La Filmoteca de Catalunya està tancant un cicle de pel·lícules recents sobre Drets Humans, en el qual s’han programat diversos films de directores femenines d’aquest país magribí. S’hi han pogut veure alguns dels temes tabús i les discriminacions que afecten les dones de la riba sud de la Mediterrània.
‘Després de Tànger: Cinema Marroquí i de Drets Humans’ ha estat el títol genèric de les sessions que encara s’està projectant a la Filmoteca de Catalunya, des de dimarts 13 fins al 27 d’aquest mes de gener de 2015. Tres pel·lícules i un documental, de les 13 projeccions que s’inclouen en aquesta mostra representativa, estan dirigides per dones. Totes les pel·lícules s’han filmat entre l’any 2000 i el 2013 i aporten diferents mirades a la realitat marroquina i al seu passat recent.
Compromís i discurs crític
Segons la Filmoteca, les i els realitzadors s’han escollit pel seu compromís social i perquè “en paral·lel a la transició política, iniciada al país a finals dels anys 90, trenquen amb alguns tabús i reflecteixen, amb una estètica realista i un discurs crític, tots els problemes, inquietuds i esperances d’una societat tan complexa com la marroquina”.
Gairebé totes les filmacions del cicle defensen els drets humans, aborden les persecucions polítiques, l’època coneguda allà com “els anys de plom” i la corrupció, que afecta diversos sectors de l’Administració pública, a més de la manca d’expectatives de la joventut a la qual se l’obliga a buscar nous horitzons, més enllà de les seves fronteres. Les directores han reflectit les prerrogatives que manté el patriarcat a la societat, o com perviu encara la discriminació cap a la dona i contra certes minories, a més de les dificultats de la migració a la ciutat des de les zones rurals del país.
La directora Narjiss Nejjar
Relats de dones fortes i creatives
Una de les pel·lícules més dures ha estat Les Yeux secs (Els ulls secs) de 2003, de la directora Narjiss Nejjar que retrata en el seu film la solitud en què viuen les dones prostitutes a Tizi, un poblet amazic de la serralada de l’Atles, en el qual només hi poden entrar els homes que paguen pels seus serveis. El cru relat gira al voltant de Mirna, una ex-prostituta que torna al poble i es retroba amb la seva filla i la seva néta, gairebé nena encara, a la qual se l’obliga a ‘vendre’ la seva virginitat a un vell, per poder seguir vivint en el futur del seu cos, com la resta de les dones del al poble.
La directora no victimitza les dones, sinó que dibuixa personatges forts que es relacionen amb certa creativitat en el seu entorn, que resulta gairebé un poema il·lustrat, malgrat la dura situació en què viuen. L’àvia aconsegueix que altres ancianes, recloses en habitatges en unes roques de les montanyes properes, recuperin les seves habilitats tèxtils i la filla i la néta marxen finalment del poble.
La cineasta Leila Kilani
La Veritat i la Reconciliació encara pendent
Leila Kilani, en la seva pel·lícula de 2008 Nos Lieux interdits (El nostre llocs prohibits), acompanyà durant tres anys a quatre famílies en la seva recerca sobre la veritat i l localització dels seus morts i desapareguts, en el procés de l’anomenada “Comissió d’Equitat i Reconciliació” que es va posar en marxa el 2004 al Marroc. L’objectiu de la Comissió era investigar aquells ‘anys de plom’ de l’època en què el règim del monarca Hassan II va aniquilar a la dissidència ideològica i política, des dels anys seixanta, després de la descolonització de França. Però, com Kilani explicava en el debat posterior, la Comissió no va tenir resultats, ni tan sols Recomanacións obligatòries per a les autoritats o els autors dels fets.
En aquest sentit, la directora Kilani, va contraposar-lo amb el procés de la Comissió de la Veritat sud-africana per assenyalar que allà sí que es va posar als assassins davant les seves víctimes, a les quals van haver de demanar-les-hi perdó (perquè, en cas contrari no se’ls hi aplicava l’amnistia). Al Marroc, en canvi, ningú va ser jutjat per cap càrrec i a les famílies, fins i tot, els hi va costar molt de temps i treball burocràtic, saber on eren els cossos dels seus familiars desapareguts, com relaten algunes de les dones entrevistades en el film.
L’actriu Morjana Alaoui entre el traductor i Maria Pagès (foto Lídia Vilalta)
“La culpa és sempre de les dones’’
És una de les frases que s’expresa en la pel·lícula més moderna, crítica i feminista de les presentades, dirigida el 2013 per Leïla Marrakchi, Rock the Casbah, comentada per Morjana Alaoui, la protagonista principal de la pel·lícula, que va estar acompanyada de la coreògrafa María Pagés en el debat posterior a la presentació. El film relata el retorn momentani d’una de les 3 filles d’una família burgesa al funeral del seu pare a Tànger. Ella havia marxat del país perquè no volia sotmetre’s a les normes del patriarcat que, com es veu en la pel·lícula, organitza tots els aspectos de la societat, des de les costums fins a l’herència. Els primers en els drets son els homes, en aquest cas el germà del pare mort o el fill il·legítim, descobert a última hora davant el notari, els que tenen prioritat per heretar, abans que l’esposa i les tres filles.
La directora presenta diferents retrats de dones: la moderna que viu als Estats Units, la tradicional-conservadora i la infeliç ‘bén casada’, en una mena de drama que acabarà en un sisme familiar amb l’aparició dels problemes legals sobrevinguts. En el debat es va assenyalar que, malgrat que la nova Llei sobre la Família de 2004 ja recull certa paritat entre homes i dones en temes econòmics i personals, queda un gran tram perquè s’efectuïn els canvis necessaris en la societat marroquina, perquè “les mentalitats no han canviat” encara.
Totes les pel·lícules del cicle han estat coorganitzades: a més de la Filmoteca de Catalunya, per: l’ONG Artedea (Art i Dignitat en Acció), el Consell Nacional de Drets Humans del Marroc i l’Associació per a l’Acció Intercultural Universitària Ciutadana (APAIUC). Es va esmenar, d’alguna manera, aquesta llunyania del cinema marroquí, tot i la proximitat geogràfica d’aquest país tan proper. Les sessions van comptar també amb el suport de l’ambaixada del Marroc i el Centre Cinematogràfic Marroquí.