Foto La lamentable.
OPINIÓ
El diari del grup Prisa celebra aquest any el 40 aniversari de la seva aparició i per commemorar aquesta fita va lliurar al costat d’una edició dominical el suplement commemoratiu amb entrevistes i articles dels que han format part de la seva història professional i de personalitats presents en les seves pàgines durant aquest temps.
El volum té 314 pàgines, així que no era qüestió de llegir-se’l d’una tirada, però es presentava prou interessant -Signatures, opinions- com per reservar-lo a la tauleta pròxima al lloc habitual de lectura i, a poc a poc, anar triant el text en aparença més atractiu.
Vaig seguir aquesta pauta i al cap d’unes quantes lectures vaig començar a adonar-me que alguna cosa grinyolava, que el contingut del volum no s’ajustava amb el context dels quaranta anys què El País ha circulat per pobles i ciutats. El que em va sorprendre va ser que les signatures dels textos que anava llegint corresponguessin, aclaparadorament, a rostres masculins. Era possible que per al relat de la seva trajectòria el diari que tantes vegades s’ha erigit en defensor de la igualtat hagués relegat a les dones a una presència testimonial, gairebé simbòlica? La forma de resoldre aquest dubte va ser laboriosa, però fàcil. N’hi va haver prou amb comptar les signatures i dotar-les de cara: d’un centenar, unes vuitanta corresponen a homes i unes altres vint a dones. El percentatge, rodó.
A les lectores i als lectors habituals del diari no els estranyarà si afegeixo que a la secció d’Esports no hi apareix cap dona -no hi havia per què fer excepcions amb el dia a dia-, però es fa estrany que aquesta total absència femenina es mantingui en l’apartat de cultura. A la resta de seccions, una articulista, dues com a màxim. De les 30 entrevistes, 10 corresponen a dones.
Crec que El País no ha sabut explicar aquests primers quaranta anys de la seva existència. El testimoni que ha ofert ha estat parcial i esbiaixat en optar per una veu majoritària que de cap manera pot explicar per si sola ni el que ha passat en aquest país ni el periodisme que aquí s’ha fet. El suplement de 314 pàgines era una bona ocasió, potser un punt de partida, per expiar exclusions i oblits del passat i buscar un repartiment més equitatiu dels protagonismes. Però per a això calia haver pensat que la dona té alguna cosa a dir.
Algú al diari no ha fet bé la seva feina.
*Publicat en castellà a La Lamentable
