OPINIÓ
Després de sentir a Irene Montero preguntar-se sobre què és ser dona o quina talla de pit s’ha de tenir per considerar-se com a tal, i després de llegir el comunicat d’IU.
En aquest comunicat defensava que el sexe no és binari, sinó una combinació aleatòria de gònades, hormones, cromosomes, etc. que s’alien a la babalà a l’hora de conformar un nou ésser humà, em vaig quedar molt preocupada.
Pensant, pensant he trobat la solució. Un instrument que mesura al mil·límetre el grau de donessa o homeria de cada persona. Ho vaig a patentar, i espero que l’Open Society de Soros o l’ Arkus Foundation decideixin finançar-lo, perquè l’invent és revolucionari.
Es tracta d’un aparell semblant a l’espècul que totes les dones coneixem. Però aquest, a diferència de l’espècul, s’ha d’introduir en un buit limítrofe, el nom no el recordo, perquè la pugui utilitzar tothom sense por a que l’instrument sigui acusat de tránsfobe. En escassos minuts et mostra en una escala de el 0 al 100 el gènere amb el qual t’identifiquis aquell dia. Et diu si ets poc dona, regular dona, bastant dona, molt dona, etc. cosa molt convenient ara que tanta gent disputa per ser més dona que la veïna. Abans es competia per tenir la roba més blanca però ara la competència és la donessa. Idèntica informació et dóna l’aparell sobre l’homeria, és clar, en una gradació sense solució de continuïtat, perquè ja sabem que no hi ha diferències corporals entre homes o dones i que tot es redueix a un sentiment interior.
He decidit posar-li el nom de Donametre (Mujerómetro) perquè des d’almenys 2500 anys enrere el problema és què és ser dona i no un home, perquè ja Protàgores dir que el “home és la mesura de totes les coses” asserció que no s’ha qüestionat mai, fins ara. L’operació em pot sortir rodona. Considerant que hi ha 7.500 milions de persones al món que vulguin saber a cada moment de quin gènere se senten, doncs ja poden imaginar-se els beneficis que em pot proporcionar. Només que hi hagi un 10% d’individus que l’adquireixi són 750 milions de persones.
L’aparell es vendrà al costat d’un prospecte semblant al contracte dels Germans Marx (ja saben allò de “la part contractant de la primera part …”) on es detallen tots els 100 gèneres que existeixen i encara queda espai per als que es puguin inventar en el futur. Com que hi ha dubtes sobre la seguretat jurídica respecte d’alguns projectes legislatius, aquest invent ve a resoldre tal problema, ja que és capaç d’establir amb una fiabilitat de l’+/- 99% (donarem un marge d’error) el gènere de l’individu.
Amb aquest instrument (degudament higienitzat després de l’ús) un va al Registre Civil i ja tenim la prova inequívoca perquè el funcionari de torn canviï el nostre sexe en els formularis. I sense patologitzar a ningú, que consti. És cert que donada la volubilitat del personal en aixecar-se cada dia amb un gènere diferent pot ser un desavantatge, però per això hi ha l’Estat, perquè convoqui massives oposicions a funcionariat perquè doni l’abast a l’augment de canvis de sexe registral que es puguin produir. A més, això estaria en la línia de la tendència actual de donar complerta satisfacció als desitjos de la ciutadania que com sabem les lleis són per a convertir-se en drets.
Paul B. Preciado s’arrogava per col·lectivitzar l’anus en el seu text Utopia anal, jo no m’atreveixo a tant, i només procuro oferir un instrument d’ús individual. Qui ens havia de dir que el cul podria arribar a ser-ne el mesurador exacte de la subjectivitat!
