No és la primera vegada que escric sobre aquest tema. El cos de dones com a arma de guerra, com a camp de batalla, com a matèria primera per a negocis il·lícits o fins i tot per sufragar la guerra d’Ucraïna.
Avui, una vegada més vull referir-me als nostres cossos de dones com a espai que, ara, fins i tot volen esborrar i/o copiar de manera una mica grollera, per dir-ho de manera una mica delicada.
El cos femení mai no ha tingut gran importància a part de la seva capacitat de gestar per a la societat. Ha servit, bàsicament com un vehicle a través del qual sotmetre’ns.
Sotmetre’ns amb violacions dins i fora del matrimoni o la parella, amb abusos, amb intimidacions i un llarg etc. sobre el qual utilitzar el poder patriarcal per dominar-nos i així mantenir el control a qualsevol preu.
Aquestes són formes brutals, però n’hi ha d’altres de més sibil·lines per exercir aquest mateix poder sobre els nostres cossos. Em refereixo a les modes de cossos normatius prims, gairebé esquelètics, insans però que els grans dissenyadors de moda, gairebé tots homes i misògins, imposen perquè es puguin lluir les peces exclusives. I si no els compleixes vénen les crítiques, quan no les burles que emanen d’aquesta misogínia generalitzada.
A més, se sumen factors com la gordofòbia, cada dia més estesa però que, curiosament s’acarnissa en les dones i no en els homes, una altra forma de pressió afegida sobre com hem de ser per “teòricament” agradar-los, sense que importi el nostre estat de salut ni el vostre benestar físic i emocional.
I el pitjor d’aquesta nova tendència és que les dones, en general, han pujat al carro i són molt poques les que s’accepten i es volen tal com són. I, com es pot imaginar, sé de què parle. I, de nou el patriarcat imposa a les dones que jutgin els aspectes físics d’altres dones i les qüestionin per guanyar aliances i reforçar-se.
Una altra nova tendència que qüestiona els nostres cossos és la de disfressar-se de dona i exigir ser tractades com a dones, sense més ni més, com un simple desig individual que s’imposa de forma individual i obviant-los segles de lluites feministes que han impulsat que cada dona s’apropiï del seu propi cos i decideixi sobre ell per sobre institucions polítiques i religioses.
I això per no parlar del pas dels anys i de l’envelliment i les conseqüències. Les dones més grans pateixen situacions de menyspreu per no ser útils. I amb útils em refereixo a fèrtils o desitjables als ulls dels homes. I llavors comença la tirania de les arrugues i/o els cabells blancs com a qüestionament. I, per a moltes professions, la manca de feina com l’exemple de les actrius que ja fa anys que denuncien la manca de papers i, per tant, d’oportunitats laborals per a dones madures i/o més grans.
O les dones amb discapacitat que són blanc de moltes més violències masclistes de tota mena, fins i tot institucionals que les dones que no les patim.
I, amb el parany de la diversitat i la inclusivitat, a les dones ens les han tornat a jugar. Des de les definicions com ara “diversitats funcionals” fins a la usurpació d’identitats quan no la negació de l’existència del sexe biològic com a realitat material inqüestionable i origen de totes les opressions que patim.
Els que venien a canviar el sistema polític tradicional, van camí d’aconseguir imposar un sistema que ens esborri amb un neollenguatge i que fins i tot desfiguri els nostres cossos i els sotmeti a tractaments crònics i a cirurgies innecessàries per tal de satisfer desitjos individuals i insolidàries amb la resta de les dones.
Aquesta pseudoesquerra postmoderna chupiguai i brilli brilli que ha oblidat la lluita de classes, els problemes de les persones amb menys recursos, que s’ha oblidat completament de les tesis del socialisme tradicional i del materialisme racional, vol imposar un nou tipus d’opressió a els cossos de les dones basat en les mutilacions i medicalitzacions de per vida, per satisfer desitjos que poden ser puntuals al llarg de l’adolescència.
I, per descomptat convertir-se en súper modernes avalant els beneficis de grans corporacions farmacèutiques internacionals, de clíniques privades com ja se n’estan beneficiant les de medicina estètica, però per realitzar les anomenades “transicions” que condemnessin pacients de per vida a tractaments que, a més pretenen que sufragui la sanitat pública.
Una sanitat pública que, de forma generalitzada, segueix sense sufragar les interrupcions voluntàries dels embarassos de les dones, ni encara sent conseqüències de violacions, malgrat estar previst a la llei.
El surrealisme sobre els cossos de les dones, en aquesta ocasió ve de la mà de l’hipercapitalisme disfressat de pseudoesquerra postmodern chupiguai i amb molt de brilli brilli. Se’l veu venir, però pot fer molt de mal.
El feminisme, novament està avisant i denunciant. No se’ns vol escoltar, però hi insistirem. Perquè s i per alguna cosa es caracteritza el feminisme radical, el que va a l’arrel de les coses, és per resiliència. Perquè van ser, som. I perquè som, seran.
Ontinyent, 4 de desembre del 2022.
