La notícia de la pèrdua d’ Eduard Soler Cuyàs ha deixat el món de la cooperació paralitzat. Primer la incredulitat, seguida d’una tristesa profunda que s’ha apoderat de nosaltres.
Eduard Soler era referent en molts sentits. La seva capacitat d’anàlisi del context i de les tendències del sector, la seva capacitat d’entendre què fa moure les persones i la seva visió de futur, tot en conjunt feia que parlar amb ell fos un privilegi. El seu compromís amb tantes causes era motor per la gent amb la que col·laborava. Veure arribar l’Eduard era saber que ja en portava alguna de cap, que venia amb alguna idea que seria un repte segur, que ens portaria a moltes més converses i reflexions.
El recordarem també pel seu carisma personal. Sempre un somriure, sempre la porta oberta al diàleg constant. Una persona discreta, que buscava l’espai per actuar i que sabia que aquest espai l’hem de crear cadascú de nosaltres, allà on siguem. S’entusiasmava amb cada viatge que feia perquè aprenia a través dels altres. Intentava compartir tot el que veia, des del grup de dones de l’est de la República Democràtica del Congo que lluiten contra la violència sexual, fins a les últimes lluites polítiques pel dret a l’accés als medicaments essencials.
Personalment, sempre vaig admirar la seva energia i la importància que ocupaven, en el seu món ben ple, la seva família i amics. Per mi, era admirable la seva manera de compaginar un compromís permanent amb una vida personal plena. Sempre el vaig veure donar tot el seu suport a la seva dona i als seus fills, compartir amb ells valors i activitats. Crec que ell sabia unir mons.
Eduard Soler deixa com a llegat una manera de fer, un camí d’amabilitat, positivisme i compromís personal. Aquest camí ens porta arreu del món i ens uneix. Veus de tots els continents ploren la seva pèrdua i faran viure el seu record, com una llavor que creix discretament.