Diana Celis Mora és, des del mes de febrer, La Cònsol General de Colòmbia a Barcelona. Politòloga de la Universitat dels Andes de Colòmbia, especialista en Cooperació Internacional i Gestió de Projectes per al Desenvolupament, té un Màster en Estudis Polítics Aplicats.
Ha exercit en el sector públic al costat del president Juan Manuel Santos des de fa 20 anys, tasca que va iniciar en la Fundación Buen Gobierno, plataforma sobre la qual ha treballat el president Santos desenvolupant temes de Pau, de Drets humans i de conflicte armat, plataforma que li ha permès conèixer tot el País.
En la seva llarga carrera en el sector públic, abans d’arribar al Consolat va ser Directora de la televisió i la ràdio pública, on va implementar la televisió digital terrestre i les bases de la televisió digital satèl·lital per als colombians. Durant l’exercici del seu càrrec va tenir l’oportunitat d’avançar projectes socials en un moment en què internet no estava encara desenvolupat al país i el programa no era molt popular a les cases. Els projectes socials en els quals ha treballat són la seva millor carta de presentació.
En aquesta entrevista per a La Independent, això és el que va dir:
Quina ha estat la seva experiència al Consolat?
La meva experiència a Barcelona és nova en la diplomàcia, però no en el sector social que és el que més m’agrada i el que més m’ha impressionat. Els temes consulars els faig amb molt de gust amb un grup de treball molt eficient, que fa la seva feina amb afecte. En els temes socials estic tractant d’organitzar moltes coses a través de voluntaris, de persones professionals i d’estudiants colombians que són aquí, perquè les necessitats són enormes ja que el Consolat no només cobreix Barcelona i la província, sinó també Aragó i Andorra. Les persones colombianes de Saragossa, Terol, Lleida, se senten allunyades del seu Consolat, per això estic tractant d’establir xarxes socials i de “net working” perquè ens puguem ajudar més entre nosaltres.
Vostè parlava quan vam començar l’entrevista de la seva experiència en el tema de les TICs. Creu que les dones a Colòmbia tenen accés equitatiu al potencial creatiu de les tecnologies per millorar les seves vides i les del seu entorn familiar?
El coneixement en les tecnologies permet la inclusió social, redueix la pobresa i dóna possibilitats de creació d’ocupació. La tecnologia redueix les bretxes socials i de coneixement i fa que una persona, sigui una dona, un nen o adult major, en qualsevol ciutat o en una zona rural apartada tingui les mateixes oportunitats d’accedir als continguts a través d’internet si té els coneixements i els sap utilitzar bé.
Nosaltres començarem fent centres d’accés comunitari d’internet, que es deien “Portals Interactius” capacitant persones de baixos recursos, la majoria dones, a les zones més deprimides de Bogotà,incentivant l’aprenentatge. Pel que fa al tema de la tecnologia a Colòmbia, diria, que podríem dividir-lo en dues grans etapes. Quan va començar internet, la necessitat primordial era que la gent sabés perquè servia, i dediqués una part del seu sou a portar internet a casa perquè els seus fills complementessin els temes d’educació. També la primera etapa va ser clau per connectar a la gent que estava lluny, poder-se comunicar amb els seus familiars a l’exterior, diguem que va ser la primera onada, això va ser més o menys a principis dels dos mil, quan jo era a l’Empresa de Telecomunicaciones de Bogotà (ETB). Internet va començar a ser com la base d’una primera alfabetització digital, i això significava per a les dones caps de família que poguessin capacitar, i podien no només col·laborar més en l’educació dels seus fills, sinó que van començar a tenir altres possibilitats de treball, de capacitar-se per tele treballar, i no haver de sortir de casa, el que va significar que en paral·lel, es comencés a desenvolupar en el país la cultura del teletreball, que a Colòmbia avui dia és molt important, ja hi ha una llei que la regula i és una cosa que s’ha enfortit molt.
Com es va desenvolupar el tema de les TICs?
Creant centres d’accés comunitari, abans que la gent tingués internet a casa seva, capacitávem als joves, a les dones i buscàvem que els adults grans fessin ús d’aquests cursos i trobessin una oportunitat de sortir a capacitar-se, de continuar sentint-se útils, de tenir amics, perquè normalment els adults grans són moltes vegades com un moble més. Posteriorment quan arribà el ministre Molano al Ministeri de les Tecnologies de la Informació i les Comunicacions el 2010, el projecte es va replicar. Avui en diuen els punts “Viu Digital” i els quioscs “viu digital” i n’hi ha per tot el país en diferents nivells i en diferents especialitats. També hi ha els “viu laps”, que són perquè els joves que estudien disseny puguin fer el desenvolupament de les seves aplicacions sense haver de comprar els equips tan cars i els Quioscs “Viu Digital” que s’ubiquen a les zones on hi hagi concentració de més de cent persones.
Hi ha cobertura total de fibra òptica al país?
Sí. Tot el país està digitalitzat, hi ha televisió digital terrestre pública i privada, és a dir, en temes d’infraestructura Colòmbia està a l’avantguarda dels països llatinoamericans, i diria que més que alguns països d’Europa. Està més connectada.
Com bé afirma, la tecnologia és la capacitat d’inclusió social, de reducció de la pobresa i de creació d’ocupació, aquest és un mitjà utilitzat per les dones del sector rural, per exemple? De quina manera la utilitzen?
A Colòmbia s’ha fet molta capacitació en les PIMES amb les microempresàries, i s’estan desenvolupant aplicacions avui perquè utilitzin la tecnologia de manera més eficient en el seu treball diari, en el sector rural hi ha moltíssims exemples de camperoles que jo conec. Dones que conreen ceba a Boyacá, han obert la seva pàgina web, acostant-se a aplicacions que les connecten directament a través de les quals venen la ceba a Bogotà, redueix la cadena de valor del seu producte i li paguen més a ella que als intermediaris, perquè es poden connectar i posar-se en contacte directament amb que la distribueix i dir-li: “El dia tal, sortirà la collita de tantes hectàrees de ceba d’aquestes característiques.
Això és real?
Sí, és real, a Colòmbia sí, Vosté pots revisar tot el que va implicar “Viu digital”. Vam començar a visitar cada racó del país que desenvolupés les iniciatives, i ens centrem en trobar una fórmula de com la tecnologia li podia canviar la vida a la gent, aquest és el resultat, un país amb una alta tecnologia digital desenvolupada, que poc a poc ha anat reduint la pobresa i les bretxes socials
Cònsol, hi ha un tema que m’agradaria que tractéssim, és el de la trata de persones i de la violència de gènere. A la trata de persones Espanya per la seva ubicació geogràfica és un país en trànsit per aquest tipus de delictes, com maneja el Consolat aquests temes que vinculen persones del país?
Nosaltres tenim una empresa que fa l’assessoria social aquí. Són professionals colombianes que atenen la gent aquí al Consolat, amb aquesta empresa tenim terciaritzat el servei. La gent demana per internet la seva cita d’assistència social o jurídica, i aquí l’advocat i la psicòloga els resolen les consultes, anem a les presons, visitem a les preses. Vaig presentar un informe fa poc sobre el treball que fèiem quan va ser aquí el Procurador General de la Nació Alejandro Ordóñez, de tracta de persones només tenim un cas documentat que va arribar a totes les instàncies.Però hi ha un protocol de com es tracta, si hi ha sospita d’alguna persona que se sent víctima o bé el delinqüent que ha comés el delicte. De violència de gènere si que n’hi ha molta.
Com és el protocol d’ajuda a les víctimes de violència de gènere?
Les dones vénen sol·licitant el suport, les ajudem, les connectem si volen fer una demanda, hi col·laboramem buscant una o un advocat en el col·legi d’advocats, i les encaminem a les diferents institucions gratuïtes que hi ha a Catalunya, l’acompanyem fins al final, no les deixem soles.
M’ha sorprès gratament l’assistència social a Barcelona, a les persones víctimes de violència i l’immigrant. Jo he parlat amb col·lectius d’advocats que treballen el tema de violència de gènere i ells comenten que les colombianes denuncien i quan el tema ja es seriós en contra de l’agressor que és la seva parella, marit, nuvi o company, elles es fan enrere i retiren la denúncia. Això és perquè elles tenen por que els treguin els papers, a que si ja han avançat un procés de residència el perdin, per desconeixement i sobretot pel fet que els treguin la canalla, que és amb el que les parelles amenacen les dones. El que elles no saben és que això, no passarà mai.
Parli una mica de la Llei de Víctimes.
La llei de víctimes i reparació de terres és un instrument de l’estat colombià que és nou en el dret internacional humanitari i que busca el reconeixement de les persones que han estat víctimes del conflicte armat, incloses forces militars, però ep!, no de la delinqüència comuna, ni del narcotràfic, ni de les bandes criminals. Se circumscriu a les víctimes de determinat temps que hagin estat víctimes del conflicte intern i que es manifestin dins el conflicte intern, a partir de 1985. La llei té vigència fins al 2021, és el cas d’una persona per exemple que a l’any 90 el segrestà la guerrilla de les FARC i diguem que aconsegueix escapar del seu segrest i avui està fora del país en qualitat de refugiat o perquè se’n va anar per la violència. Aleshores pot venir a Consolat i manifestar que ha estat una víctima del conflicte. Se li avalua el cas, i si hi ha una forma de restituir pot ser les seves terres, si va haver de deixar-les abandonades, si té com demostrar-ho, l’estat li restitueix el bé, primer se li situa, es fa tot el procés de recuperació del bé o se l’indemnitza. Si és el cas d’una dona per exemple a la qual li van matar el marit que era policia, i ella va sortir del país com a conseqüència i va ser després del 85, se l’indemnitza i se li repara el dany. Aquest procés s’està fent alhora que el Procés de Pau, amb les mateixes parts de l’Havana, ells ja han vingut reconeixent el dany i demanant perdó, és un procés social que cal fer, no només és que les FARC i el govern signin un paper, sinó que tota la societat en general està involucrada. Els i les que van ser víctimes es veuran reconegudes i hi haurà un procés de sanejament, de reconciliació. Això, que jo sàpiga, no s’ha fet a cap lloc del món a nivell de Llei, pot ser que s’hagin fet coses d’un altre tipus, aquest és un procés que ve des de la societat també.
Cònsol això què explica de la Llei de Víctimes, és tan bonic com sembla?
Sí, hi ha hagut ensopegades amb els que estan a l’exterior perquè van començar a rebre les declaracions tard, perquè el sistema d’informació no funcionava, i precisament per això es va ampliar per dos anys més la recepció de declaracions als consolats a l’exterior, perquè el termini de la Llei es va vèncer al juny d’aquest any. Per això quan Paula Gaviria va venir a Barcelona, es va comprometre amb les víctimes a que hi hauria aquesta ampliació de la Llei, que ja es va produir. M’interessa molt que les víctimes del conflicte armat, sàpiguen que poden venir a manifestar la seva condició de víctimes i a exigir una reparació.
Hi ha moltes dones en el procés de restitució de terres.
La majoria són dones, camperoles i campèrols, desplaçats i és clar! hi ha moltes vídues de la guerra. En un conflicte tan llarg com el nostre, la majoria de les víctimes amb vida són les mares, les esposes, i fills i filles. Aquí, al consolat de Barcelona estem fent un procés de seguiment i acompanyament psicològic a les víctimes, tasca que ens ha merescut un reconeixement per part de la Procuradoria General de la Nació
