Per Mónica Vaccaro* DDF
Des del 1992 cada 10 d’octubre es commemora el dia mundial de la Salut Mental, amb l’objectiu de crear consciència sobre els problemes de salut mental a tot el món i mobilitzar esforços en suport a la salut mental. El lema elegit aquest any afirma: «És temps de prioritzar la salut mental al lloc de treball»
A partir d’aquesta consigna, posem en context la realitat que ens travessa com a habitants de l’Argentina: a partir del desembre del 2023 cada mesura presa pel govern nacional ha estat poc favorable (impiadosa) per a la població, apuntant directe al cor de la vulneració de drets i la democràcia, impactant de ple en la Salut Mental de les persones, les quals encara romanen en estat de perplexitat davant d’un escenari de crueltat i desetí inusitats, que no para d’injectar deshumanització a la seva màquina destructiva.
És molt fort l’embat a l’organització de la vida quotidiana que ens travessa com a societat, implosionat realitats, col·lapsant emocions i possibilitats de recuperar-se immediatament i continuar. La població sotmesa al terrorisme econòmic, i altres múltiples formes de violència, amb missatges que pretenen disciplinar, callar veus i entorpir reclams genuïns, necessita un temps per reaccionar davant de l’excés d’estímuls negatius que arrasen subjectivitats i devasten els projectes de vida.
La incertesa, el temor, la desesperança sonen fort quan la paraula inundada d’angoixa circula a la clínica. Als espais d’escolta, més demandats cada dia, apareixen les preocupacions per les mancances econòmiques, les dificultats a fer front a les necessitats bàsiques en allò quotidià (aliments, lloguers, accés a la salut integral, interrupció d’aspiracions educatius per dificultats per costejar-se, etc.). L’apatia, l’abúlia, el desinterès, acompanyen manifestacions com «ganes de desaparèixer fins que passi» «despertar-me i que no estigui passant» «no vull sortir una altra vegada a defensar el mateix» «quant de temps es triga a construir i que poc per destruir» i tantes altres maneres de «dir» que cada ésser té.
Recordava quan l’abril d’aquest any escrivia l’article El capital no és humà, amb una descripció que semblava el pitjor que podia passar, però en el lapse de temps fins avui, continuen els embats, en formes encara més agressives, desmesurades i cruels . No hem d’oblidar que vam ser i som testimonis de repressions a jubilades i jubilats en temps de democràcia, que la magnitud dels episodis provocats per les forces d’inseguretat contra poblacions vulnerades i vulnerables són marques d’una època on els discursos d’odi són propiciats habilitats, aplaudits i reproduïts per la persona que «governa» el país.
Aquests esdeveniments, tots, tenen un impacte en la Salut Mental de les persones, ja sigui, per a les que van ser violentades de manera directa (que sumen «marques» als seus cossos) com per a la resta de la societat. Per tant, no hi hauria d’haver lloc, davant d’una atrocitat tan gran, per als silencis còmplices ensordidors.
Com deia al principi, el lema del Dia Mundial de la Salut Mental 2024 és prioritzar la Salut Mental al lloc de treball, que és paradoxal en el context actual d’aquest pais, quan les fonts laborals són desaparegudes o amenaçades en forma permanent, per tant moltes persones no saben si demà tindran feina, poden ser notificades per qualsevol via informal, en qualsevol moment, també mentre estan treballant com va passar amb les treballadores de la desmantellada línia 144 o com va passar la setmana passada amb treballadores i treballadors de l’Hospital Nacional Llic. Laura Bonaparte [1]i d’altres hospitals i àrees de salut.
És una bona oportunitat per informar-nos sobre l’existència de l’Hospital Nacional en xarxa Lic. Laura Bonaparte que té com a objectiu «albergar les necessitats assistencials de la població i disposar l’Hospital als territoris més vulnerats. Com a efector públic de salut, busquem garantir l’accés integral i equitatiu a totes les prestacions, per a tota la comunitat, amb una mirada integral i respectuosa dels drets humans, tant a l’àmbit jurisdiccional local i amb espais a diferents províncies, com institució de segona opinió. Sota aquestes premisses es promou el treball interdisciplinari i intersectorial, tant cap a dins del mateix Hospital, amb la conformació d’equips; com cap a fora, amb la cosntrucció de xarxes de treball interinstitucionals, intersectorials i comunitàries.»
També és una oportunitat per recordar que la majoria de les tasques d’acompanyament i cura en Salut Mental són a càrrec de dones, moltes d’elles, en situació de precarització laboral, sostenint diverses jornades de treball per les implicacions en les múltiples tasques a càrrec. És clar, que és temps de prioritzar la Salut Mental al lloc de treball, als llocs de treball.
Mentrestant: Salut Mental als carrers, actes de Salut Mental en forma de multitudinàries marxes per salut i educació pública gratuïta i de qualitat, de llarg a llarg del país. El fet de manifestar-se com l’amor són actes polítics i revolucionaris, sempre.
Mentrestant: La poquetitat i la misèria dels vots que veten.
Mentrestant: noies, nois i noies es posen drets i recomponen l’esperança i hi hem de ser, acompanyant!
Mentrestant: Seguim teixint trames com a refugi de la tendresa en temps de ferocitats. Fem llaços com a ponts que enllacin altres possibilitats, abracem l’otratat i allotgem les diversitats, recordant que Salut Mental és una construcció social i col·lectiva. Salut Mental és tenir accés a educació pública, gratuïta i de qualitat, a salut integral, a la justícia, a habitatge digne, alimentació i medi ambient saludables.
No hi ha Salut sense Salut Mental. No hi ha Salut Mental sense oportunitats. No hi ha Salut Mental sense garantia de drets. No hi ha Salut Mental sense Memòria Col·lectiva. No hi ha Salut Mental sense Educació Pública. No hi ha Salut Mental sense Llibertat.
Defensar la Salut I L’educació Pública es Politic. No Fer-Ho Tambe.
(*) Treballadora de la Salut Mental i activista de Drets Humans.
[1] Llic. Laura Bonaparte, psicòloga i activista argentina dels moviments de drets humans. Va patir la desaparició de tres fills, dos gendres i una nora i el pare dels seus fills, va ser una de les precursores de la campanya internacional perquè es declarés delicte de lesa humanitat a la desaparició forçada de persones.
