Friday 29 March 2024

Friday 29 March 2024

Compartir

Del jo al nosaltres, sobre tennis de veteranes

 Dones grans que trenquen esquemes i estenen una xarxa de salut i benestar admirable


Vaig començar a jugar a tennis als sis anys i ara en tinc 63. Al principi, esperant amb la raqueta a la mà que els grans de la família acabessin per passar-me la pilota unes quantes vegades abans d’anar-nos-en a casa, després a les classes col·lectives al meu club, el Barcino, esperant el meu torn en les petites cues de nenes i nens perquè l’entrenador ens tirés una bola i ens animés dient: ¡que bárbara, como estás este año!El tennis es va convertir, de mica en mica, en un temps de llibertat per a mi, una nena que sentia l’opressió invisible de l’escola de monges.

Arribava el cap de setmana i ens vestíem amb roba esportiva blanca, còmoda, moderna, i ficàvem els horribles uniformes a l’armari. M’agradava desplegar els braços, córrer, enviar la pilota on jo volgués, apuntar, controlar els moviments del meu cos, pensar la jugada, assajar coses noves… Els caps de setmana eren un autèntic paradís i tot anava sobre rodes fins que l’any 1962, als catorze anys, vaig guanyar el Campeonato Infantil de Tenis de Cataluña y Baleares, llavors, quan ja havia entrat al cel  i em començaven a oferir jugar a l’estranger -Montecarlo, Dauville, etc.-, el meu pare va considerar que el món era ple de perills per a una noia de la meva edat. Opinió que es va confirmar poc temps després quan al meu germà petit li van oferir anar al Quèbec i no va haver-hi cap problema.

 La meva frustració va ser immensa i, al cap d’un temps, encara que el meu amor pel tennis es mantenia intacte, vaig decidir deixar la competició. Aleshores vaig anar a la universitat i després va començar la meva vida familiar i laboral, com a professora de filosofia. El tennis es va quedar com un esport que practicava els caps de setmana o durant les vacances, fins que als 60 anys em vaig poder jubilar i em vaig trobar amb una apassionada xarxa de tennistes organitzades en un munt d’equips que jugaven entre setmana.

Al voltant de 1.000 dones arreu de Catalunya, sobretot a prop de Barcelona, participen en torneigs per equips els dimarts, els dimecres i els dijous. Dones entre 30 i més de 70 anys s’organitzen, sense deixar les seves obligacions, per jugar un, dos o els tres dies… A més de tenir els corresponents Campionats de Catalunya, d’Espanya, d’Europa i del Món.

Ha estat fantàstic retrobar ara, en la competició, les amigues -quasi bé totes àvies-, d’aquells temps i recuperar tants i tants records vinculats, per a mi, a la felicitat de la infància i l’adolescència. El tennis és un esport que et permet envellir sense deixar-lo, és comprensiu amb la pèrdua de velocitat de les cames o amb el minvar de la força als braços. A canvi t’has d’adaptar a la realitat, la qual cosa comporta revisar constantment tàctiques i estratègies. La ment pot utilitzar l’experiència a la pista per controlar més els cops i fer el punt d’una manera més elaborada. A més, no deixem mai d’aprendre les unes de les altres. La pista és també com una pantalla de cinema on es reflecteix el caràcter de les jugadores: impulsives, patidores, intel·ligents, llestes, múrries, lluitadores, valentes, honestes, conflictives, conservadores, arriscades, … I la relació que es produeix entre les jugadores, ja sigui del propi equip o dels altres, és una font d’estímuls i al·licients. Mentre les capitanes fan el sorteig, les jugadores xerrem i ens posem al dia. Després, a les pistes, les que no estan jugant animen a les altres. Rebre el suport de l’equip resulta fonamental en un esport en què l’equilibri psicològic i la força mental és clau.

D’adolescent admirava a Pili Barril, Mercedes Solsona, Alicia Guri i Mª José Aubet. Després com a espectadora he gaudit de les diferents generacions de tennistes estrangeres i de casa nostra, algunes tan conegudes com Martina Navratilova, Arantxa Sánchez-Vicario, Conchita Martínez, Virginia Ruano o tan mediàtiques com Anna Kournikova i Maria Sharapova. Però ara tinc altres referents. Sóc capaç d’admirar el tennis de dones anònimes, veteranes que no han perdut la tècnica, el gest, la posició dels peus, la manera correcta de donar un drive, els complicats moviments del servei, l’astúcia de la deixada, el fair play. Al nostre equip, hi ha una dona de més de 70 anys, Adelaida Torrens, àvia de sis néts, que juga meravellosament i està en una forma envejable. Cuida l’alimentació, es prepara abans dels partits amb exercicis d’estiraments, és generosa i ens ajuda guanyant punts en la categoria de les més joves, estima el tennis amb una il·lusió admirable. Vull ser com ella.


La setmana passada vam anar a jugar el Campionat d’Espanya de tennis de veteranes a Palma de Mallorca (de 40, 50, 60 i 65 anys). Prop de Cala Ratjada ens vam ajuntar 220 dones procedents de diversos indrets de l’Estat espanyol. Nosaltres vam participar en les categories de +60 i +65 anys i vam guanyar!!! La veritat és que la participació de les dones catalanes va ser esplèndida perquè els quatre equips finalistes d’aquestes dues proves eren catalans. Nosaltres ens vam trobar a la final de +60 al R.C.T. Polo i vam guanyar per 4 a 1 (el format és de 3 partits individuals i dos dobles, només es va perdre un individual). La final de +65 va ser contra el C.D. Hispà Francès i vam guanyar per 2 a 0 (el format és de dos individuals i un doble; el doble ja no es va jugar). Guanyar el Campionat d’Espanya significa poder participar al Campionat d’Europa i si el guanyéssim, cosa del tot improbable, tindríem opció per participar al Campionat del Món, un somni per a nosaltres.
Però, per què no?

Compartir

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Madrid: Elles Creen 2020: la reivindicació que no cessa / La Independent / Notícies Gènere

Per Redacció AmecoPress Elles Creen, és un esdeveniment organitzat per l’Instituto de la Mujer y...

La DGAIA deixa a famílies trencades per la retirada de menors

  OPINIÓ La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’adolescència (DGAIA) de Catalunya ha...

Dels pecats del piu, Déu se’n riu

  OPINIÓ No sé si us heu assabentat –supose que sí– que una agència internacional...