Sampat Pal Devi. facebook.com
A l’Índia, el pitjor país de l’G20 per ser dona, la discriminació de gènere comença abans de néixer. Per això, a mals extrems, extrems remeis. L’original experiència de Gulabi Gang, els grups de dones amb sari rosat. I un pal cadascuna.
Tot i que en l’època vèdica les sagrades escriptures de la Upanishad esmentessin dones sàvies i instruïdes, i hi ha probablement certa paritat entre els gèneres, la condició de la dona en els segles ha anat contínuament empitjorant al gran sub continent indià. Segons el codi de Manu (textos de 2031 versos escrits en sànscrit al voltant de l’300 aC, que fixen normes morals de l’hinduisme), “la dona ha de ser cuidada pel seu pare, el seu germà, el seu marit i els germans del seu espòs, han de parlar dolçament i proveir-li menjar, bona roba i adorns, i mantenir-la contenta … mai fer patir una dona “(3.49), però també:” Manu li va assignar a la dona llit, seient, adorn, desitjos impurs, ràbia, deshonestedat, malícia i mala conducta “(9-17), i calia mirar a el marit com a un déu, encara que fos imperfecte. Dur destí esperava les vídues de classe alta, que havien de ser cremades vives junts amb el cos de l’marit, en la cerimònia de l’sati, si no volien sobreviure miserablement, en dol perenne, excloses de la societat. Amb els musulmans es va introduir la poligàmia. A la colònia britànica va ser prohibit l’sati i l’infanticidi femení, però van ser agregades altres tres castes, incloent els dalit, els pària, a les 4 castes privilegiades. Els moviments de dones per millorar la seva trista condició es van fer visibles amb el suport de Gandhi, quan van obtenir el dret a vot el 1931, o quan, amb la independència, la nova Constitució de l’any 1950 va promulgar per a elles mateixes oportunitat de condicions, en la vida civil i en el treball.
No obstant això, mentre a les ciutats i en els sectors més modern com l’informàtic les dones han aconseguit una discreta presència, al món rural, on l’agricultura ocupa gairebé el 90% de les dones, persisteixen les atroces normes afavorides o tolerades en la cultura hindú, com el matrimoni infantil, la menor taxa d’alfabetització, la menor esperança de vida, l’avortament dels fetus femenins, l’alta taxa de mortalitat materna, la violència domèstica, les violacions, el pagament inferior a la feina de la dona, com denuncien Amnistia Internacional, UNICEF i les organitzacions locals. Per tots aquests factors, la població femenina és menor de la masculina, contràriament la mitjana que es dóna a la resta de món. I segueixen sent milers els casos de dones matades després de el matrimoni per apoderar del dot, o de les agredides amb àcid quan volen separar-se, i marcades per sempre.
La gran indústria cinematogràfica de Bollywood pren amb freqüència de forma bastant edulcorada, el tema de el matrimoni combinat entre famílies, (en les classes alta per mantenir o ampliar els patrimonis familiars, en les classes baixes per tenir una boca menys per alimentar), però tot acaba sempre, enmig de acolorides coreografies, en el triomf de l’veritable amor. No obstant això, amb algunes polèmiques, ha sortit també una pel·lícula inspirada a un cas real, “Gulabi Gang”, el d’una valenta dona dalit que en els primers anys de l’any 2000 ha creat un moviment feminista que ara ronda els 400.000 membres, gairebé totes dones.
L’activista a la qual s’inspira la pel·lícula, Sampat Pal Devi, tenia 16 anys, estava casada des dels 12, ja era mare, quan es va rebel·lar a una escena tan comú en l’estat on vivia (el d’Uttar Pradesh, un dels més pobre de l’Índia), a l’veure un marit moldre a bastonades la seva dona. “EHI, veí, per aquí”, li va dir, però ell li va respondre pegant-li a ella també. “No pot ser SEMPRE així”, va pensar Pal. Inútil presentar denúncies a la policia, que sempre disculpava els marits violents. Llavors a l’endemà es va presentar a l’home acompanyada de cinc dones, cadascuna amb un llarg pal de bambú. Van començar a colpejar sorollosament els bastons, per intimidar-lo. Potser li van arribar també a l’home uns cops, sense ferir-lo. I ara, per fi, aquest home abusiu baixava el cap. Des dels pits de les dones va sortir un crit que venia de la profunditat dels segles. Un moment absolut de glòria. Altres dones van començar a demanar ajuda, i les bandes organitzades de dones van començar a actuar cada vegada més entre els pobles veïns, i més enllà. Des del 2006 van començar a vestir-se de rosat, un uniforme que consideraven símbol de força. Les institucions seguien sense respondre a les denúncies de les dones, a l’contrari a vegades abusaven d’elles. Però les Gulabi Gang van observar que si arribaven en grup davant d’una comissaria o un palau de govern local, cridant amb els seus bastons, les coses canviaven. Fins i tot sense arribar a matar a ningú, de vegades van recórrer a mètodes violents, com arrossegar a un policia abusiu pel carrer des d’un cotxe, o treure a un funcionari corrupte fora de l’cotxe perquè no s’oblidés d’observar un carrer que hagués hagut de reparar.
“Sí, són mètodes radicals, poc ortodoxos”, va reconèixer Sampat Pal Devi quan la fama va començar a créixer i va ser entrevistada en molts mitjana. “Però massa vegades, són els únics que certs homes entenen”. No obstant això, com va sortir en les discussions internes de el moviment, no eren suficients els pals per canviar una mentalitat masclista tan arrelada en la societat índia, si fins a la majoria de les adolescents creien (segons diverses enquestes) que era just punir a les dones quan no obeïen als sogres o no eren impecables en les tasques domèstiques. I els canvis de mentalitat no es donen d’un dia a un altre, sinó amb un treball llarg, de gran abast, ajuntant diversos mètodes i subjectes. Els uns, en petits grups, incloïen tècniques d’autodefensa, i autoconsciència. D’altres, cursos d’alfabetització, cursos professionals, activitats de generació d’ingressos (no micro crèdits). Sense menysprear activitats assistencials, com a distribució d’aliments per a la població més pobra, i pensions per a les vídues destinades a viure al carrer, menyspreades per tots. Altres mètodes a nivell social, van ser crear xarxes amb Ong i empreses, i afavorir iniciatives de massa, com marxes de protesta contra fets atroços com l’assassinat en 2012 d’una estudiant de medicina violada en un bus per un grup de joves, que va marcar un abans i un després en la consciència de país.
En 2014 ha estat apartada de l’organització amb l’acusació de continuar interessos personals, però segueixen augmentant les dones que se senten protegides per un sari rosat, una sensació de sororitat, i un pal quan es necessita, per sentir-se més forts.
