Amb tot, durant els primers 10 anys, aquests programes no han incidit gaire a la millora de les dones, ja que en els seus plans sectorials han estat més programàtics que reals a les seves recomanacions i, discretament, s’han retirat termes com “igualtat de gènere” i d’altres aspectes que entraven en contradicció amb el còdexs de la família de la majoria dels països del sud. És cert que alguns indicadors amb relació a l’índex del desenvolupament humà (IDH) que té que veure especialment amb la participació de la dona (educació, participació política i econòmica) ha avançat lleugerament en els darrers anys i també s’han portat a terme alguna reforma jurídica important com la de la mudawana, que afecta l’estatut personal de les dones al Marroc.
Però no ha estat fins al 2006 quan, per primera vegada, es porta a terme una conferència ministerial a Istanbul durant la presidència finlandesa (hem de reparar que són dones la presidenta del Govern i la ministre d’exteriors) per obtenir un Pla d’Acció 2007-2011 amb aportació financera per a programes concrets, amb l’obligació d’implicar-se no solament la Unió Europea i la societat civil, sinó també els governs dels països Euromed. I la previsió de realitzar una Conferència el 2009 per tal de controlar el desenvolupament del Pla i de fer les correccions necessàries fins al 2011. Prèviament a la conferència ministerial per reforçar el paper de les dones a la societat, s’havia desenvolupat a Marràqueix un Fòrum Civil en què es presentaven els informes i recomanacions de les xarxes civils vinculades a Euromesco, Femise i la creada recentment el 2005, la Fundació Anna Lindh per al diàleg de les cultures. En l’informe presentat per aquesta darrera va contribuir l’IEMed amb l´aportació concreta de diverses associacions euromediterrànies.
En les conclusions de la Conferència d’Istanbul, els ministres acorden que per “reforçar el paper de la dona a la societat” cal també un enfortiment del diàleg i de la cooperació entre els actors governamentals i no governamentals a tota la regió euromediterrània. Això hauria d’incloure el foment del diàleg entre els parlamentaris al si de l’Assemblea parlamentària Euromediterrània i amb les organitzacions de la societat civil, les associacions de dones, els joves, els sindicats i les associacions empresarials i professionals, en funció de la legislació nacional apropiada i la cooperació entre les administracions nacionals, regionals i locals.
Acorden que els punts clau per desenvolupar els drets i les accions que reforcin el paper de la dones són:
- Drets polítics i civils de la dona
- Drets socials i econòmics de la dona i promoure el desenvolupament sostenible
- Drets de la dona en l’àmbit cultural i donar un important esment al paper de la informació i els mitjans de comunicació
Les associacions i xarxes internacionals i locals de dones estan jugant en aquests darrers anys un paper molt important i avancen ens els seus plantejaments com es va constatar a la reunió del Fòrum Civil d’Istanbul a finals del 2009 i també del mes d’abril del 2010 a Casablanca. Es constata la necessitat de passar del Pla d’Acció formulat al 2006 a l’Acció seguint la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de Discriminació contra les dones (CDAW, sigles en anglès). Aquest organisme es considera, generalment, com “el reglament dels drets humans de les dones i és la convenció internacional més determinant sobre el subjecte. Tots els països euromediterranis a diferents dates han ratificat el CEDAW. La major diferència entre Europa i els països mediterranis resideix en les reserves emeses pels països àrabs. Aquestes reserves porten principalment sobre els articles 2, 9, 15 i 16 que defineixen l’essència mateixa d’igualtat de facto. El rebuig dels països àrabs de reconèixer el principi d’igualtat cobrint-se sovint darrere motius “culturals i religiosos” contradiu la Convenció en l’esperit i en la lletra. No obstant, també hi ha hagut certes millores.
A la trobada a Casablanca del 23-24 d’abril una seixantena d’associacions de dones dels països arabomusulmans, com l’Associació Democràtica de Dones del Marroc, però també europees varen explicar com s’estava passant a l’acció; fonamentalment explicaven com de cada vegada més es porten a terme campanyes de sensibilització que pretenen tenir un valor afegit polític. En el cas arabomusulmà es tracta que els Estats aixequin les reserves que tenen a veure especialment amb l’estatut de les dones que merma la seva ciutadania, com és el no poder donar la nacionalitat la mare, la igualtat en els drets de successió i d’altres aspectes que la minoritzen. Si les dones són considerades ciutadanes també han de tenir aquests drets igual que els homes. Per aquesta raó es presenten estudis jurídics i polítics fets per universitàries i professionals àrabs, es fan enquestes de sensibilització i mobilització, lobbys i tallers de documentació.
Les campanyes en l’àmbit nacional impliquen les associacions de drets humans a les associacions de dones, cercant una cobertura mediàtica per promoure un debat polític. Es treballa en xarxa i s’interpel·la a la Lliga Àrab, en l’àmbit internacional, amb el Comitè del CEDAW, i amb els mitjans de comunicació, i s’aprofiten les noves tecnologies de la informació i comunicació (TIC). En les mobilizacions, les associacions de dones prepararen els arguments d’ordre econòmic, cultural i social per fer les demandes concretes. Es creu que almenys al Magrib es tindran resultats en un temps prudencial, però una dada interessant és que, fins i tot, en aquells països més endarrerits políticament, ja ho han incorporat en els dossiers a estudi.
Per a les dones del sud de la mediterrània, és important aprofitar la visibilitat i força que es pot obtenir de les Conferències Ministerials per treballar d’una manera vertical i horitzontal amb la societat civil, integrant el seguiment de les conclusions d’Istanbul (2006) i de Marràqueix (2010) en les polítiques de veïnatge. En cada país en tots els àmbits obliga a treballar amb els organismes polítics. En aquest cas serà un triomf de les xarxes de dones mediterrànies que es vegin enfortides per reclamar com a ciutadanes uns drets en països que no són encara ni democràtics ni laics, però també en els països europeus que en molts aspectes no ha aconseguit la paritat.
Per Maria-Àngels Roque
Directora d’Estudis de Cultures Mediterrànies
Institut Europeu de la Mediterrania (IEMed)
