals.
A veure, una coseta. Que quan gairebé mig milió de persones exigíem el passat 7 de Novembre que les violències masclistes es convertissin en una qüestió d’estat, no demanàvem que es qüestionés la legislació vigent per fer-la més laxa i qüestionar d’aquesta manera i per enèsima vegada la situació de les dones víctimes. No. Que no era això. Que ho han entès malament. Que el que exigíem i per al que tantes persones vam anar a Madrid el passat 7 de novembre és precisament perquè prenguin consciència que, per exemple, només durant el que portem de campanya electoral han estat assassinades quatre dones. Si, assassinades i no mortes com s’entesten alguns mitjans de comunicació en mantenir. Assassinades per homes que han decidit assassinar després, segurament portar anys maltractant-les de diferents maneres. I això, pel que sembla, a alguns partits polítics sembla no importar.
Som moltes les persones que considerem que aquesta campanya és un frau en molts sentits. I ja no parlo només de l’exclusió d’alguns partits amb representació parlamentària d’algun debat o del menyspreu que pateix per part dels grans (i interessats) mitjans de comunicació. Parlo de la manipulació electoral interessada que sobre els temes que més ens afecten les dones estan fent els partits de la dreta més rància, siguin els vells o els emergents. Tant me fa. La dreta és dreta encara que pretengui “conquerir” el centre. I a les dones mai ens va anar bé amb governs de dretes.
Em fa mal escoltar dones de gairebé tots els partits, fins i tot dels emergents socialdemòcrates, deixar per a més endavant o en segon pla els aspectes relacionats amb les desigualtats de gènere.
Senyores, estimades senyores que aspiren a estar a les institucions, els prego que siguin una mica ambicioses i que obrin els ulls a aquestes desigualtats que ara neguen i que basades en el gènere, construïdes històricament en la desigualtat entre dones i homes porten a una visió androcèntrica del món.
En una visió on a les dones ens assassinen, ens prostitueixen, ens fan servir com a matèria primera de tràfic de persones, però que vostès justifiquen amb allò de que “la violència no té gènere”. Senyores aspirants la violència té gènere femení. Però a més la seva ceguesa induïda per interessos també patriarcals, a qui beneficia és als seus propis companys de files.
Ells, els líders dels partits són els candidats a la presidència del govern. No hi ha ni una sola candidata dels grans partits. La visió que se segueix transmetent és que busquen a les persones adequades, homes o dones. I de pas es rebutgen les quotes o llistes cremalleres, encara que estiguin regulades per llei. Una llei, la Llei orgànica d’igualtat que també critiquen i qüestionen. La imatge que se segueix donant és la d’una campanya on les protagonistes són les dones però per seguir posant en qüestió els drets ja aconseguits per a les dones. Per la dreta i per part de la socialdemocràcia emergent. Trist, molt trist.
S’ha aconseguit que es reconeguin les desigualtats de classe i, tot i que el capitalisme intenta disfressar amb una àmplia “classe mitjana” a la classe treballadora, sabem de l’existència de les desigualtats de classe. Les reconeixem i la assenyalem. Lluitem contra elles per tenir-les clarament identificades, nomenades, assenyalades i són inqüestionables.
Però amb les desigualtats de gènere no passa els mateix. Hi ha massa interessos en què no les puguem identificar perquè combatre-les sigui molt més complicat. Ens assassinen a més de cinquanta dones en el que portem d’any per terrorisme masclista, però resulta que no és un tema conseqüència directa de la desigualtat per raó de gènere. Cal fastiguejar-se amb el discurs!
El vot és la nostra arma, el nostre instrument per intentar canviar l’ordre de les coses. I jo l’utilitzaré. I ho faré per donar veu a qui porta en les seves llistes dones compromeses en la lluita contra les desigualtats de gènere. Dones i també homes que porten propostes concretes per prevenir les violències masclistes i que han inclòs en els seus programes les reivindicacions que cridarem el passat 7 de Novembre. Aquest serà el sentit del meu vot.
Perquè tinc clar que les desigualtats de gènere, com les de classe existeixen. I de la mateixa manera que combato les de classe, seguiré combatent les de gènere, que insisteixo que, encara que s’intentin invisibilitzar, les tenim aquí i les patim cada dia. Això sí, cal voler veure-les ja que les veus masculines dominants i moltes femenines que pretenen ser-ho, les segueixen negant. Amb quins interessos? Segurament els de mantenir privilegis.
En un dia com avui faig meves les paraules de Maria Mercè Marçal que deia allò tan bonic i vigoritzant de: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida”.
En aquest sentit, en aquest camí hauríem de ser capaços d’emetre els nostres vots de dones treballadores i nacions (enteses aquestes en el seu sentit més ampli) oprimides, a qui realment ens pot representar com som.
