Els centenaris gairebé sempre són festejats per totes les persones que senten com a seu l’homenatge de tan important data. Enguany el Moviment Feminista Cubà està de centenari i podria ser que no fos pres com una commemoració “seriosa” que involucra tota la Història de la Nació.
Malgrat els reclams individuals realitzats per patriotes, com Ana Betancourt i Edelmira Guerra, o intel·llectuals, com Maria Luisa Dolz i Aurelia Castillo, la problemàtica femenina a Cuba, va quedar arquetipada cap a comportaments més generalitzats del segle XIX, quan ser mare i esposa va permetre una major acceptació social.
Les constitucions independentistes de Guáimaro, Jimaguayú i La Yaya, les bases del Partit Revolucionari Cubà i el Manifest de Montecristi, van ser lloances de llibertat, fraternitat i democràcia que no tenien reivindicacions per a la dona, les quals van ser relegades per quan s’aconseguís el futur independent . No obstant això, quan va arribar aquest moment, de forma arbitrària, van ser excloses de ser ciutadanes amb drets polítics.
El feminisme cubà en la primera dècada del segle XX només va estar marcat, en el debat polític, com una tendència legitimada per intel· lectuals de reconegut respecte en l’àrea dels drets polítics per a les dones, com Enrique José Varona, Francisco Caraballo Sotolongo o la feminista -independentista Magdalena Peñarredonda.
El 1912 es van crear a l’Havana les tres primeres associacions obertament feministes que demanaran el sufragi femení com a reivindicació. El Partido Popular Feminista, el Partido de Sufragistas Cubanas i el Partido Nacional Feminista es van convertir en les organitzacions pioneres del Moviment Feminista a Cuba. Aquest moviment es va articular en una dècada i va obtenir significatives reivindicacions com la Llei de la Pàtria Potestat (1917) i la llei del divorci (1918). El 1921 va sorgir la primera Federació Nacional d’Associacions Femenina de Cuba que va permetre organitzar els importants Congressos Nacionals de Dones dels anys 1923 i 1925.
Milers de dones de tota l’illa es van sumar al moviment feminista organitzat per les agrupacions creades el 1912. Mestres, obreres de la indústria tabaquera, intel· lectuals, juristes, periodistes i … moltes dones d’altres professions , van encapçalar un moviment que era en general més critcat que no pas defensat per ambdós sexes.
Les dones feministes cubanes arreu del món porten 100 anys reivindicant el seu dret. La idea emancipadora del feminisme encara és un tema no debatut en tota la seva magnitud a Cuba, el fantasma violeta del seu color pot espantar el patriarcat masclista allà on sigui.
Estic des de ja celebrant la centenària xifra, les persones que dubten dels homenatges no importen que se sumin a la festa. La vida d’aquestes dones mai podrà ser invisibilitzada, la seva empremta va marcar la nostra Història, i ningú no podrà, des de cap posició, restar-li el protagonisme.
