OPINIÓ
El 13 de desembre passat un home va assassinar la seva mare i la seva germana en un poble de la província de Sevilla. Amb aquestes víctimes la fúnebre llista de la violència masclista va arribar a les 94 només en aquest sinistre 2016.
Mentre el recompte oficial no arriba més que a 44. Però és que les últimes assassinades no adquireixen el rang de víctimes que exigeix la Llei de Violència vigent perquè no tenien relacions sexuals, estables, amb l’assassí.
Aquesta capritxosa condició que ha implantat la referida legislació perquè es consideri a les dones dignes de ser protegides d’un assassí. I així, desenes d’elles cada any: el tiet que mata la seva neboda, el fill que liquida a la seva mare, l’inquilí que assetja sexualment a la seva veïna, l’empresari que viola a la seva empleada, els desconeguts que droguen, violen i assassinen a una ingènua assistent a una festa.
Les persones no familiaritzades amb els estranys viaranys pels quals discorre l’articulat d’aquesta llei, no comprendran aquestes enormes diferències en el recompte de les víctimes. I tendiran a creure abans les xifres oficials, per la seva bona fe. Però les insto a que consultin el web feminicidio.net i trobaran amb tot detall la macabra llista de les que han perdut la vida a mans d’un criminal masclista.
Per elles, i per tantes altres, i pels seus fills i filles, abusats, maltractats, assassinats, les companyes i companys que representàvem el Front Feminista ens personàrem al Congrés dels Diputats per demanar a les seves senyories que procedeixin a aprovar les modificacions que haurien d’introduir en la joiosa Llei, segons l’estudi que havíem elaborat. Ens vam entrevistar amb Alberto Garzón, d’Izquierda Unida, i vam poder lliurar-li el document a diputats del PP, de Podemos, de Ciudadanos i de Coalición Canaria. Al carrer, recolzant-nos, es van concentrar els actius companys dels Iaio-Flautes i altres camarades, amb les pancartes del Front Feminista.
Sabem que aquesta acció, que és l’enèsima que realitzem a petició de la modificació de la Llei, pot no ser atesa com tantes altres vegades, que de ser-ho quedi en una resposta educada, que si algun partit la pren seriosament i procedeix a estudiar les modificacions de la Llei que proposem, fins i tot a elaborar el projecte segons les estrictes normes que regeixen al Congrés, no hi ha seguretat que cap altres forces polítiques les recolzin. Per tant, aquesta iniciativa del Front Feminista pot acabar en la ineficàcia. Però les dones i els nens segueixen sent assassinats i violats, i els polítics no semblen realment preocupats per aturar aquesta massacre.
Estem segures que únicament eliminant les discriminacions entre les víctimes, establint un control rigorós sobre els maltractadors, imposant la càrrega de la prova a l’acusat, i dictant ordres de protecció que realment protegeixin i formant en feminisme a tots els i les responsables de la policia i la judicatura, podrem tenir resultats més satisfactoris en la prevenció i la punició dels delictes.
Però per avançar cap a aquest propòsit seria imprescindible que el Moviment Feminista pressionés amb tota la seva força en aquest sentit, en comptes de que cada grup dirigeixi els seus esforços a cobrar protagonisme a costa dels altres.
Des que el Pacte Feminista es va quedar en la inoperància quan les que van propugnar que perdés el seu nom i la seva personalitat el van abandonar, per a més tard presentar un manifest en el qual no es contemplaven les modificacions necessàries de la Llei ni l’abolició de la prostitució ni la prohibició dels ventres de lloguer, les alternatives no tenen la mateixa força.
L’èxit de la Marxa contra totes les Violències de 7 novembre de 2015 va semblar impulsar una estratègia en la qual la força del MF empenyés en el mateix sentit, però a un any vista els resultats ja els hem comprovat. A la Comissió d’aquest 7N, que vol seguir vivint de la glòria que li va donar la Marxa, convertida avui en respiració artificial, ni hi estan representats tots els grups feministes -les valencianes que van ser les que la van idear i la van impulsar es van retirar de seguida-, i moltes altres considerem que aquesta bandera està periclitada, ni ens posarem d’acord en els objectius a assolir quan les dirigents d’aquesta comissió (que són les de sempre del MF) es comporten com ho han fet durant tota la història del nostre Moviment: no assisteixen a les convocatòries d’altres grups, rebutgen sistemàticament les iniciatives d’aquests, ens escriuen agressivament negant-nos representativitat, i quan el Front Feminista convoca una concentració, de molt temps enrere, es presenten el mateix dia a la mateixa hora al mateix lloc amb altres consignes i planten la seva pancarta davant de la del FF.
El que em causa més tristesa és que les feministes estiguin actuant com ho fan els polítics quan van descobrir que uns minuts de televisió -ara Facebook- els proporciona també imatges que es difunden- els convertia en famosos.
L’exigència que planteja aquesta comissió del 7N que s’incorporin les associacions de dones a la subcomissió que es crearà al Congrés per arribar a un suposat Pacte d’Estat de tots els partits, sobre la violència masclista, segueix sent el brindis al Sol que van ser tantes altres iniciatives. Acomodar-se a anar a reunions interminables, amb participants clarament enfrontats, en què no s’ha aclarit l’objectiu, és meridianament no només perdre el temps sinó, el que és pitjor, convertir-nos en còmplices de la fal·làcia d’aquest Pacte d’Estat.
Perquè el fonamental és que sapiguem què anem a sol·licitar a aquest Congrés que té el poder de legislar, i fins ara he comprovat que la majoria dels grups i plataformes feministes no ho sap. Ni tampoc vol debatre-ho amb les que el portem estudiant deu anys. Per no comptar amb aquelles que estan tan satisfetes d’una llei que compta en el seu haver amb 1.400 assassinades, 2.500.000 de maltractades, 15.000 violades i un nombre indeterminat de mainada igualment víctimes, des que es va aprovar.
Però mentre el MF estigui dividit i subdividit, i les seves dirigents -les de sempre, ens coneixem totes- segueixin donant cops de colze a les que pretenem impulsar una causa absolutament justa, les dones i les criatures seguiran caient en aquesta guerra silenciosa i no declarada. I segueixo preguntant-me amb impotència, com eradicarem la violència masclista?
