Som el 2024, en ple segle XXI i 176 anys després de la Convenció de Sèneca Falls, que va ser la primera sobre drets de la dona als Estats Units el 1848.
El resultat va ser la publicació d’un document anomenat per les organitzadores de la Convenció Lucrettia Mott i Elizabeth Cady Stanton, “Declaració de sentiments” en què denunciaven les restriccions, sobretot polítiques, a les quals estaven sotmeses les dones: no poder votar, ni presentar-se a eleccions, ni ocupar càrrecs públics, ni afiliar-se a organitzacions polítiques, ni assistir a reunions política.
És cert que des de llavors les dones hem avançat molt en drets. Però és igualment cert que seguim vivint en una societat en què som sotmeses a ferotges normes patriarcals que ens hipersexualitzen des de nenes, en què som violades i assassinades per ser dones, usades com a matèria primera en les esclavituds sexuals de la prostitució i reproductives de els ventres de lloguer. Als nostres cossos de dones se segueixen lliurant batalles en les quals les religions ens volen imposar els seus dogmes o els puters els seus drets. O són usats al porno per a consum massiu d’una forma de relacionar-se sexualment basada en la dominació i en la violència sobre nosaltres.
Una societat on l’ús del llenguatge segueix en massa casos marcant diferències insalvables en la determinació dels estereotips que cal seguir per mantenir els privilegis del patriarcat i que els senyors de l’Acadèmia es neguen a actualitzar amb discursos buits que ja no convencen ningú.
Si bé és cert que des de la Declaració de Sentiments el feminisme ha anat evolucionant, no és tampoc menys cert que el patriarcat ha anat evolucionant també per poder continuar camuflant-se per a la seva perpetuació i, per tant, per seguir amb la seva dominació.
Si bé és cert que el masclisme no entén de sigles polítiques i que és present tant a la dreta com al centre ia l’esquerra, els nostres “companys” de les esquerres semblaven més sensibles a les nostres reivindicacions, encara que el seu discurs sempre era el mateix independentment de tractar-se d’un partit polític, sindicat o ONG: Dones, ajudeu-nos a assolir els nostres objectius i després us ajudarem a assolir les vostres metes. Però es retiren quan aconsegueixen els seus objectius, sempre amb la nostra ajuda i mai no recorden la segona part del pacte: les nostres reivindicacions. Aquí ja es dispersen i se’n van a altres coses com la de seguir apuntalant en sistema que tants privilegis els segueix brindant per haver nascut homes.
I la història es repeteix. Ja siguin, insisteixo, sindicalistes, polítics, activistes, etc. La història sempre es repeteix. I ara mateix es torna a repetir amb la cançó que representarà Espanya en un més que caspós, classista i capitalista festival d’Eurovisió.
Un festival que permet la participació d´un estat sionista com ho és Israel que ha assassinat més de 26.000 persones palestines, majoritàriament criatures i dones que representen el futur d´un poble. Però als organitzadors del festival això no sembla importar-los perquè l’única cosa important és que l’espectacle ha de continuar. Malgrat els assassinats d’Israel o malgrat la manca de respecte de cançons com l’escollida per Espanya envers els drets de les dones a qui es permet insultar i vexar anomenant-les “guineus” i disfressant-lo d’empoderament femení.
El món al revés. I tot plegat amb el govern més progressista i feminista de la història. Viure per veure.
Gràcies a la “inestimable ajuda” de la gestió del Ministeri d’Igualtat en els darrers quatre anys que s’ha encarregat de posar en mans del lobby gaycapitalista tota la gestió i al qual ha regat amb molts milions destinats a lluites contra les violències masclistes i que , també s’ha encarregat de proscriure el feminisme radical amb l’aprovació d’una llei mordassa i terrible com ho és la llei trans.
Una llei que permet barbaritats i deixa en la indefensió més absoluta la infància i els que inoculen idees com la de l’apoderament femení a través de l’insult i la vexació a les dones.
I ara i de nou, aquest lobby gaycapitalista s’ha apropiat no només del llenguatge feminista, sinó que a més ho està usant per definir i implantar el que és i ha de ser el feminisme modern, deixant fora, això sí a les lesbianes ia la resta de dones feministes.
Un lobby que deixa fora de la seva agenda la veritable agenda feminista amb la lluita contra totes les violències masclistes i que es permet frivolitzar la hipersexualització de les nenes enviant missatges molt pertorbadors i confusos per a aquestes criatures, però molt clars per als pedòfils.
I, encara hi ha gent que defensa que el feminisme radical no és necessari? Ben al contrari. No només cal. És possiblement més necessari que mai ja que, en pretendre esborrar-nos les feministes radicals i cercar que qualsevol cosa sigui feminisme, hem de reforçar els nostres esforços i sumar moltes més voluntats per cercar convèncer de la necessitat d’acabar amb les violències masclistes, abolir la prostitució , els ventres de llogues, la pornografia i els estereotips que conformen el gènere.
Perquè hem de recordar volem recordar que el sexe és l’origen de la nostra opressió que utilitza el gènere per sotmetre’ns. I precisament el gènere, com a constructe social opressor envers les dones, ha de ser abolit per a la construcció d’una societat realment més igualitària i socialment més justa entre dones i homes.
