Aquesta mateixa setmana la fiscal superior del TSJCV, Teresa Gisbert, presentava davant les Corts la Memòria de la Fiscalia de la Comunitat Valenciana amb les dades de 2022.
En la seua exposició ha dit que els fiscals especialistes apunten a la confluència de diversos factors per a una elevada preocupació per l’augment de les agressions sexuals de menors, però sobretot destaquen “la manca d’una adequada formació afectiu sexual, l’accés precoç a material pornogràfic –des dels 10 anys– que condueix a la trivialització de les conductes violentes i una concepció equivocada de les relacions sexuals lliures i consentides”.
Gisbert també ha reclamat un pla nacional de formació afectiva-sexual en els col·legis i que siga adequada a l’edat dels escolars per a tractar de previndre “el preocupant clar increment” de les agressions sexuals, sobretot entre menors, així com “una escola de pares” perquè els ensenyen a transmetre als seus fills “educació en valors d’igualtat, solidaritat i empatia” i ferramentes per a controlar l’accés a la pornografia en les noves tecnologies.
Com podem comprovar estem davant d’un fenomen no sols preocupant, també en expansió i que té en les xiquetes i dones joves les principals víctimes d’aquestes relacions violentes i asimètriques que mostren tota classe de violències buscant la total submissió i sense tindre gens en compte les emocions de les dues parts.
Tonem al camí de l’educació com a eina de transformació social col·lectiva per a la prevenció de les violències contra les xiquetes i les dones. Però perquè això siga una realitat, no podem descarregar sobre el personal docent totes les responsabilitats perquè les famílies també tenen la seua part en la tasca d’educar. D’ací que la proposta d’escola de famílies (el d’escola de pares parla d’antigor en la utilització del llenguatge) em semble una immillorable proposta. I m’ho sembla perquè, a banda de ser el primer agent socialitzador de les criatures, és l’espai on, almenys se suposa que rebran la protecció i, en el seu cas, la defensa dels seus interessos.
L’actual situació de divorci entre l’escola i les famílies no fica gens fàcil la situació de les criatures que veuen com la seua indefensió augmenta en diversos fronts.
La falta d’educació afectiva sexual a les escoles i dins del currículum, així com a sí de les famílies per diverses causes, entre les quals es troben la falta de la possibilitat de conciliar horaris escolars i laborals, porta als menors a buscar a les tecnologies actuals la cosa més ràpida i que no sempre és la més adequada, com ho és el consum de pornografia a edats en què aquest consum el pot perjudicar greument per la seua falta de maduresa.
Les conseqüències, com ja he dit abans, les paguen majoritàriament les xiquetes i dones joves per ser l’esglaó més vulnerable i això les converteix en les principals víctimes d’un sistema violent i dominant. Les següents víctimes són els agressors que, depenent de la seua edat, rebran una forma o altra de correctiu que els pot assenyalar de per vida.
Com veiem i com a societat hi ha coses que no estem fent gens bé i que té conseqüències que poden marcar vides senceres de gent molt jove. I, en aquests casos, no s’hi val allò de l’equidistància amb les responsabilitats o culpes de cadascú, perquè la responsabilitat és compartida per tota la societat tant si ens agrada com si no.
