Com va dir André Gide, totes les coses ja han estat dites però, com que ningú no escolta, «il faut toujours recommancer». Doncs començarem tantes vegades com calgui.
L’allau de crims de gènere no para. A les tres setmanes del nou any ja són set les víctimes mortals. Ahir, 23 de gener de 2023, van ser assassinades a ganivetades Paloma Pinedo, una val·lisoletana de 46 anys, la número sis, i la seva filla de només vuit anys, la número set. Fan el número 1.188 i 1.189 des del 2003, exercici en què es va crear el registre específic a l’Estat espanyol.
Quina importància té conèixer el nom de l’assassí, si, de fet, és el patriarcat qui mata les dones? Un pòtol maltractador reincident, com la majoria d’aquests energúmens, un altre més les accions del qual posen en dubte que la policia, els jutges, els serveis socials i els propis entorns familiars i socials de les víctimes i llurs malfactors, estiguin fent tot el que caldria per atura-ho. Com a màxim, se’ls imposa una ordre d’allunyament. I se’ls encobreix subreptíciament emfasitzant, per exemple, que quan van perpetrar l’assassinat estaven sota l’efecte de l’alcohol. No hi cap dubte de que la persistència aquests crims abjectes s’explica per l’absència de correcció de les desigualtats i d’anàlisi d’impacte de les polítiques dels poders públics. I encara que ens costi assumir-ho, a tot plegat hi hem d’afegir l’acceptació per par de la majoria de la ciutadania de les desigualtats per raó de gènere.
Són molts els factors que expliquen els motius pels quals les dones estan secularment privades dels drets fonamentals, discriminades en tants àmbits, copejades, agredides sexualment, violades i assassinades. La crisi econòmica imperant a tants països eleva la vulnerabilitat de les persones, les sotmet a un estat de por i incertesa constants; en aquestes circumstàncies, la masculinitat tradicional, erigida sobre la base del patriarcat, i ara ressentida per l’alliberament de les dones, se sent ferida de mort i no tolera res que percebi atemptatori de la seva identitat i autoestima, basada en la supremacia en relació amb les dones. Fins arribar a l’assassinat, si convé.
Segons l’ONU, més del 70% de les dones pateixen algun tipus de violència en algun moment de les seves vides; no hi ha cap grup de dones que se’n lliuri: ni l’ètnia, l’edat, el nivell sociocultural o l’orientació sexual les eximeixen de ser pastura d’aquesta pandèmia. Unes agressions que es poden presentar en formes diverses i sempre amb un substrat de violència psicològica. Per si no n’hi hagués prou, UNICEF ens informa que una de cada 10 nenes ha estat violada o assaltada sexualment en els primers vint anys de la seva vida.
Avui, les dones occidentals, en lloc de competir exhibint un comportament més masculí que el dels seus homòlegs homes, volem crear una societat més equilibrada, no dominada per la competència perjudicial i les guerres, un dels jocs preferits dels homes. Perseguim canviar moltes de les regles de la humanitat i, en aquest marc, el model d’inclusió s’erigeix com a portaveu de noves maneres de conviure saludables i equitatives.
Potser hauríem d’entendre que no hi ha un home que encarni «allò que és masculí», ni una dona que encarni «allò que és femení», sinó que tots, homes i dones ens situem en algun punt intermedi d’aquest contínuum que representa la polaritat masculí—femení. La confusió entre aquest joc de polaritats i el sexe ve en part del fet que identifiquem «masculí» amb home i «femení» amb dona. Masculí i femení són forces o atributs que es troben tant en homes com en dones, però que es manifesten diferenciadament en unes i altres, ja que els homes són homes i les dones són dones. És a dir, un home molt masculí no serà igual que una dona molt masculina i viceversa; una dona molt femenina no serà igual a un home molt femení.
Potser la societat en conjunt, sobretot els homes, haurien de prendre definitivament consciència dels canvis produïts i del fet de que no es poden ignorar. Reconèixer i acceptar que les coses, els agradi o no, als homes ja no són com eren i no ho tornaran a ser. I això és bo. Un altre pas és reconèixer la pèrdua; els homes no avançaran cap a una nova identitat més íntegre i humana si no prenen consciència del conjunt de pèrdues que suposa per a ells la progressiva desaparició del seu paper dominant i predominant. Aquest reconeixement porta sens dubte implícit un dol al qual és important donar-li espai. Al mateix temps, és igualment important que es reconeguin els guanys, adonar-se que allò que semblava tan bo, no ho era tant; ser mascle dominant també té (tenia) un preu pels homes, i, a partir d’aquí, treballar els guanys que suposa la nova condició d’igualtat amb la dona, les noves possibilitats que de seguida s’albiren quan l’home baixa del pedestal de fang en el que estava pujat. Un altre aspecte necessari és que reconeguin el coratge de les dones, l’immens i lloable treball que hem realitzat i que estem realitzant per aconseguir un món més just i igualitari.
Fins que el conjunt de la societat no comprengui la magnitud d’allò que significa i arrossega el patriarcat, fins que no s’adoni dels models de comportament nefastos que ha prefabricat per a homes i dones, fins que no s’assumeixi que una simple ordre d’allunyament no serveix per a res, fins que no s’anticipi que la conjuntura d’allunyament acabarà en un, en dos, en tres assassinats d’una manotada, fins que tot això no s’entengui profundament, no s’aturarà el degoteig d’aniquilació de dones. Ans el contrari, empitjorarà. Espanta pensar que arribi un moment que, davant d’aquesta massacre, les dones no vulguin saber res dels homes. Fins que no entri a la closca dels mandataris que és necessari i, sobretot, peremptori agafar el brau per les banyes, la refracció nefasta que vaticino, com sovint començo a observar («que se’n vagin a la merda, els homes»; «passo d’ells», «com els odio», etc.), s’accentuarà més i més. I això sí que és tenir la societat polaritzada: els gèneres enfrontats a duel.
