OPINIÓ
Coincideixen a la cartellera tres pel.lícules que tracten de monarquies i poder. Són, per ordre cronolò-gic, Maria Reina de Escocia, de Josie Rourke (Regne Unit, 2018); La favorita de Yorgos Lanthimos (Irlanda, Regne Unit, EUA, 2018) i Cambio de reinas de Marc Dugain (França, 2017).
La primera transcorre al segle XVI i consisteix en un relat biogràfic més o menys fidedigne de l’última etapa de la vida (i mort) de la reina Maria Estuarda d’Escòcia (1542-1587) quan, després d’enviudar del rei de França, retorna a Escòcia i s’enfronta per qüestions dinàstiques i de successió a la seva cosina Elisabet I d’Anglaterra (1533-1603), l’última Tudor.
La segona, situada a començament del segle XVIII a Anglaterra, narra part del regnat d’Anna de la Gran Bretanya (1665-1714), última sobirana de la Casa dels Estuard, així com les envitricollades relacions amb Lady Sarah Churchill.
La tercera, Cambio de reinas, localitzada bàsicament a Versalles, transcorre també durant el segle XVIII però en anys posteriors a La favorita. Recrea l’intercanvi de princeses entre França i Espanya amb una doble finalitat: apuntalar dos regnats empobrits i depauperats per les guerres i subministrar descendència.
(Una qüestió, aquesta última, ben viva sempre. La política natalista del PP es caracteritza per voler disposar dels cossos de les dones, per arrabassar-les-hi els bebès a les migrants, a les més desfavorides. Tira una línia amb els segrestos de les filles i els fills de les roges, de les dones «dolentes» durant el franquisme; o amb els perpetrats per les dictadures americanes. La política del PP per al manteniment de les pensions també passa per colonitzar les dones. Unes dones vistes com a productores d’infants, com les vaques ho són de llet. El masclisme d’obrir en canal els ventres de les dones per aprofitar-se’n).
Totes tres, cadascuna en el seu estil, són bones pel.lícules; totes tres protagonitzades i conduïdes per sengles elencs d’actrius de bandera (espero que els serveixi, com a mínim, per cobrar igual que els actors). Totes tres mostren crues i cruels lluites pel poder; guerres; conxorxes i misèries. Totes tres van una mica més lluny que pilots de pel.lícules històriques protagonitzades exclusivament per reis i/o nobles masculins acompanyats de personatges perifèrics femenins, atès que cap de les tres escamoteja que, a sobre de totes les jerarquies, hi ha el ferotge ordre patriarcal. Homes que pel fet de ser homes es creuen amb dret de ser reis quan es casen amb una reina de ple dret.
Els tres films narren una experiència pròpia de la humanitat, universal; els que mostren l’experiència masculina —lliure de restriccions masclistes legals— expliquen una experiència també humana, també parcial.
És esperançador que el gest groller, abans considerat tan viril i que pretesament feia tanta gràcia, de glorificar els genitals masculins adjudicant-los el mèrit del que fos, ara comenci a ser mal vist.
Tres pel.lícules, per cert, molt ben acompanyades. Des que ha començat 2019, és a dir, en menys de tres mesos, s’han pogut veure un munt de films de directores. Per exemple, Con el viento, Viaje al cuarto de una madre, Viaje a Nara, La tercera esposa, Mug, Cafarnaúm, ¿Podrás perdonarme algún día?, The miseducation of Cameron Post, Destroyer: una mujer herida, Leave no trace… O documentals com El silencio de otros, Bergman, Su gran año, Las cinefilas, Terra Sola... Una bona part, tant dels uns com dels altres, amb fort protagonisme femení i ben diversificat, per cert. Algunes històries les hem disfrutat per partida doble. De l’admirable jutgessa Ruth Bader Ginsburg, n’hi ha documental, RBG, i biografia, Una cuestión de género. S’hi afegeixen les de directors que fan films amb protagonisme femení prou digne; per exemple, Viudas, La gracia de Lucia o La mujer de la montaña.
Si tenen la desgràcia d’atipar-se de cine, sempre es pot recórrer al futbol. Cada vegada hi ha més gent que ho fa. Al partit que el 17 de març va enfrontar les futbolistes de l’Atlético de Madrid i el Barça al Wanda Metropolitano hi van anar 60.739 persones. Va superar el rècord que s’havia aconseguit feia poc: el passat 30 de gener l’assistència a San Mamés per veure el partit entre les jugadores de l’Athletic de Bilbao i l’Atlético de Madrid va ser de 48.121 aficionades i aficionats.
La realitat és tan i tan contradictòria que, paral.lelament i d’una banda, un entrenador, Simeone, i un jugador, Cristiano Ronaldo, atribueixen als seus respectius genitals les respectives victòries; de l’altra, les futbolistes jugant amb el cap i els peus fomenten afició i marquen gols. És esperançador que el gest groller, abans considerat tan viril i que pretesament feia tanta gràcia, de glorificar els genitals masculins adjudicant-los el mèrit del que fos, de les coses més peregrines, ara comenci a ser mal vist i, per tant, sancionat i a multat. O, que enllaçant amb les pel.lícules de reines que presenten ni més ni menys que experiències humanes sense restriccions i universals, les jugadores del Barça en un bell anunci (que cito de memòria) diuen coses com: «Un driblatge d’una futbolista, és un driblatge / Una assistència d’una futbolista, és una assistència…».
