OPINIÓ
Quan el president del COP26, Alok Sharma, en escoltar la decisió de Xina i Índia de retardar l’eliminació de l’ús del carbó respectivament al 2060 i 2070, abandonà la seva proverbial calma britànica per plorar sense reserves, molts van pensar que el destí de la Terra estava marcat.
Un vídeo del PNUD va mostrar un dinosaure envaint l’ Assemblea de les Nacions Unides, per alertar sobre el risc d’ una nova extinció, aquesta vegada la de l’ espècie humana, i no per un asteroide, sinó per les seves pròpies accions.
“Aquesta vegada ha estat un flop total”, van comentar els membres de Friday for future i els de Green Peace, desencantats igual que el món científic de Nature… Però es pot rescatar alguna cosa, rebat el WWF, entre d’altres, amb santapaciència. S’han fet petits passos, diuen. A veure.
Moltes eren les expectatives. La primera, la de justícia climàtica. Per exemple, per a les potències colonials ¿no és una obligació moral ajudar l’Àfrica, un dels territoris més afectats pel canvi climàtic, tot i contribuir amb només el 3 per cent a les emissions de carboni?
Esclar, “no problem”, va afirmar generosament Boris Johnson, tot inaugurant la COP26 a Glasgow. ” Tenim idees, tecnologia i bancs”. Però, curiosament, és des del 2009 que els G20 han promès cent bilions de dòlars l’any per finançar l’adaptació del món al canvi climàtic, sense mantenir les promeses, mentre aquest 2015 van gastar més de tres-mil bilions de dòlars per sostenir els combustibles fòssils (dades de The Guardian). També el dinosaure protagonista del vídeo transmès a la COP26 s’ha preguntat si no hagués estat millor destinar-los a eliminar la pobresa. Alguna cosa s’ha mogut només l’any 2019, destinant 80 bilions, dels quals 20 bilions són per a l’adaptació climàtica i tot just uns 7 bilions per als països pobres. Però, compte! el gruix d’aquesta xifra és en préstecs, a tornar amb interessos. Bingo per al G20.
Algú se sent orgullós/a, en aquests moments, de pertànyer al grup dels països industrialitzats, els quals, després d’haver contaminat els seus territoris amb la revolució industrial, acumulant C02 a l’atmosfera (no ho sabien, es dirà) i saquejat els recursos d’altres continents (i ho sabien, es dirà), s’han bolcat amb entusiasme a la riquesa financera i han jugat a sotmetre els països pobres no només mitjançant colònies formals, sinó amb el mecanisme del deute extern, també aquest “deute etern”? I ara Regne Unit, Unió Europea, Austràlia i Estats Units no dubten a destinar cada vegada més recursos per blindar els seus territoris davant de la migració forçada de pròfugs que deixen terres eixes degut al canvi climàtic, o altres que deixen països devastats per tractar de portar-los la democràcia”. Mentre altres nacions, quelcom reticents a la democràcia, els utilitzen com ostatges per espantar Occident, i de passada fan una dutxa gelada amb hidrants, deixant-los morir de fred en els seus boscos. Així que… estàvem parlant de justícia climàtica? Ens sembla perduda en les boires d’Avalon.
Un altre tema. No es va avançar en la protecció dels qui pateixen la invasió del mar, com els de Tuvalu, a l’ Oceà Pacífic. Un representant de les illes, Steve Paeniu, va mostrar la foto dels seus tres nets. Què serà d’ells en un futur pròxim? Inscriviu-vos a una plataforma ad hoc, se li va respondre. Per si de cas. Hi ha plataformes per a tots els gustos. I quan els peixos nedin entre les tecles, ja veurem. Però ells s’han plantat (què els dic, als meus nets?) i s’ha format un front de 120 països d’Àfrica, Sud-Est asiàtic i de les illes del Pacífic que demanen suport per adaptar les seves infraestructures. No tenen encara diners en mà, sinó promeses una mica més fermes. Alguna cosa és alguna cosa.
Però, ànim, hi ha també coses bones. Un acord signat per 110 països ses imposa acabar amb la deforestació il·legal pels vols del 2030. Però el Panell Científic per a l’Amazonia, avisa que no és suficient perquè, a la zona sud, algunes àrees ja són a prop del punt d’inflexió, la qual cosa correspon entre el 20 i el 25 per cent de la superfície total deforestada, més enllà de la qual la vegetació es torna irremeiablement una sabana. Ara som al 17 per cent. Per deforestar-la més ràpidament, s’està utilitzant a Mato Grosso, també el famós “agent taronja” que va arrasar la vegetació del Vietnam, i un altre agent químic prohibit a USA, mentrestant, des de la Unió Europea, segons denuncia Le Monde, arriben al Brasil agrotòxics prohibits aquí.
Necessitem ja una moratòria, no més endavant! , insisteix el científic brasiler i premio Nobel, Carlos Nobre, el qual ha explicat com la selva amazònica té una enorme importància per a l’estabilitat climàtica del planeta, pel fet que produeix, per mitjà de la transpiració de les fulles, “rius voladors” d’humitat que afavoreixen les pluges. A Brasil s’ha creat un Climate Action Hub, un hub d’empreses amb neutralitat carbònica, però sense la participació de les poblacions indígenes, aguaitades per una tòxica modernitat per totes bandes, i debilitades per la pandèmia.
Indubtablement positiu a la COP ha estat el fet que s’han fixat transparència i periodicitat de les activitats del mercat de carboni, abans subjecte a les trampes del green washing, i que s’hagi format un front de cent bancs centrals al Network for Greening the Financial System, que vol mobilitzar recursos financers per a la transició verda.
La nota més dolenta per a la Terra, que va fer plorar Alok Sharma i a tots i totes nosaltres, és la decisió de l’Índia de dilatar fins al 2070 la disminució de l’ús del carbó, mentre es van construint noves centrals a la Xina i Rússia. “No podem acomiadar d’un dia a l’altre 270.000 treballadors”, explicà Modi, taxativament. També Biden sembla no sentir-se amoïnat: malgrat tenir planejat un ambiciós pla de transició energètica, quatre dies després de la COP va donar permís a fer noves exploracions petrolieres al Goblit de Mèxic. Un bon senyal és que Xina i Estats Units han format un acord per ajudar Xina a reduir les emissions de metà, molt més perjudicials que les de CO2. I Europa s’està mobilitzant per donar vida al gran pla de Transició verda, creuant tots els dits perquè s’utilitzin bé els recursos.
Davant d’aquestes mogudes contradictòries, els països més virtuosos (que, com s’ha vist, no existeixen) tenen dues possibles actituds: una, “Bé, el planeta està fotut, ¿per què m’he d’esforçar jo a salvar-lo? Seguiré tractant de mantenir les meves comoditats, passi el que passi. Diuen que Jeff Bezos organitza viatges cap a Mart. L’últim que se’n vagi de la Terra que apagui el llum” . Dos: “Hauré de redoblar esforços per mantenir a ratlla el desastre que ens cau al damunt. Serà com lluitar dintre d’una closca de nou al mig de l’oceà, però qui sap, diuen que a l’oceà cada gota importa. I gotes, persones, som moltíssimes al món. Ho intentem?”
No ens manca que fer, tenint en compte que per assolir la neutralitat carbònica l’any 2050 serà important reduir o eliminar els factors contaminants, com l’agricultura intensiva, modificant l’alimentació, el sistema de la mobilitat urbana, el transport aeri i marítim. Ja ara hi ha ments brillants que només esperen trobar oportunitats per poder difondre àmpliament els seus invents. A Barcelona, a “Novameat”, l’enginyer bio Giuseppe Scionti, amb el suport d’ Esther Plans i la xef Lucia Gutierrez, ha produït un bistec sucós, el primer al món en 3D, acoblant molècules vegetals. No val la pena utilitzar el 70 per cent de les terres del planeta per a unes poques proteïnes, no és proporcionat”, afirmen. I el 2050 la població mundial assolirà els deu billons de persones. Hi haurà d’haver necessàriament un canvi en la cadena.
Ni parlar-ne, comenta la meva veïna Elisenda, a mi ningú em traurà el meu pernil de pota negra. No em veuràs menjar formigues cruixents o algues, i aquesta carn veritablement falsa o falsament veritable, no ho sabria dir, no em convenç”. Si sabessis el que contenen les hamburgueses de les grans cadenes, correries com l’infern”, li rebat el seu company Ferran.
Segueix la investigació amb creixement dels mercats de proteïnes vegetals a Estats Units o Israel, mentre es desenvolupen també produccions verticals de verdures, en ambients tancats, sense ús de químics i estalviant molt d’espai. No manquen hortes hidropòniques submarines ni d’altres experiments interessants.
En fi, el que les mediocres conclusions de la COP ens suggereixen és que és el moment d’ activar totes les energies possibles, tant en allò públic com en el privat, la societat civil, les institucions, treballant amb sinergia per dur a terme transformacions que ens demana a crits la Terra. Atès que no tots els canvis són necessàriament una pèrdua, també poden ser una oportunitat. Tingues confiança, Elisenda.
Per a més informació escolteu aquesta crtònica de la periodista de TV3, Georgina Pujol, des de Glasgow
13/11/2021 Les expertes denuncien que aquesta edició de la COP és de les menys inclusives.
