OPINIÓ
Iniciem curs escolar i ho fem malament. Ho fem amb trenta-sis dones assassinades per terrorisme masclista. Amb la reforma de la llei de l’avortament que Gallardón pretén imposar a les dones per tornar-nos a les cavernes. Amb una reforma de les pensions que empobrirà molt més a les dones pensionistes que als homes. Amb els de faldilles llargues i negres de la Conferència Episcopal crescuts i governant a l’ombra i amb el més espantós dels ridículs d’Ana Botella a Buenos Aires.
Aquests, són alguns dels temes, però hi ha més, molts més però em nego a desgranar-los tots, perquè tots tenen el mateix origen: el ferotge capitalisme patriarcal que s’està assentant al món.
El desmantellament dels serveis públics i la privatització dels mateixos augmenta exponencialment la bretxa social i de classes i, per tant, la bretxa de gènere. Les dones estem vivint amb més virulència que els homes aquesta crisi que no és només econòmica, sinó també de valors al qüestionar les mateixes arrels de l’estat de benestar que s’havia construït amb la solidaritat de gairebé tota la societat. I aquesta solidaritat, aquesta certa equitat en l’accés als recursos, hi ha un sector de la dreta més recalcitrant que no l’ha pogut suportar i estem començant a viure els resultats .
I, de la mateixa manera que la “ultraderechona” d’aquest Estat no podia permetre que la filla d’un treballador tèxtil acabés una o diverses carreres universitàries, ja que aquest espai acadèmic estava reservat per a les filles i fills, aquesta mateixa dreta rància recalcitrant no podia permetre que es caminés cap a una certa i incipient igualtat entre dones i homes.
No podia seguir permetent que hi hagués formació en igualtat d’oportunitats per a formar personal tècnicament qualificat per exercir aquestes funcions. No es podia permetre que algunes universitats impulsaren graus i postgraus en estudis de gènere i per això han decidit actuar per acabar amb tot això i tornar al sistema de submissió de les dones. La dreta rància patriarcal i capitalista juntament amb els de faldilles llargues i negres de la Conferència Episcopal imposen, de nou, les seves normes i ho fan a cop de decret i de retallades.
I mentre retallen drets socialment adquirits i es creixen en la seva majoria absoluta, la corrupció campa a ple pels territoris d’aquest Estat anomenat Espanya.
I perquè les dones no ens desviem massa del camí que ells ens han traçat i a través de discriminacions indirectes però no invisibles, intenten tornar-nos a les cavernes de les llars i dels drets negant-nos fins i tot el dret a decidir sobre la nostra maternitat i sobre el nostre cos.
I, per descomptat ens maten amb el terrorisme masclista no reconegut jurídicament, però molt present en la vida de les dones amb diferents formes i manifestacions. No cal que ens matin per ser víctimes d’aquest terrorisme. Algunes de les decisions que ha pres, pren i prendrà aquest Govern, atempten contra els nostres drets humans com ho és decidir sobre el nostre cos.
La violència de gènere estructural que s’estan imposant amb les seves decisions és, també, una forma de terrorisme que busca segregar, sotmetre i, d’aquesta manera, despullar de drets. I ho fan cada dia, amb cada decisió. No és gens casual. Està ideològicament dissenyat per portar-nos a un tipus de societat empobrida i sotmesa tant econòmica com en valors .
El fet que aquest estiu, els cadells del PP hagin tret a passejar símbols nazis i que no hagi passat res és tot un símbol del que ja es cou a les seves seus i aquests cadells han crescut i són menys prudents en les seves manifestacions.
El fet que se segueixi assassinant a dones sense cap condemna per part dels màxims dirigents del govern i que no s’assequin la llengua condemnant, també és un símbol que les nostres vides de dones no els importen.
El fet que fins i tot per part d’alguns homes d’algun sector pretesament progressista se segueixi pensant que els temes relacionats amb la igualtat, amb la denúncia de les diferents manifestacions del terrorisme masclista, etc són coses de les dones, també és simbòlic i ens parla del famós ” pacte de cavallers ” mai escrit, però sempre present.
D’aquesta manera, continua sent notícia que una senyora sigui la primera presidenta d’un Govern autònom (de la qual cosa me n’alegro moltíssim, tot sigui dit) , en lloc de ser-ho el fet que el senyor que va dimitir ho va fer per problemes relacionats amb la corrupció. Però en el súmmum de la perversió informativa, llancen la notícia de les seves capacitats a l’hora d’acabar una carrera o sobre el modelet que portava per a la seva presa de possessió i amb prou feines es parla del contingut del seu discurs. ¿ S’haurien vessat els mateixos dolls de tinta sobre les vestidures i complements si qui prenia possessió hagués estat un home?, Per ventura aquest tractament informatiu, no és segregador i reforça tota una bateria simbòlica sobre rols heteroassignats a dones i a homes?, Per ventura no és aquesta forma de tractament en la informació una forma de violència de gènere estructural, permesa i consentida socialment ?
La meva sensació en aquest primer article de la temporada és que vam començar malament i anirem a pitjor, perquè aquesta gentussa ja ha decidit política i ideològicament que no vol una societat igualitària i amb simetria de drets. Ha decidit que ens vol amb un clar sistema de castes socials ben definit i a les dones poc menys que ” a casa i amb la pota trencada” o el que és pitjor i com comentava de broma ( o almenys així vull pensar-hi) un conegut meu: “Dona’ls-hi més drets a les dones és construi’ls-hi una cuina més gran” .
Tenim feina i molta per davant i en tots els àmbits. Però no podran arrabassar allò que ens queda: la dignitat de la lluita per combatre aquesta desraó a què ens volen portar.
I per descomptat, en la nostra ment i en el nostre cor el record i l’homenatge continu a les assassinades per ser dones i que ja són més de mil dues-centes quaranta-cinc (1.245 ) en els últims disset anys.
Comencem malament però estem convençudes de les raons que ens porten a seguir lluitant per una societat més igualitària en tots els sentits i sentim la dignitat de ser lluitadores per aquesta igualtat social. I aquesta és la nostra força .
