OPINIÓ
El premi Cervantes mai no m’ha estat simpàtic per aquesta cosa que té de considerar el castellà l’única llengua de l’Estat que mereix ser premiada, però que li donin a Cristina Peri Rossi em fa esclatar d’alegria.
Celebro com si anés amb mi (en part, hi va) que, per fi, es reconegui el compromís literari d’una autora apassionada i rebel que, a més, és mestra i amiga.
Allà els anys 80, una xixarel·la aspirant a escriptora va anar amb la seva llibreteta sota el braç a Casa Amèrica Catalunya, quan encara tenia la seu al carrer Buenos Aires, on una mítica escriptora uruguaiana de nom Cristina Peri Rossi feia un taller d’escriptura. Aleshores, això a casa nostra era una novetat importada de Llatinoamèrica. La sala era plena a vessar i ella, pujada a una tarima a guisa d’escenari, tenia quelcom de messiànic. Encara conservo aquella llibreta i no em cal obrir-la per recordar algunes de les frases que més em van impactar. Ningú abans m’havia apropat a la literatura d’aquella manera; ningú m’havia parlat de la relació eròtica-neuròtica de l’escriptora o escriptor amb les paraules, amb el llenguatge; de la connexió lúdica que s’estableix entre elles; ningú m’havia dit que les paraules tenen aura i tot seguit em llençava aquesta implacable imatge de Octavio Paz: “Las palabras como pericos en celo”.
Cristina Peri Rossi. Fotos @PeriRossi
D’aquell taller multitudinari en va sortir un altre de més reduït, muntat per una professora de secundària que, si no recordo malament, ens va aconseguir un aula a l’institut Emperador Carles. Allà vaig coincidir amb la poeta Teresa Shaw i amb Laura Freixas, aleshores editora d’Espejo de Tinta (Grijalbo), amb qui no he perdut el contacte. Tot un luxe. L’altre dia, quan llegia el seu article Mi Cristina a Clásicas y Modernas, no vaig poder evitar emocionar-me tot recordant els vells temps.
Més endavant, a més de mestra, la Peri (o la Peligrossi, com li solem dir tot picant l’ullet) es va convertir en una amiga amb qui compartir moments màgics, sobre tot, quan m’explicava la seva fugida de Montevideo després del cop d’estat, la seva profunda i aventurera relació amb l’escriptor Julio Cortázar o les seves innombrables i sempre literàries aventures amoroses.
Cristina Peri Rossi i Julio Cortazar. Fotos @PeriRossi
Cristina és entranyable, és una de les més grans, és única i es mereix ser una de les escasses —com és habitual—, guanyadores d’un premi important (el Cervantes només s’ha concedit a 6 dones en 41 edicions). I casa molt amb ella que faci moure la monarquia per tal de donar-li-ho. Quan l’autor o autora guanyadora no pot anar a recollir el guardó és la reialesa qui es desplaça per fer-li el lliurament. Així m’agrada!
Cristina Peri Rossi fa temps que està fluixeta de salut, espero que aquesta circumstància no hagi estat un mèrit per la seva candidatura al Cervantes, ja sabem que el reconeixement oficial sol despertar-se un xic tard; perquè la seva qualitat literària i la seva “envergadura capaç de plasmar el seu talent en una pluralitat de gèneres” i totes les lloances que ara diu d’ella la premsa, ja les tenia de feia estona.
Escric aquest article amb una única intenció: que ella el llegeixi i rebi el meu agraïment públic, per tot el que m’ha ensenyat, per tot el que ens ha donat i per gaudir de la seva amistat. Fa temps, molt de temps que no la veig, però de tant en tant parlem per telèfon i sempre hi ha lloc per alguna anècdota, la última: que després d’agrair-li al ministre Iceta la notificació del premi, li va assegurar que de cap manera ballaria amb ell. Aquesta és, com diu Laura Freixas, la nostra Cristina.
Friso per sentir el seu discurs quan reculli el premi. Segur que serà històric.
