L’Arxiu de la Memòria Popular de La Roca del Vallès té per objectiu recuperar, conservar, catalogar i divulgar la memòria històrica. Cada any convoca el Premi Romà Planas de memòries populars i edita una col·lecció de llibres de les autobiografies presentades que resulten premiades.
L’associació, d’acord amb aquest compromís, el dia 10 de setembre va presentar el volum de la col·lecció corresponent a la tretzena edició del premi, que es va atorgar, l’any passat, a la senyora Maria Almagro Coll per les memòries titulades El que he viscut.
El sumari de l’edició indica que el premi ha estat guanyat per dones en cinc ocasions i a la senyora Almagro li ha estat concedit en aquesta darrer edició: Felicitats!! la truco per dir-li, en nom de l’agència de notícies amb visió de gènere La Independent. Ell a amb els seus 89 anys ben complerts ho agraeix i de l’altra banda del fil telefònic em respon plena d’energia, sorpresa i satisfeta. Diu que ella no és escriptora, però entre la seva filla i el gerent de l’Arxiu, en Giovanni Marzocchi, la van animar i ara està molt satisfet d’haver-ho fet.
Li dic que he pogut llegir el llibre en dues llargues tirades perquè és un text que emociona i, a la vegada, enganxa. Enganxen, precisament, aquests seguits d’esdeveniments difícils i dolorosos alternats amb cops de sort magnífics, relacionats amb la professionalització del seu ofici, amb aconseguir les expectatives de la seva filla i d’ella mateixa, això sí, amb tenacitat i amb esforços realment titànics. Em diu que tot plegat li ha donat vida, força i optimisme. Afirma que se sent com si tingués 40 anys. Ara per ara, viu sola i és totalment autosuficient. Surt i entra de casa, sola i acompanyada, de la família, de gent amiga i encara -diu- pertany al grup d’esperanto!. Li dono l’enhorabona per tot plegat. Ara, vist en perspectiva, em diu: “crec que el dia a dia de les dones és una vida completament anònima, allò que fem es dóna per descomptat, perquè ha de ser així, perquè és allò que sempre s’espera de nosaltres”.
Precisament per això, per les dificultats que va passar -diu al pròleg de l’edició l’escriptora Assumpta Montellà– va aprendre a ser una dona resistent, lluitadora i entranyable alhora, suportant menyspreus i humiliacions, però donant sempre resposta amb una generositat esplèndida.
És filla d’un temps en que la dona no tenia res a dir, només obeir i callar.
Cosir i resar eren els verbs de la seva adolescència viscuda just en mig de la guerra civil espanyola.
Reviure aquets seguit de records és un gran exercici per la mateixa autora; però, sobretot, per tot allò que hi pot haver de coincident i referent en les vides d’altres moltes, dones i homes, d’aquesta o bé de qualsevol altre generació. Per poder continuar aprenent i per seguir lluitant per les expectatives i les conviccions de cadascú.
Felicitats, doncs, a l’Arxiu, i sobretot a la senyora Maria Almagro pel premi i l’edició del llibre que ara tenim a les mans.
