Quan el 1994 va obrir a Barcelona la Llibreria Cómplices, no es va omplir d’una clientela àvida de les seves propostes; ni tant sols tenien llibres en castellà (menys encara en català) per vendre.
Quaranta anys de dictadura i l’obstinat silenci històric en torn a l’homosexualitat marcaven una circumstància que les aguerrides empresàries Helle Bruun i Connie Dagas no van tenir en compte. Elles venien de “l’estranger”, aquell indret indefinit on tot era millor que aquí. Portaven una pàtina cultural diferent, havien viscut a Malta i a Londres, parlaven anglès. Tot molt avançat a la tenacitat que hi posàvem per ressuscitar en el nostre Estado pluriautonòmic encara en embrió. Diuen que van ser ingènues en pensar que una llibreria (la primera juntament amb Berkana a Madrid) de temàtica LGBT, aleshores només GL i amb molts esforços per introduir la L, podria funcionar. No sé si era tanta ingenuïtat o que, senzillament, ningú imaginava com seria de lent i difícil superar aquell silenci, la repressió i la por arrossegades durant quatre dècades. “El primer cop de realitat va ser molt dur —afirmen— no només perquè a la gent li costava d’entrar, sinó perquè després no teníem llibres en espanyol per vendre, no hi havia literatura”. Y es podien haver quedat aquí, haver reconvertit el seu local en una grangeta on las veïnes del barri es trobessin per prendre un suïs o un cigaló; aquelles veïnes que tant les van ajudar en els inicis. Perquè “les estrangeres” tenen predilecció pel casc antic de les ciutats i tampoc comptaven amb el caos etílic que solia muntar-se en la zona escollida per al seu negoci: Rambla, Barri Gòtic… Explica Connie que una d’aquestes veïnes, les netejava l’acera de vòmits per tal que se la trobessin polideta abans de pujar la persiana i mostrar aquells llibres que encara no omplien els prestatges.
No, no van canviar el bollo-drama pel bollo suïs (perdó per la brometa, de tan dolenta no me n’he pogut estar), van crear l’Editorial EGALES. I, apa!, a buscar autores i autors. Jo, en aquella època, vivia a cavall entre París i Barcelona, acabava de publicar la meva primera novel·la, Entre todas las mujeres (Tusquets 1992), i només tenia remota noticia de que a la meva ciutat havia obert una llibreria especialitzada en temàtica Gay-Les. Vaig rebre l’afectuosa trucada d’una senyora convidant-me a visitar-la i un cop allà, amb el seu to amable, el seu somriure perpetu i el seu característic “verdad, bonita”, em va proposar publicar a la nova editorial. Així va néixer Con Pedigree, la novel·la lèsbica en castellà més venuda fins el moment —diuen—, tot i que estic segura que les joves promeses atraparan aviat aquesta “vella glòria”. Però, en aquell moment, sí, va ser històric. Per primera vegada, gràcies a EGALES i a Lola Van Guardia, les lesbianes van poder riure d’elles mateixes.
A EGALES se li ha criticat, amb autèntic acarnissament, l’escassa qualitat de les seves novel·les, en especial, de la col·lecció “Salir del armario”, obviant títols com El corredor de fondo de Patricia Nell Warren, Pintando la luna de Karin Kallmaker o el mateix Con Pedigree (disculpin l’autobombo), per no parlar de manuals tan necessaris como Tu dedo corazón de Paloma Ruiz i Esperanza Moreno; i una línia d’assaig que inclou Paris Was a Woman d’Andrea Weiss, l’emblemàtic Ladies Almanach de Djuna Barnes, A la conquista del cuerpo equivocado de Miquel Missé i un llarguíssim etc. I resulta que van ser aquestes novel·letes “d’escassa qualitat” las que van salvar el negoci, perquè sobretot les noies teníem molta necessitat de llegir histories on chica conoce chica, passen una sèrie de peripècies, ens posen l’ai al cor en el clímax i ens alleugeren, per fi, amb un desitjat happy end que no havíem pogut assaborir en tota la història de la literatura lèsbica.
Cómplices és una llibreria que ha fet història, ha escrit un capítol de la nostra evolució. Com apunta Marca en Hay una lesbiana en mi sopa, és “un racó que ha acompanyat generacions de persones LGBT en la seva sortida de l’armari i en la seva trajectòria vital”. Més enllà de la venda de llibres, Cómplices complia una funció social. Informava tant de les novetats editorials com dels llocs, esdeveniments, grups als que la gent se podia acostar; aconsellava, amb bon criteri, aquells textos que podien ajudar… a entendre (en tots els sentits), a acceptar, a estar, a ser, a sobreviure.
Ara la premsa es fa ressò de la seva existència; fulgor i mort d’una llibreria que fou llar per a moltes ànimes perdudes, molts cors atabalats, ments solitàries; per a activistes, creadores, lletraferides; per a tantes amigues. Just ara que tanquen. Diaris digitals, xarxes, fins i tot el TeleNoticies en prime time. I, tanmateix, en tots aquests anys han estat escasses les ressenyes dels seus llibres, escàs interès, per no dir nul, tant cap al seu treball com per l’espai emocional i solidari/comunitari que cobrien.
En els inicis, aquests llocs propis del col·lectiu LGBT —llibreries, bars d’ambient, etc.— eren considerats guetos. Qui així pensa, poc ha llegit sobre els reductes de marginació, aïllament, segregació i maltractament en els que es confinava les minories indesitjables. Tenir espais comuns, una literatura pròpia, llocs on trobar-se entre iguals amb totes les seves diferències i particularitats, on sentir-se segures, on trobar el que es busca… sempre ha estat necessari. O és que algú considera un gueto l’existència d’una llibreria especialitzada en muntanyisme? S’acusa al Club de amics del pedal de muntar-s’ho al marge de la societat? No em consta. I, tot i que alguns dels objectius més importants del col·lectiu LGBTIQ+ s’hagin aconseguit, segueixen sent necessaris. Les mestresses de la llibreria Cómplices mereixen la jubilació tant como nosaltres mereixem la continuïtat d’aquests espais segurs de trobada.
Fa poc, en Raul Portero em comentava que se sentia orfe: “Què faré ara quan vagi a Barcelona si no puc fer una visita a Cómplices?”. Jo també sento aquesta orfandat, com tantes altres, oi? Como tu, que me estàs llegint, potser. I és que per a moltes de nosaltres Cómplices fou una llar a la que acudir, en la que sempre et rebia l’esplèndid somriure de la Connie, la immensa amabilitat de la Helle i l’enorme afecte d’ambdues. Elles han estat i són molt més que les meves editores. Quan vaig estar malalta de càncer, o millor dit dels tractaments contra el càncer, Connie va protagonitzar un dels episodis més reconfortants del procés, que ha quedat immortalitzat a la pàgina 66 d’Alícia en un món real: em va llegir l’escena del gat de Cheshire d’Alicia al país de les meravelles.
Hem fet història juntes, sí. Ara rebem l’agraïment de les noves generacions i ens sentim orgulloses de tot el que vam lluitar i de com ho vam fer, sempre amb il·lusió, amb ganes, amb entusiasmat optimisme. L’adeu a la Llibreria Cómplices marca el final de un cicle, però, com els dic a les meves alumnes del Màster de Gènere i Comunicació, el final d’una història és sempre el començament d’una altra. Em sento una privilegiada, immensament agraïda perquè m’heu fet partícip d’aquesta aventura, per tots els moments que hem compartit, por l’afecte rebut… El futur segueix obert i encara és nostre, amigues còmplices.
