OPINIÓ
Des de fa un temps els mitjans de comunicació informen i fan esment amb més o menys encert del 8 de Març. En alguns, aquest any les periodistes fins i tot van deixar de ser presents a la pantalla de dotze a dos quarts d’una fent-se ressò de la vaga parcial convocada per organitzacions feministes.
Un gest que no hauria costat ni un ral hauria estat que paral·lelament les presentadores haguessin vestit normal, és a dir, còmodes i a gust i, sobretot, amb sabates que no provoquen lesions, i no totes seguint el mateix patró tal com prescriu el masclisme que vesteixin. Donald Trump, el cap més visible d’aquest imposició, ho va posar ben de manifest quan els va manar que vestissin «com a dones».
Aquest gest l’haurien pogut tenir també les tertulianes, especialment les que parlaven sobre els drets de les dones i la llibertat.
Ni que fos només un dia, les pantalles haurien desmentit aquest irreal món d’homes extremament fredolics, abillats habitualment amb americana i camisa (i vés a saber si samarreta), i unes dones sotmeses permanentment a tòrrids fogots, tinguin l’edat que tinguin. Sempre és ple estiu per a les dones en les pantalles; recordin, per exemple, com van quan retransmeten les campanades a la intempèrie i al pic de l’hivern.
Un altre gest gratis hauria estat convidar, per una vegada, feministes a cada taula en què es parlava del 8 de Març. Ser una política o una dona pública està molt bé, però no vol dir que necessàriament sàpigues de tot, inclòs de feminisme.
Un altre gest agraït hauria estat repassar algunes de les dades que brinden enquestes com les del CIS. Per exemple, que durant el 2016 a l’Estat espanyol les delinqüents van ser el 12% del total, mentre els delinqüents van assolir el 88%. Que segons la DGT, els homes provoquen la major part dels accidents mortals de tràfic. Que hi ha més graduades en educació superior que no graduats. Que les dones participen més en activitats culturals. Que llegeixen més. Que hi ha més dones que homes que treballen en activitats comunitàries o en treballs voluntaris no remunerats en associacions o col·lectius d’interès públic. Que tenen més amor als principis democràtics. Que, com les europees, voten menys als partits populistes. Que rebutgen en major grau el bel·licisme i creuen més que els homes en el diàleg i la negociació per resoldre els conflictes.
Aquestes dades i d’altres desmenteixen l’existència de les quotes femenines, brama que tant de temps fa perdre i que tant embolica la troca, i posen de manifest que les quotes que hi ha arreu del món instal·lades ben transversalment són quotes masculines. Ni més ni menys.
Com que el 8 de Març, per desgràcia nostra, es va haver de parlar com cada dia de la corrupció que podreix tot l’Estat i l’empobreix, un gest bonic hauria estat informar del tant per cent d’homes i de dones involucrades i encausades en aquesta pesta. O deixar de passar de puntetes pels diners que els corruptes malversen en «bolquets de putes» per celebrar obscenes orgies de negocis fraudulents després de participar en d’altres caceres que no em vull ni imaginar, o el que es gastaven en massatges a altes hores de la nit un seguit de personatges irreprotxables a compte de negres targetes. És sospitós que gairebé no s’esmenti la relació entre corrupció i prostitució, com si es volgués fer oblidar que damunt de cada prostituta hi ha un munt d’homes, en general no especialment blasmats ni vistos com a prostituïdors.
Lligat a això, un altre gest ben simbòlic —no gratuït del tot, haurien deixat d’ingressar alguns mafiosos calerons—, hauria estat que el 8 de Març mitjans de comunicació que es diuen progressistes i que proclamen que estan a favor de la llibertat de les dones haguessin expulsat de les seves pàgines i falques radiofòniques publicitat sobre prostitució. És possible que pensin que això és fer-ne un gra massa?
No és que reivindiqui informar amb això que ara se’n diu «perspectiva de gènere» (que vol dir informar tenint en compte les dones), sinó tan sols començar a informar sense «perspectiva de gènere masculí».
