Motiu de conflictes creixents, la falta d’aigua potable és un assumpte que afecta greument a milions de persones a nivell global, però també en pot implicar moltes altres a nivell personal i local.
“Solem veure la manca d’aigua com un perill molt general i llunyà, un problema que ens perjudica a tots els habitants del planeta, però què faig jo amb la gota d’aigua que s’escapa a casa meva?”, Es pregunta Minerva Cámara , professora a Pinar del Río, província de l’extrem occidental de l’illa de Cuba.
D’aquesta manera parla la pedagoga al seu alumnat perquè així creu que almenys aconsegueix influir en la responsabilitat personal, en l’àmbit més immediat: “si volem contribuir a resoldre aquest gran problema, hem de començar per entendre que hem de cuidar l’aigua a les nostres pròpies cases “, els diu.
Al costat d’altres professores, Minerva Cámara integra el projecte mediambiental feminista EcoMujer que, amb més de 15 anys d’existència, reuneix activistes d’Alemanya, Cuba i altres països d’Amèrica Llatina.
“Defensem l’educació ambiental, des de projectes i capacitacions, amb una visió de gènere i des de la participació de la comunitat”, va explicar a SEMLac Blanca Isabel Álvarez García, una de les promotores de la iniciativa, que es va obrir pas des del departament de Geografia de la Universitat Pedagògica de Pinar del Río.
Ecomujer promou l’intercanvi entre el Nord i el Sud, busca alternatives a la manera de vida consumista i les estructures neoliberals i patriarcals, i promou la responsabilitat social davant els problemes del medi ambient, entre altres propòsits, va precisar a SEMLac una altra de les seves integrants, l’alemanya Monika Schierenberg.
“Aquest tema és fonamental perquè l’aigua és vida i té una forta relació amb les dones”, va afegir Schierenberg durant una trobada de EcoMujer la passada setmana, realitzada en coordinació amb la Federació de Dones Cubanes (FMC).
La cita, del 2 al 6 d’abril, se celebrà els tres primers dies a l’Havana i els dos últims es va traslladar a l’oriental província d’Holguín. En les jornades hi van participar federades, activistes, professores i professionals de diverses disciplines en representació de Cuba, Àustria, Alemanya, Bolívia i Colòmbia.
Amb una forta inversió hidràulica, la cobertura d’aigua potable a Cuba és de 96,2 per cent i de 95,8 per cent la de sanejament, va precisar durant la trobada Yasmina Aguero Kassabb, cap del Departament de Conques Hidrogràfiques de l’Institut Nacional de Recursos Hidràulics (INRH).
“L’aigua és el component natural que més recursos financers rep anualment al país”, va afegir l’especialista i va dir que la capacitat d’embassament de l’illa va créixer de 48 milions de m3 el 1959 a 9. 204.323.000 de m3 el 2011.
Els majors problemes es concentren en la rehabilitació de les vies per reduir les fuites del líquid i en poder mantenir el servei, a més d’algunes dificultats en el tractament d’aigües residuals, fonamentalment a les grans ciutats, va reconèixer.
La professora Rosa Hernández assenyala que el grup s’ha integrant a altres institucions territorials, com la delegació del Ministeri de Ciència, Tecnologia i Medi Ambient, la Universitat provincial Hermanos Saíz i el Museu de Ciències. “Hem pogut intercanviar amb dones de diversos sectors”, va resumir a SEMLac.
A més de projectes específics, com la creació d’un parc ecològic a l’escola Carlos Hidalgo, a la ciutat “pinareña”, han organitzat diplomats sobre educació i gestió ambiental, així com cursos específics per al personal de suport de la pròpia universitat pedagògica.
“Com a dones hem de garantir aquest desenvolupament sostenible en l’ús del aigua, que significa utilitzar-la sense comprometre el futur. És una cosa en el que hem de influir dones i homes”, va remarcar Hernández.
Definit com un projecte que treballa amb les bases, Ecomujer advoca per una mirada de gènere al tema del medi ambient i per “transcendir la visió de les dones com les que caminen quilòmetres carregant l’aigua per a la casa, fet que és ben cert”, reflexiona Schierenberg.
A més d’aprofundir en els efectes diferents del problema per a homes i dones, insisteix en el paper i lloc que poden ocupar les dones, “que són moltes entre qui treballa cada dia per tenir accés a aquest recurs, però no són generalment les que dirigeixen” .
Aquest és un tema de EcoMujer, sosté, “perquè elles tenen coneixements, experiències i la possibilitat d’aportar bones solucions, de participar realment en tots els nivells, des del bàsic fins a l’estratègic”, va agregar a SEMLac.
Temes com la disminució de les conques hidrogràfiques, la reducció en qualitat i quantitat dels recursos hídrics i els conflictes creixents pel control de l’aigua van ser tractats durant la trobada.
María Eugenia Flores, una de les protagonistes de “la guerra de l’aigua” contra la privatització a Cochabamba, Bolívia, va narrar l’experiència que va significar tota una fita en les lluites socials del seu país i va culminar el 2006 amb la construcció d’una nova llei de aigua potable que no afavoreixi a les transnacionals.
Va explicar que la força principal en aquesta batalla van ser les dones, amb un paper molt actiu en les associacions d’aigua i reg a la vall alta de Cochabamba. Després de guanyar “la guerra de l’aigua” es van dedicar llavors a la tasca, a tota la comunitat, de tirar endavant noves formes de gestió d’aquest recurs, mitjançant la creació de comitès, associacions i cooperatives de l’aigua.
“La majoria dels sistemes comunitaris de l’aigua són conduïts i administrats per dones, des de la part tècnica, administrativa i organitzativa”, va destacar Flores, però, el paper de la dona segueix invisibilitzat i no assumeix la direcció de les decisions en els sistemes comunitaris, va sostenir.
Segons el parer de la colombiana Claudia Roa, les xarxes i trobades de l’activisme són molt profitosos “perquè aprenem unes de les altres, intercanviem idees i ens donem suport en saber que no estem soles en el que fem”, va precisar.
Destaca particularment el treball de les xarxes, que faciliten les trobades, l’intercanvi i poder acordar estratègies per preservar el patrimoni cultural i ambiental dels rius, els boscos i les selves. “Generalment les persones més propenses a aquesta cura hem estat les dones, no només d’una manera romàntica, sinó molt real”, va afirmar.
