Per Bàrbara Ramajo Garcia. Doctora en Estudis de Gènere
El passat 21 i 22 d’Octubre es va celebrar a Caladona la XII Escola Feminista organitzada per la Xarxa Feminista.
L’objectiu fou el d’abordar i debatre sobre les transfòbies que actualment estan permeabilitzant alguns feminismes que han fet de la transexclusió la seva bandera i discurs.
L’Escola Feminista va néixer al 2010 com a resultat de les ganes de continuar els diàlegs iniciats a les Jornades Estatals de Granada de l’any 2009 “Treinta años después. Aquí y ahora” on el subjecte feminista ja es va presentar com un subjecte plural i on la categoria dona ja reconeixia l’autonomia i participació històrica de les lesbianes i les trans al mateix moviment de dones.
Amb aquest esperit d’aprenentatge dels feminismes, en plural, i de les implicacions de posar en pràctica les teories viscudes en primera persona, les dones, lesbianes i trans de Caladona portem més d’una dècada, des de la primera EFE (Escola Feminista d’Estiu), parlant del subjecte polític del feminisme i produint textos que ajudin a tenir debats fonamentats i contextualitzats.
L’ànim amb que hem organitzat “De feminismes i transfòbies” continua amb aquesta voluntat de saber situar-nos a la conjuntura actual per tal de tractar d’entendre com és possible que, en poc més d’una dècada —que ha estat prodigiosa en tant a la capacitat feminista d’arribar i mobilitzar massivament a la societat—, hàgim passat dels 5.000 feminismes, i més, de Granada del 2009, a una fictícia i aliena polarització entre feminismes que recolzen els drets de la gent trans i un feminisme transexcloent autopromulgat com “el feminisme”, en singular.
La pregunta que invitem a valorar i que hem deixat anar al Dossier d’enguany és: Què té la transfòbia que ens consta tant de veure-la? I fem aquesta pregunta perquè la paraula transfòbia no està buida de contingut, ni és pas un insult llençat amb ànim d’ofendre a ningú. Si sabem que la transfòbia és un conjunt de violències que s’exerceixen contra les vides trans, per què es fa tant fàcil de banalitzar aquestes violències? Si sabem que totes i totis podem ser racistes, lesbòfobes, classistes, capacitistes, adultocèntriques, etc., per què es rebutja amb tanta frivolitat haver d’encarar que també podem ser —i certs discursos feministes dels últims quatre anys definitivament ho són— trànsfobes?
Analitzar l’avenç de la transfòbia als feminismes és quelcom que havíem de fer per tal d’aturar els prejudicis contra les vides i cossos trans que, en ser reproduïts i alimentats, generen piràmides d’odi i un fals enemic de les dones i el feminisme: les dones i lesbianes trans. El divendres 20 a la tarda vam comptar amb la presència de feministes que han tractat de posar en evidència aquestes transfòbies mitjançant articles que han contestat públicament a la normalització dels discursos transfòbics que es pronuncien en nom d’un únic feminisme i de la llibertat d’expressió. Judith Juanhuix, Laia Serra, Marta Segarra i Rosa Almirall ens van parlar de la necessitat de trencar amb la complicitat dels silencis i van denunciar el greuge que suposa la validació mediàtica de veus que —per molt reputades que siguin— agiten i actualitzen vells pànics socials que posen les vides trans com a diana de violències físiques i verbals. Al llarg de més de dues hores vam tenir un debat intens i apassionant entre el públic i la taula que properament serà accessible al canal de la Xarxa Feminista
El dissabte 21 al matí vam començar “En veu pròpia” amb els testimonis feministes d’Alex Bisquert, Carmela Netîrk, Daniela Munté, Mar Arnau Gonga, Max Morón i Sofia Bengoetxea. No vam poder comptar amb la veu de Jana Lauco que d’haver-hi participat segur hagués enriquit, encara més, una sessió plena d’aportacions fetes des de les vivències trans i persones no binàries que van plantejar el fet que el feminisme ha estat i continua sent la casa de totes i totis, malgrat els esforços dels feminismes transexcloents que tracten de fer una neteja fonamentada en la biologia i, si una de les grans aportacions feministes, és que per a les dones cis la biologia no és destí, no s’entén pas per què ho ha de ser per lxs trans.
La interactivitat entre la taula del matí i l’assistència va ser tan acusada i tan plena de continguts que, gairebé, ens va fer oblidar el desagradable atac que va patir Caladona, a primera hora del matí, quan ens vam trobar les portes de la casa plenes d’enganxines que pertanyien a la manifestació transexcloent convocada per aquell mateix dia i que tant la Xarxa Feminista com Caladona van denunciar sense deixar de posar les nostres energies en el que estava passant a l’Escola Feministe.
El servei de bar de Caladona va proveir d’un suculent dinar, a preu molt assequible, i la casa es va mantenir oberta i plena de dones, lesbianes, trans i no binàries encara allargant els debats, entre mos i mos, glop a glop, tot fent petits grups d’esbarjo repartits entre la terrassa i la sala d’actes, gaudint del temps lliure i sense cap mena de preocupacions, gràcies a les companyes i companyis que van estar fent torn de porta d’entrada.
L’acte de la tarda va començar puntual i el vam dedicar a desmuntar els discursos d’odi. Natàlia Càmara i jo mateixa vam dinamitzar aquesta trobada on es va mostrar com l’anàlisi dels discursos d’odi dels grups antidrets de les ultradretes internacionals es poden sintetitzar en una plantilla que és transportable —i serveix de model calcat— a com s’estan desenvolupant els discursos transfòbics que s’expressen des del feminisme transexcloent.
Els quatre grups de treball que vam fer van ser molt productius alhora de detectar el funcionament d’aquests discursos d’odi i es va subratllar el fet que, amb un llenguatge agressiu i desacomplexat, s’estan important, generant i alimentant imaginaris d’odi antitrans que porten a impedir l’avenç dels drets d’empara legal i a atacs físics i verbals contra les vides trans i contra els feminismes que no són transexcloents —com el que vam patir Caladona al matí—, i que aquests discursos d’odi que es fan, en nom del feminisme, justifiquen compartir taules i objectius amb les extremes dretes, tot confonent l’enemic quan, en comptes de la flamant “amenaça trans”, fins fa pocs anys, el que hi havia entre nosaltres eren complicitats, sororitats i aliances transfeministes.
Alicia Martel va tancar l’Escola amb la seva potent veu i una música pròpia i engrescadora que va omplir de meravelloses cançons l’auditori i va aconseguir aixecar els cossos de les cadires d’una assistència totalment entregada als ritmes marcats, mentre sopàvem els pinxos preparats per la comissió del bar.
DigyPop va ser la primera en punxar la música d’una festa presidida per la bandera trans, la feminista i la lesbiana separatista amb una gran assistència de públic renovat, seguida de la dj Sor Prendida que va rendir tribut musical a les dones, lesbianes i trans que gaudíem de la pista de ball amb èxtasis celestial i la satisfacció més absoluta de compartir, totes plegades, un espai de seguretat i lluita feminista col·lectiva, tal com és Caladona, i de saber que he fet, estem fent i farem, tot el possible, per tal d’aturar i combatre les transfòbies dins i fora dels feminismes.
Fins la propera Escola Feminista!
*Bàrbara Ramajo Garcia forma parte de (Bollos en Teoria)
