OPINIÓ
Ara ha fet tres anys del solemne compromís de les candidatures municipals per fer front al feixisme i la xenofòbia. Eren temps pre-electorals i la presència dels partits ancorats en la intolerància i el discurs de l’odi s’havia infiltrat a les nostres institucions democràtiques.
El seu discurs pervers es feia sentir i, en alguns indrets, les seves accions provocaren actituds de resposta ben valentes. També a Igualada.
Una resposta exemplar
Aquests dies ha fet quatre anys d’aquella resposta cívica exemplar front la provocació de Plataforma per Catalunya que feia campanya per recollir aliments “sols per la gent de casa”. Recordem com, convocats per la Fundació Socio-Cultural ATLAS, una bona munió de persones, majoritàriament dones, aportaren aliments a la recollida amb destinació excloent que es feia.
Moltes eren magrebines, sí, però també xilenes, peruanes, colombianes, algerianes i “autòctones”, totes elles “de casa”. Varen mostrar la seva solidaritat vers les persones que ho necessiten sense cap tipus de discriminació, discriminació que sí reben moltes d’aquestes persones en pròpia pell i en el seu dia a dia.
Una a una anaven deixant allò que portaven a les capces de la parada que hi havia, responent amb un educadíssim “no gràcies” a la “recompensa” que se’ls oferia -a mode de mofa- doncs es tractava d’un mos de pa amb pernil que pretesament havia de ser un factor dissuasori per a les persones de religió musulmana. No obstant, tothom portava un rètol on, en diferents idiomes i colors, s’afirmava: “Jo també sóc d’Igualada”.
Una declaració institucional
Ara també ha fet tres anys de la “Declaració Institucional contra el feixisme i la xenofòbia” que, amb tota solemnitat, varen signar públicament els representants de les diferents candidatures que es presentaven a les eleccions municipals del 24 de maig del 2015, així com també altres càrrecs electes com ara diputats, etc…
Es comprometien: a no fer servir discursos xenòfobs, ni quedar-se en silenci si altres ho fan. Perquè l’experiència d’altres països europeus demostra clarament que, quan els partits establerts no combaten les idees xenòfobes –o encara pitjor, quan les fomenten- a la llarga no resten suport a la xenofòbia i al feixisme sinó que el normalitzen i l’enforteixen. I també es comprometien a no pactar amb formacions xenòfobes sota cap circumstància, atès que la defensa dels valors democràtics sempre ha de prevaler sobre els interessos de partit, sigui quina sigui la conjuntura del moment.
En els darrers temps hem vist com els qui són partidaris del discurs de l’odi han sortit del cau on estaven amagats i amenacen la vida del dia a dia d’una societat que sols aspira a viure i conviure en pau i respecte a la diversitat cultural de la seva ciutadania.
Hem vist també com han gaudit d’una certa impunitat mentre que ciutadans de peu pla, cantants, artistes i –sobretot- representants polítics elegits democràticament per la població, han estat tractats de delinqüents. Es tergiversen les paraules i els conceptes, qui n’és clarament víctima d’una acció violenta, degut a un fals argumentari imaginari o inventat, gairebé n’acaba esdevenint el botxí. Aquests fets es mostren particularment en les agressions a les dones, que sempre han de demostrar que no han estat les que han provocat o que no s’han resistit prou. Qui es creu en drets superiors no dubta en esclafar qui considera inferior. És una actitud de defensa del covard, trepitjar i ofendre per fer-se valer.
Canvi d’actituds
No sé si, amb el canvi de govern a nivell de l’Estat, i la formació d’un govern a la Generalitat notarem una recessió d’aquesta tendència a l’alça dels valors més negres que ens pensàvem ja havíem deixat enrere (si més no, l’actitud de rebre a València el vaixell de refugiats quin auxili ha denegat Itàlia ja és un gest positiu).
La vulneració de drets ben elementals no afecta única i exclusivament als representants polítics que pateixen persecució i presó, sinó –sovint- a ciutadans sense cap significació especial, persones que sempre estaran en una situació d’indefensió, i no cal dir, sectors de la població especialment vulnerables.
Renovar els nostres vots
Més que mai hauríem de renovar avui el que haurien de ser els nostres vots, un compromís permanent amb els drets humans, una contundència per denunciar allò que suposa clarament un abús des de la prepotència de la força, o des d’una presumpció de superioritat.
Només des de la complicitat global del conjunt de la societat, dels seus representants polítics i socials donant exemple de valors democràtics en primer terme, sense abdicar ningú d’aquest compromís ciutadà, podrem eradicar aquesta epidèmia que ens amenaça de tornar als anys més negres de la nostra història.
