L’Economia del Coneixement l’entenem com el fet d’afegir el màxim valor a les activitats de qualsevol sector. El matís no és fer-ho, afegint força de treball físic o afegint hores de treball que augmentin fins a ser insuportable la incompatibilitat amb altres importants aspectes de la vida personal, sinó creant condicions per tal que el talent de les persones i la forma d’organitzar-se, donin respostes a una economia per i des de les persones, a situacions noves de vida i d’organització, potser fins ara, impensades.
I això val per tothom Sense distincions de raça, creença, color o gènere. És fonamentalment el valor de les persones. I aquí toca dir-ho per boca d’altres. En aquests cas per boca de Alvin Toffler en L’onada del futur: “el coneixement és el valor democràtic suprem en tant que, per més que en donis, no en perds, i al que en rep, al tenir-ne, te’n retorna”.
Pensat així, comença una nova era. Ja no som davant d’una crisi econòmico-financera, no estem en una època de canvi… sinó que estem en un canvi d’època. I, a més de prendre’n consciència, hauríem d’aprendre noves maneres de relacionar-nos, d’interpretar la realitat, d’identificar les dificultats i posar fil a l’agulla per transformar-les de forma favorable a les nostres expectatives de vida. Els patrons mentals vàlids fins ara poden quedar obsolets. Caldria, doncs, desaprendre per aprendre. Buidar-nos d’allò que ja no serveix i omplir-nos amb nous comportaments que activin al màxim les facultats innates i adquirides que tenim per tal de fer aportacions singulars. Aquestes tindran un denominador comú que tot i partint de les pròpies experiències, no repetim el que ja hem fet, idear noves maneres i estils de viure, de treballar i d’organització.
Al dir això, hem d’explicar i demostrar que fer de nou, implica prescindir d’ allò antic. Diu un savi hindú: “Tan bon punt hàgiu passat una etapa, deixeu-la caure! Aneu més lluny. L’essencial aflora quan s’ha oblidat tot”.
Això que diem ens apropa. Però en l’apropament, també compten les diferències i la diversitat. Primer de tot perquè permet enriquir-nos i, també, perquè els nous reptes, econòmics, socials i polítics ja no tindran solucions causals i simples. La sincronització a escala planetària on tot ja està connectat, trenca la validesa del pensament simple i causal i fa imprescindible el pensament sistèmic. Veure simultàniament el tot i la part, la part i el tot.
Aquest pensament sistèmic es forja amb un llarg entrenament. Un entrenament, no pas una formació, una titulació, o be màsters reconeguts de diferents disciplines. El pensament sistèmic, només l’ensenya la vida: aprendre fent, en això les dones solen tenir una gran experiència. El pensament causal tendeix a ser seqüencial: una cosa després de l’altra. No és bo, deien, dispersar-se sinó concentrar-se. Cada tema té el seu truc.
Però això, ja no és així. Persisteixen i persistiran les especialitats, conèixer a fons alguna matèria; però cada dia es fa més notori que més que especialistes necessitem gent especial que sàpiga entendre la part però que ho sàpiga relacionar amb el tot. Per exemple, a la Sanitat, els nous i les noves professionals tenen més capacitat d’anar més enllà de la malaltia i veure la persona malalta, com un tot. I, tot i que les generalitzacions són perilloses,hem de dir que les professionals estan dotades de més capacitats i experiències per poder decidir en funció del tot, per poder donar millor resposta a la part.
Ens preguntarem què hi ha que doti a determinats col·lectius de professionals d’una major preparació en competència i actitud: en el cas de les dones, potser podríem afirmar que el fet d’haver exercit amb ple compromís diverses funcions de forma simultània “la concil·liació familiar i laboral”, esdevé clau. El superespecialista servirà per una situació concreta, però qui sàpiga manegar bé la complexitat i la diversitat, és per descomptat qui avui haurà d’agafar lideratge. Cal comptar que la sensibilitat femenina, es pot donar també en els homes, sobretot en aquells que la identifiquen, l’aprecien i la potencien socialment.
El professor Angel Castiñeira d’ESADE publicava aquests agost una sèrie de dos articles sobre les tipologies de lideratge que no tenen desperdici. Parlava del lideratge resilient (el que sap resistir en qualsevol circumstància adversa i tornar a aflorar), del lideratge adaptatiu (que lidera segons cada circumstància), del lideratge anticipatiu (que cerca amb la seva visió anticipar-se al que ve) i del lideratge transformador (capaç de modificar les condicions i fer-ho anònimament si cal).
I anant més enllà, hauríem de fixar-nos en l’autolideratge, aquella manera i estil de ser i estar que s’ocupa de la pròpia persona i, alhora, de la dels altres, per fer que tothom s’autolideri. Si tothom s’autoliderés no necessitarem líders. Ha passat des de fa milers d’anys de forma natural i biològica. La perspectiva femenina està feta de grans condicions que la situen en el millor dels trampolins per aconseguir posicionar-se en primera línea de sortida cap els lideratges i autolideratges. La seva capacitat integradora de totes i cadascuna de les funcions cerebrals està provada.
Caldrà,doncs, que les persones aprenguem de les persones, que apostem per allò que té valor; i donem suport i deixem que passin davant qui pot ser líder amb capacitat de transformar.
