Els mitjans de comunicació no s’escapen de la persistència del masclisme a tot el món Buenos Aires: XIX Congrés de l’Associació Mundial de Dones Periodistes i Escriptores.
Professionals de diversos països de món han participat en el XIX Congrés Internacional “Cap a un nou paradigma comunicacional. Els desafiaments de l’equitat” convocat per l’Associació Mundial de Dones Periodistes i Escriptores (AMMPE) i patrocinat per la UNESCO, que s’ha realitzat el passat novembre a la ciutat de Buenos Aires.
L’esdeveniment s’emmarca en les activitats que cada dos anys organitza en diferents països l’Associació Mundial de Dones Periodistes i Escriptores (AMMPE), una ONG fundada fa 40 anys a Mèxic, reconeguda per l’ONU, que opera a gairebé 30 països, i que avui presideix l’argentina Nily Povedano. En aquesta oportunitat se suma a la tasca organitzativa del Congrés l’ONG UNDeSUR, (Fundación para el Desarrollo del Sur Argentíno) nascuda fa 20 anys a la Patagònia argentina, que té com a principal objectiu impulsar models per a la transformació institucional, sobre la base del desenvolupament del coneixement i de l’increment del capital social a través de l’enfortiment de la ciutadania i de les organitzacions de la societat civil.
El congrés, patrocinat per la UNESCO i per les Nacions Unides, declarat d’interès nacional, educatiu i cultural, a què s’han adherit nombroses institucions i organismes públics i privats del país i de l’exterior, oferí un espai de trobada, debat, reflexió i d’acció conjunta, sobre la manera en què les transformacions socials i culturals del món contemporani impacten en la pràctica periodística.
Violència sexual com a estratègia bèl·lica
L’eix convocant del congrés va ser “Cap a un nou paradigma comunicacional en l’era digital. Els reptes de l’equitat”. “L’exercici del periodisme al meu país és deu vegades més difícil sent dona, és un treball molt dur i són realment poques”, subratlla la professional de Ràdio Okapi, emissora de la República Democràtica del Congo impulsada per Nacions Unides (ONU), Caddy Adzuba (Bukavu, 1981).
Si ja resulta compromès informar els homes sobre una zona en conflicte permanent des de 1996, amb al voltant de 4 milions de morts, més de 5.000.000 de persones desplaçades i innombrables violacions dels drets humans, la tasca es complica per a les dones, un col·lectiu marcat per una secular discriminació cultural i convertit ara pels grups armats rebels en objectiu d’una campanya de violència sexual istemàtica amb la finalitat de arrasar les estructures social i econòmica rivals.
La violència sexual existeix, malauradament, arreu del món, però a la regió africana dels grans Llacs “és una altra cosa”, segons Adzuba, ja que el terme no servix per a reflectir les “atrocitats” perpetrades amb acarnissament contra la població femenina. Una mitjana de 40 violacions diàries, des de nadons de 3 mesos fins ancianes de 89 anys, abusos col·lectius, esclavitud sexual, tortura i mutilació genital, infecció de malalties venèries i assassinats en sèrie. Violència sexual com a estratègia bèl·lica per “trencar els llaços familiars i econòmics, terroritzar i sotmetre la població a les forces armades”. Violència sexual com “arma de destrucció massiva” amb un saldo de 500.000 víctimes.
I amb responsabilitat de la comunitat internacional, ja que es combat pel control de l’explotació de recursos minerals bàsics per a la indústria mundial i, per tant, al dictat d’interessos estrangers. Diamants, coure, cobalt i, sobretot, coltan, barreja mineral de la qual la República Democràtica del Congo atresora la majoria de les reserves globals conegudes i que resulta essencial per a la fabricació de components electrònics en aparells de noves tecnologies. “La sang dels congolesos està en els telèfons mòbils”.
Davant d’aquest escenari, Caddy Adzuba va decidir actuar i, encara que llicenciada en dret, va abandonar les lleis “perquè el Govern va posar un forrellat i la Justícia tampoc funciona”, per exercir el periodisme: “Em permet parlar i cal explicar el que passa” . Malgrat comportar el “major pes econòmic de la llar” gràcies als ingressos aconseguits mitjançant agricultura o comerç, “qüestions culturals limiten a la cuina o a la criança de nens” el paper de les dones al Congo, de manera que “està mal vist que siguem periodistes, et prenen com una puta i el treball en les redaccions és acomodar llibres o fer cafè “.
No obstant això, “vaig demostrar que podia fer-ho i millor que molts homes”, recorda la periodista de Ràdio Okapi, amb la prova curricular dels premis Julio Anguita Parrado (2009) del Sindicat de Periodistes d’Andalusia (SPA-FeSP) i Llibertat de Premsa (2010) de la Càtedra UNESCO a la Universitat de Màlaga. “Vaig començar a poc a poc, primer parlant amb i de les víctimes, perquè el sexe és un tema tabú i la unió entre els dones fa la força davant dels agressors, després de la responsabilitat social de l’Estat i ara, de la impunitat” , resumeix Adzuba, membre del projecte Un altaveu per al silenci, de la Fundació Euroàrab d’Alts Estudis i responsable de traslladar denúncies sobre la situació congolesa davant el Tribunal Penal Internacional i el Senat dels Estats Units.
Des de la seva tasca en les trinxeres informatives, amb el cost d’un exili de cinc anys i diverses amenaces de mort, Caddy Adzuba considera que “hi va haver un progrés i evolució en deu anys gràcies al coratge de moltes dones, perquè els governs mai han donat un regal i tot depèn de la lluita de les persones “. Fins i tot, confia, la resolució del latent conflicte congolès: “Tot és possible, res és impossible”.
Ara, “moltes dones tenen feines que no podien pensar abans (parlamentàries, advocades, metges), hi ha lleis sobre paritat, violència sexual i protecció de periodistes”, valora. No obstant això, encara “necessito de vosaltres, però no els vostres diners sinó la vostra atenció, per comprendre i compartir la greu situació al Congo, perquè les periodistes tenen el poder d’explicar el que passa al món i viure sense informació és matar tot un poble”, va implorar Caddy Adzuba durant la clausura del XIX Congrés de l’Associació Mundial de Dones Periodistes i Escriptores (AMMPE), celebrat a Buenos Aires amb la participació de prop de 200 persones procedents dels cinc continents.
“Avancem però encara falta molt”
Sota el lema Cap a un nou paradigma comunicacional en l’era digital. Els reptes de l’equitat, el congrés de AMMPE, una organització no governamental fundada a Mèxic durant 1969, amb reconeixement de l’ONU i presència actual al llarg d’una vintena de països, va evidenciar la persistència de la desigualtat per qüestió de sexe en el món. “Avancem molt, però encara falta molt”, ha subratllat la presidenta sortint de l’associació, la periodista argentina Nily Povedano, abans de la designació de la taiwanesa Li Ianqui com successora en finalitzar la convenció.
Des de l’aprovació de la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (CEDAW, per les sigles en anglès) per l’ONU el 1979, “hem vist avenços en la normativa, tant a escala nacional com internacional, i s’ha aconseguit eliminar algunes barreres, però encara hi ha grans dilemes i amenaces que la fotografia de la realitat no expressa clarament”, va destacar el coordinador resident a l’Argentina del Programa de las Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), Martín Santiago, durant la inauguració del congrés.
Així, la violència de gènere afecta a 2 de cada 3 dones en el món, al voltant de 220 milions pateixen mutilacions genitals i més de 80% de les víctimes de trata de persones pertanyen al sexe femení. Segons les xifres facilitades pel representant del PNUD, només 1 de cada 3 ministeris al planeta compta amb una dona al capdavant, una proporció que es redueix a 2 de cada 10 a l’àmbit parlamentari, i les treballadores perceben un salari entre el 3 i el 51% inferior als seus companys.
I els mitjans de comunicació tampoc escapen a la desigualtat
La quarta edició del Projecte de Monitorització Global de Mitjans, iniciat el 1995 i coordinat des de 2000 per l’Associació per a la Comunicació Cristiana (WACC, per les seves sigles en anglès), va analitzar el 2009 un total de 1.281 diaris, canals de televisió i estacions de ràdio en 108 països per concloure que només el 24% de les persones protagonistes de les notícies són dones (17% el 1995) i el percentatge es redueix al 20% en els subjectes esmentats com a portaveus o experts en la informació (15% el 2005 ). Malgrat les significatives millores experimentades, la imatge obtinguda “no és congruent amb una realitat en la qual almenys la meitat de la població mundial està constituïda per dones. A la velocitat actual de canvi, prendrà més de 40 anys aconseguir la paritat”, lamenta l’últim informe.
La fundadora i directora de l’Associació de Comunicadors Socials Calandria i coordinadora de la Xarxa Llatinoamericana d’Observatoris de Mitjans Privats i Públics, la catedràtica peruana Rosa Maria Alfaro va destacar la conveniència de “projectar dones per al canvi, lluitadores pels seus drets i també pels seus deures, compromeses a sortir de la visió victimista i assumir el paper de transformadores”.
Segons la seva opinió, l'”equitat de gènere és l’únic objectiu del mil·lenni que no contraposa justícia amb democràcia sinó que uneix i integra dos aspectes”. Per tot això, la presidenta sortint de AMMPE va exhortar durant la clausura del congrés a les participants a afrontar “l’enorme desafiament i l’oportunitat històrica de ser protagonistes del nostre propi destí i de transformar la realitat”.
No obstant això, “canviar el món no és només una tasca de dones sinó compartida -va dir Nily Povedano -, un desafiament conjunt i integrador per construir un futur comú sobre les diferències i un nou escenari amb mirada femenina a la nostra praxi diària”. En definitiva, “informar des del cor per humanitzar el periodisme”.
Decàleg pel tractament periodístic de la violència contra les dones
Periodistes d’Argentina en Red (PAR) per una Comunicació No Sexista, un col·lectiu del 150 professionals de diversos mitjans fundat el 2006 a iniciativa de l’associació civil Artemisa Comunicació, difon un decàleg per al tractament informatiu de la violència contra les dones, inclòs com material de treball per a la premsa en la reunió realitzada pel Fons de Desenvolupament de les Nacions Unides per a la Dona (Unifem) el novembre de 2008.
1.- És correcte utilitzar els termes: violència vers les dones, violència de gènere i violència masclista.
2.- La violència de gènere és un delicte, en tant i en quant constitueix una conducta antijurídica que ha de ser previnguda i sancionada. És un problema social, un atemptat contra el dret a la vida, la dignitat, la integració física i psíquica de les dones. És en definitiva, una qüestió concernent a la defensa dels drets humans.
3.- Desterrem de les nostres redaccions la figura de «crim passional» per referir-nos al assassinat de dones víctimes de la violència de gènere. Els crims passionals no existeixen.
4.- L’important és protegir la identitat de la víctima, no la de l’agressor. Deixar en clar qui és l’agressor i qui és la víctima, i assenyalar quines poden ser les actituds i situacions que posen en risc a la dona en una relació violenta.
5.- Hi ha informacions que poden perjudicar la víctima i al seu entorn. No sempre és convenient identificar-la. És ofensiu per a la víctima utilitzar diminutius, apòcopes, sobrenoms, etc. per anomenar-la.
6.- Mai buscarem justificacions o motius que distreguin l’atenció del punt central: la violència.
7.- És imprescindible revisar les fonts, sobretot les oficials.
8.- Mantenir el tema en agenda, denunciant la violència en totes les seves expressions: psicològica, econòmica, emocional, sense esperar la mort de les dones. Abordar el relat dels fets prenent en consideració la seva singularitat, però també allò que el fa assemblar a altres casos. Això permetrà abandonar consideracions tals com «un altre cas de” …., «Un cas més de …», evitant un efecte anestesiant.
9.- Tenir especial cura amb les fotos i imatges que acompanyen les notes. Respectar a les víctimes i a les seves famílies, allunyar del sexisme, el sensacionalisme i l’obscenitat. Mai robar imatges o àudio a la víctima. Quan es musicalitza, no usar temes que remetin al terror ni que continguin lletres que parlin de «amors malalts» o gelosia.
10.- Sempre inclourem a la notícia un telèfon gratuït d’ajuda a les víctimes i qualsevol altra informació que els pugui ser útil.
A més, PAR, que forma part de la coordinació de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (RIPVG), va aconseguir introduir a la Llei de Serveis de Comunicació Audiovisual de la República Argentina, aprovada l’octubre de 2009, la violència contra les dones en un apartat dels objectius de la norma: “Promoure la protecció i salvaguarda de la igualtat entre homes i dones, i el tractament plural, igualitari i no estereotipat, evitant tota discriminació per gènere o orientació sexual”.
Durant el XIX Congrés de AMMPE, la integrant de PAR i informadora al diari argentí pàgina 12 Mariana Carbaja, l’advocat per l’exercici d'”un periodisme de gènere amb incidència social” per instal·lar conceptes i mirades igualitàries entre els mitjans de comunicació i les institucions públiques com, en un exemple similar al tractament de la violència contra les dones, la difusió de l’avortament no punible en el marc dels drets sexuals i reproductius de la població femenina en un “primer pas per a la seva autonomia i emancipació”.
