OPINIÓ
Tove Jansson (1914-2001) fou una escriptora, pintora i il·lustradora finesa d’idioma suec que confesso que fa poc que he descobert a partir de recomanacions: primer de la seva novel·la El llibre de l’estiu i després del seu biòpic Tove.
És una figura importantíssima en el món de les arts i de les lletres i també com a model de dona lliure. Per sort va rebre el reconeixement que mereixia la seva obra amb la concessió del premi Nils Holgersson (1953), la medalla Hans Christian Andersen (1969) i el premi de l’Acadèmia Sueca (1972), la medalla Pro Finlàndia (1976) i el Premi Literari de l’Estat Finlandès (1995) pel conjunt de la seva obra i fou guardonada també amb el títol honorari de professora de la Universitat Åbo Akademi.
Del Llibre de l’estiu, ja en vaig parlar sense haver-lo llegit i ara m’agradaria compartir algunes sensacions de la seva lectura. Primer cal tenir present que és un llibre escrit el 1972 o sigui que ha superat el pas del temps sense problema i avui es llegeix també més enllà de l’espai on passen l’estiu les protagonistes, àvia i néta, una illa que és un escenari real i misteriós alhora. La imatge de la tapa el llibre és precisament la il·lustració que va fer l’autora per a l’edició original i és tal qual descriu l’illa amb els seus colors. És la primera novel·la escrita per Jansson, que es pot incloure en la literatura de joves i de persones adultes perquè la relació d’una àvia i la seva néta de sis anys té una frescor i una força que enganxa a totes les edats. Els seus diàlegs intel·ligents i surrealistes a vegades reflecteixen el respecte intergeneracional pel descobriment i l’experiència vitals.
L’escenari de la natura d’una petita illa salvatge de Finlàndia amb el bosc, les pedres, el mar, la tempesta, els sorolls, aporta el realisme i la màgia que comparteixen àvia i néta amb complicitat explicant i inventant el que passa segons els moments. I no es pot oblidar que també hi ha la casa, la barca, les flors, els estris necessaris i la figura del pare absent i present sempre. El conjunt són capítols sense continuïtat on hi ha una mica de tot. M’agradaria posar-vos-en un exemple, però és difícil triar. Potser el dedicat a “Cucs de terra i altres bestioles”és interessant perquè tracta del llibre que vol escriure la nena i que dicta a l’àvia per a anar més depressa. El tema que planteja amb les seves paraules és el de la nostra relació amb els animals i de retruc amb nosaltres mateixes. En aquest fragment es veu aquest mecanisme de la ingenuïtat infantil que fa servir hàbilment Tove Jansson per a transmetre un pensament profund i compromès.
L’endemà al vespre van continuar escrivint. El segons capítol es titulava “Altres animals que fan pena”-Els animals petits són un problema. M’agradaria que Déu mai no hagués creat els animals petits, o que els hagués fet de manera que poguessin dir el que pensen, o que els hagués fet amb cares millors que les que tenen. Punt i a part. Pensem ara en les papallones nocturnes: es passen la vida volant cap als llums, cremant-se i tornant-hi contínuament. Això no pot ser cosa de l’instint, perquè l’instint no funciona així. El que els passa és que no entenen res de res, i per això ho fan. Després es queden de panxa enlaire, amb les potes que els tremolen, i es moren. ¿Ho has escrit tot? ¿Sí? ¿Queda bé?
–Molt bé –va dir l’àvia.
La Sophia es va incorporar i cridà:
-Digues, digues que odio tot allò que es mor a poc a poc! Digues que no puc suportar tots els que no deixen que els ajudis! ¿Ho has escrit tal com t’ho he dit?
-Sí.
La nena, Sophia, recorda Pippi Långstrump (o Pippi Calcesllargues) que és el personatge literari creat per l’escriptora sueca Astrid Lindgren amb qui Tove Jansson va coincidir en moltes coses i moments.
Pel que fa a aquest llibre només afegiria que moltes de nosaltres hem passat estius d’infantesa amb les àvies i segurament per això la lectura del llibre se’ns fa tan entranyable.
La infància i formació de Tove Jansson fou en el si d’una família envoltada d’art i cultura: el seu pare era escultor, la seva mare era dissenyadora gràfica i els seus germans foren fotògraf i escriptor. Als quinze anys ja va publicar les seves primeres il·lustracions i caricatures a la revista satírica finlandesa de llengua sueca i d’idees progressistes Garm i després va estudiar a Estocolm, a Helsinki a l’Art Society, a la Galeria Nacional de Finlàndia i va exposar al seu país i a l’estranger. Jansson també va anar a París, a l’École d’Adrien Holy i a l’École des Beaux Arts. Torna a Finlandia el 1939 i hi passarà la guerra mentre continua publicant a Garm on de 1940 a 1945 van anar sortint els seus famosos personatges, la família dels Mumins. En aquest context de guerra i amb un volgut rerafons antiautoritarista va posar en marxa un univers paral·lel amb els seus ninots. Aquest projecte dels Mumins és el que la va consagrar, malgrat que ella es considerava pintora i la seva obra pictòrica va anar evolucionant, però sense gaire bones crítiques. També va fer murals per encàrrec d’institucions i empreses privades.
El 1953, el London Evening News va començar a publicar diàriament una tira dels Mumins, i de retruc els ninots van aparèixer en més de quaranta diaris d’arreu del món. Jansson, després de cinc anys, va deixar de dibuixar les tires perquè treballar “per encàrrec” li resultava molt dur i contradictori amb la seva manera de ser. Els Mumins són uns trolls bons jans, que s’assemblen una mica als hipopòtams i sempre estan contents. Varen ser la salvació de Jansson, una evasió de la dura realitat que la portava a un món pacífic i alegre. Se n’han fet sèries de dibuixos animats, obres de teatre i, fins i tot, una òpera. Existeix a Finlàndia el Museu Moomin a Tempere i a Naantali hi ha un parc temàtic Moonminworld. També és important el merchandising. Els Mumins són centrals en l’obra de Tove Larsson, però, de fet, va ser molt prolífica en la seva diversa producció plàstica i literària i a més, segons sembla, contestava personalment els centenars de cartes que li enviaven.
El 2020 es va estrenar la pel·lícula Tove* dirigida per Zaida Bergroth i produïda per Helsinki-Filmi. És un biòpic, documental biogràfic, de la primera part de la vida de Jansson i està ben resolt el relat de la formació i l’ambient en què es movia la jove artista. La pel·lícula destaca la personalitat queer de Tove Jansson i la seva relació lesbiana amb Vivica Bandler. Als anys 40 les referències lesbianes es troben a la “Rive gauche” de París i a Finlàndia l’homosexualitat no va començar a ser socialment acceptada fins el 1971 i això evidentment va marcar la vida de Tove Jansson. Un detall curiós és que Tove i Vivica es comunicaven amb un llenguatge especial per a no ser enteses.
Justament la pel·lícula acaba en el moment del trencament definitiu amb Vivica i l’aparició de l’artista Tuulikki Pietilä (1917-2009), amb qui va viure més de trenta anys, fins el final de la seva vida. Tove i Tuulikki varen anar a parar a una petita i llunyana illa, Klovharun, on varen poder crear les seves obres d’art i viure lliurement.
Ja veieu que Tove Jansson és un descobriment important a tenir en compte.
