L’Institut Català de les Dones va presentar, el passat 17 de juny al Museu d’Història de Catalunya, els actes de commemoració dels 150 anys del naixement d’Àngela Graupera i Gil (Barcelona, 9 de juny de 1876 – 29 de març de 1940). Àngela Graupera i Gil que va fer d’infermera i corresponsal de guerra, escriptora, activista social i dels drets de les dones.
La comissària de la commemoració és la directora del programa de documentals ‘Sense Ficció’ de Televisió de Catalunya, Montserrat Armengou Martín, amb l’acompanyament de la documentalista, investigadora i directora de l’Arxiu Històric de TV3, Montserrat Bailac Puigdellívol.
Ambdues van explicar la biografia d’Àngela Graupera i Gil, a partir de la investigació feta, tot destacant la importància de la seva figura i la vigència de bona part de la seva tasca.
Àngela Graupera Gil va néixer a Barcelona el 9 de juny de 1876. La família regentava un pròsper comerç a Ciutat Vella que li permetre rebre una bona educació, estudiar belles arts i aprendre francès i italià. El 1913 va decidir fer estudis de practicant (infermeria) a la facultat de Medicina de Barcelona, es va graduar el 1914, amb 38 anys. Graupera es va oferir voluntària per anar a la Primera Guerra Mundial, que acabava d’esclatar. Des que va arribar a Sèrbia el setembre de 1914 fins a finals de la Primera Guerra Mundial, va escriure 104 cròniques al diari ‘Las noticias’. Considerada la primera corresponsal de guerra catalana, no va anar al front com a periodista però la seva feina d’infermera li va proporcionar una posició privilegiada per narrar els horrors de la guerra des de primera línia de foc. La guerra li va deixar una petjada profunda que va determinar la seva postura pacifista i antimilitarista.
El 1921 Àngela Graupera s’ofereix novament voluntària com a infermera a la batalla de l’Annual. Comença una intensa activitat com a escriptora de novel·les, articulista i conferenciant sobre temes tan variats com la seva experiència als Balcans, la discriminació legal de les dones, ocells, botànica, el barraquisme, la insalubritat de l’aigua, maternitat, cooperativisme, pacifisme, feminisme, entre d’altres. S’exilià a Bèlgica el 1927 a causa del cop d’estat de Primo de Rivera i la dictadura (1923-1930),tot i que viatja sovint a Barcelona per fer conferències i s’implica en causes molt diverses com l’Agrupación Femenina Patriótica, és vicepresidenta de l’Ateneu Republicà Femení, representant de la Federació Ibèrica Protectora d’Animals i Plantes.
Entre 1925 i 1937 Àngela Graupera Gil publica 44 novel·les. Com altres escriptores de l’època, Graupera entén que per arribar a les classes populars no pot fer una literatura complicada. Juga amb els patrons típics de la novel·la romàntica però donant la volta als personatges i les situacions per fer arribar les seves idees cada vegada més feministes i anarquistes. La proclamació de la Segona República espanyola el 1931 obre un període d’esperança per a una activista com Graupera, que en aquella època fa moltes conferències sobre les dones i la llei, sobre les guerres, el vot femení, el barraquisme, el divorci…
Políticament es mou entre l’anarquisme i el socialisme. Ocupa càrrecs a diverses organitzacions socials i polítiques: vicepresidenta primera de la Unió Socialista de Catalunya, presidenta de l’Acadèmia de Sociologia, Comitè Central del Front , Únic Femení Esquerrista (Secció Femenina d’ERC), Comitè Femení de Reformes Socials, presidenta del Comitè Català contra la Guerra, Comitè Femení Internacional de Dones contra la Guerra i el Feixisme, Agrupació Femenina de Propaganda Cooperatista…
El setembre de 1935 publica ‘El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra’, un llibre que acabarà sent un al·legat atemporal contra les guerres i a favor del pacifisme. Graupera mor el 29 de març de 1940, a l’edat de 63 anys.
Per la commemoració de la seva figura s’elaborarà una exposició itinerant de 13 plafons. Aquesta exposició repassarà la seva biografia vital, literària i el seu activisme
