@wikipedia
Jane Campion (Wellington, 1954) és una directora de cinema neozelandesa, que ha fet la major part de la seva carrera a Austràlia i als Estats Units.
Es va donar a conèixer internacionalment quan la seva segona pel·lícula, “El piano”, va guanyar la Palma d’Or en el Festival de Cannes de 1993 i va impactar en oferir una mirada femenina i feminista narrant una història de dones i repressió. A partir de l’icònic piano abandonat a la platja, i amb la famosa música de Michael Nyman, la pel·lícula, plena de silencis i de sensualitat, parla del desig, del despertar sexual i de deixar-se portar pel plaer i els sentiments, tan reprimits en homes i dones, ofegats en el tedi i la solitud.
Aquesta setmana Jane Campion ha rebut el Globus d’Or 2022 a la millor direcció i a la millor pel·lícula per “El poder del gos” (“The power of the dog”, Austràlia, 2021). Campion és la tercera dona que guanya el premi a la millor direcció en la història dels Globus d’Or –Barbra Streisand el va guanyar per ‘Yentl’ (1983) i Chloé Zhao per ‘Nomadland‘ l’any passat- i, a més s’ha imposat a dues grans propostes d’èxit de taquilla assegurat: “Dune” de Denis Villeneuve i “West Side Story” de Steven Spielberg. “El poder del gos” és el contrari a l’estridència i a l’exageració, tot en la pel·lícula és subtil i soterrat.
Jane Campion feia 12 anys que no estrenava una pel·lícula. La darrera, de 2009 “Bright star”, de 2009, va passar bastant desapercebuda potser per què és excessivament parsimoniosa i es fa llarga amb les anades i tornades del guió i dels personatges. Narra la història d’amor entre el poeta John Keats (1795-1821) i la seva musa, Fanny Brawne, un amor impossible, marcat per la norma social i per l’estat de salut precari de Keats, que el va conduir a morir jove, deixant tanmateix un gran llegat poètic. És una història de personatges fràgils que Campion aconsegueix descriure a la perfecció i el desfici i el romanticisme de la qual atrapen com ho fan els versos de Keats.
Des de l’1 de desembre passat Netflix va posar en streaming el nou i esperat film de Jane Campion, aparentment en forma de western, si bé el ritme i la profunditat amb què relata la història i descriu els personatges l’allunyen una mica d’aquest gènere, sovint més centrat en l’acció. La pel·lícula, filmada a Otago, Nova Zelanda, està basada en una novel·la de títol homònim de 1967 de Thomas Savage.
Campion trenca amb la tradició de westerns dirigits per homes deixant la seva especial petjada de sensibilitat i de ritme narratiu en aquesta història de dos germans antagònics, i aconsegueix aprofundir en la psicologia dels personatges masculins i en les relacions subtils i no tan subtils que existeixen entre ells. En el film, protagonitzat per Benedict Cumberbatch, Jesse Plemons, Kodi Smit-McPhee i Kirsten Dunst, el que més atrapa és el treball actoral de recreació d’aquestes masculinitats i llurs efectes nocius en el personatge femení interpretat brillantment per Dunst que rep les conseqüències dels comportaments de tots ells.
La directora aconsegueix amb molt poca acció recrear la personalitat, els traumes i les sensibilitats dels tres individus i els seus efectes tòxics: un home la frustració amorosa del qual li fa ser rude i menysprear i maltractar els febles (com ja es va narrar de manera més explícita a “Brokeback Mountain”, dirigida per Ang Lee en 2005), interpretat de manera excel·lent per Benedict Cumberbatch; el seu germà, la temprança i la fredor del qual anul·len qualsevol passió, i el fill de la protagonista, un noi amb una sensibilitat, una delicadesa i una intel·ligència que no encaixen en el món rude que l’envolta, personatge molt encertat pel jove actor australià Kodi Smit-McPhee. Els quatre personatges tracen amb la seva desesperació aquesta història tràgica i desoladora que Jane Campion ofereix amb el seu cinema únic i especial, que t’incomoda i definitivament t’interpel·la sobre les teves pròpies actuacions i la teva visió del món.
