El 10 d’octubre, Dia Mundial de la Salut Mental, vaig pensar en les dones que han patit violència masclista. En com deu ser haver-se de llevar després d’una altra nit de malsons i haver de començar el dia. No saber com amagar els blaus ni què respondre si algú pregunta. Preparar l’esmorzar, anar a treballar, tenir cura dels fills, parlar amb algú que potser no sap res del que passa. O del que va passar i encara fa mal. O de la por del que encara pot passar.
Fa uns anys vaig dur a terme, per a INTRESS, una investigació sobre l’estrès, la resiliència i el creixement posttraumàtic en dones maltractades. La investigació es va publicar i també vaig escriure un llibre sobre aquesta
temàtica. En tornar-hi a pensar, em commou tot el que costa expressar amb aquests termes: la por, l’esgotament, la confiança malmesa, la dificultat de tornar a sentir-se segura. El sentiment de devaluació personal, el menyspreu
enganxat a la pell, el ressentiment barrejat amb el pànic. I els fills? Han presenciat l’agressió? Potser amagats sota una taula, en un racó o darrere una porta. Amb les llàgrimes lliscant galta avall, tremolant.
Ja ho sabem, ens ho han explicat, ho hem llegit o ho hem viscut en el propi cos: la violència continua fent mal molt després que s’hagi acabat. Haver-se allunyat de l’agressor no significa haver deixat enrere tot el que s’ha viscut.
Per a algunes dones, la por torna amb un soroll, una olor, un gest. La percepció d’amenaça continua present; arriben records que no volen recordar, malsons que interrompen el descans, una vigilància constant que no les deixa reposar.
Pot costar adormir-se, concentrar-se, confiar en algú. Pot costar reconèixer-se.
Qui són ara?
L’Organització Mundial de la Salut assenyala que la violència de parella pot deixar conseqüències duradores sobre la salut mental, com la depressió, l’ansietat persistent, l’estrès posttraumàtic. No totes les dones que han patit violència desenvolupen un trastorn d’estrès posttraumàtic. Però, més enllà del diagnòstic, penso en el que representa deixar de sentir-se segura fins i tot a casa.
Sovint, quan parlem de la recuperació, fem servir la paraula resiliència. Ens referim a la capacitat d’afrontar el que s’ha viscut i anar refent la vida. Hi ha dones que recuperen la confiança en elles mateixes, reprenen projectes,
estableixen nous vincles. Poder parlar d’aquesta possibilitat és necessari: hi ha ajuda i hi ha tractaments eficaços. Però em preocupa que, de tant celebrar la fortalesa de les dones, acabem deixant poc espai per al patiment. «Ets molt forta», diem amb afecte. «Tu pots.» Aquestes paraules poden donar ànims.
També poden fer que una dona senti que ens decebrà si ens explica que encara té por, que avui no pot, que necessita ajuda una altra vegada. És aquí on la resiliència es pot convertir en una exigència. De vegades esperem que, un cop fora de la relació violenta, es refaci, recuperi l’alegria i tiri endavant. I podem arribar a impacientar-nos: «Però si això ja ha passat», «has d’intentar oblidar-ho». Com si el temps transcorregut fos una mesura del dolor que encara té dret a sentir. Com si recuperar-se depengués només de posar-hi prou voluntat. Una dona pot haver pres decisions molt difícils per protegir-se i continuar profundament ferida. Pot sentir-se millor durant un temps i tornar a passar dies dolents. Hauria de poder dir-ho sense haver de demostrar, a més, que és valenta.
Acompanyar-la demana escoltar-la, encara que no sapiguem què respondre. Respectar els seus silencis i no decidir per ella quan hauria d’estar bé. Demana també ajuda concreta: un lloc segur on viure, recursos per
sostenir-se, atenció psicològica, algú a qui trucar quan la nit es fa llarga. Com recuperar la calma si encara s’ha de preocupar per on dormir o per com arribar a final de mes?
Passat el 10 d’octubre, penso que hauríem de recordar aquestes dones també en els dies sense commemoracions. Quan continuen fent esforços que ningú no veu. Quan sembla que tot va bé i, tanmateix, encara els fa mal. Tant de bo les paraules amb què les animem els permetin també descansar. Que puguin dir «avui no puc» i trobar algú que es quedi al seu costat. Que no hagin de ser admirables per merèixer ajuda.
