OPINÍO
L’actual esclat social és la suma d’exclusions amb els diferents sectors socials i una actitud repressiva i militarista per resoldre els diferents conflictes, accentuada per l’actual govern nomentat el 2018 en contra d’un procés de pau.
Un Estat feble, un govern incapaç, partits ancorats en més d’un segle preocupats per una batalla electoral i les seves lluites intestines, però no per les urgències dels que els voten, formes de lluita que van passar el seu quart d’hora; no és una presentació optimista. No ho és. El passat no sempre va ser millor, arriba el nou que irromp.
La manca d’una força potent a Colòmbia en la industrialització no va aconseguir tenir una burgesia que complís una etapa d’avenços econòmics i polítics i sí que va deixar una oligarquia que es va anar succeint com una monarquia europea, un híbrid que ni amb la progressista Constitució de 1991 s’ha aconseguit enterrar.
La Revolució burgesa no va arribar, la proletària tampoc i la socialdemocràcia va enterrar els seus interessos socials, la defensa del que és públic i es va quedar en el seu amor per la privada, és a dir que s’han tancat els cicles i els seus processos. Aquestes propostes ja van complir la seva comesa i ara què? Els camins estan oberts.
El món té els ulls posats en el nostre país per les grans mobilitzacions a tot el territori i l’aterridora violència amb què el govern ha respost a la demanda de l’Atur Nacional que va començar el 28 d’abril i que avui té paralitzat el país: retirar la seva reforma tributària que asfixiava als més vulnerables mentre que als poderosos no els tocava un pèl. La Unió Europea, Congrés dels EUA, governs de la regió, organitzacions de drets humans, compatriotes a l’exterior aixequen un S.O.S Colòmbia.
La reforma es va retirar després de la força de l’atur, però aquest va continuar perquè va sortir no solament inconformitat sinó ràbia de sectors organitzats, d’espontanis i vàndals com a expressió descontrolada que surt de les vísceres o per infiltració selectiva per desqualificar les marxes, però l’Estat i el Govern no assumeixen una actitud d’escolta i cauen en l’absurd, la miopia política, arrogància i menyspreu per la ciutadania. Incapacitat.
Aquest esclat social també ha mostrat una part del que hi ha en l’inconscient i en el conscient de l’elit i en la dels que assumeixen el seu pensament. Apareixen manifestacions de racisme cap als pobles indígenes: “Ciutadans i indígenes es van enfrontar” (Notícies Caracol); les desqualificacions per als manifestants “Un gamin, ben mort” (Felipe Cadavid, gerent d’un hospital i militant de el Centre Democràtic); a més d’una rància lectura que interpreta tot moviment social o als que apareixen a el front com una “façana per disfressar actes terroristes” (Luis Guillermo Echeverri Vélez).
Un comunicat sobre l’Atur Nacional del Programa d’Antropologia de la Universitat Externat de Colòmbia va puntualitzar: “Vàndals”, “salvatges”, “hordes”, “bandolers”, “pertorbadors de l’ordre” i “terroristes” han estat alguns dels qualificatius que apareixen en diferents discursos i que persisteixen en tornar com minoritàries posicions i mandats de majories. Tots ells tornen anònims als subjectes, els despullen de la seva condició política, els converteixen en masses amorfes sense sentits de pertinença col·lectiva ni identificació. A més, aquests epítets contribueixen a exposar-los, augmentant la seva inseguretat en el present i generant amenaces futures. Avui no podem menys que advertir el perill de l’anihilament social i etnocidi que s’amaga amenaçant després d’aquestes nocions “.
A aquests “vàndals” “terroristes” se’ls ha respost amb bales, assassinats, desaparicions, detencions arbitràries, violència sexual i acarnissament amb les dones. Quant odi i ràbia de policies i soldats que són d’aquests mateixos sectors populars i que han rebut una formació per defensar interessos aliens al seu origen, quanta misogínia i patriarcat.
A Colòmbia l’han volgut mantenir en “la Guerra Freda”; segueixen aixecant el fantasma de les guerrilles per justificar un enemic intern, justificar la compra d’avions de guerra en plena pandèmia, per seguir matant amb impunitat. La guerra els ha concedit, territoris i subsòl per les seves enormes guanys.
Davant d’un Estat feble amb institucions cooptades pel president en la recerca d’una falsa legitimitat, un govern incapaç, un congrés amb majories clientelistes, totalment absent en aquesta crisi, empresaris i bancs que busquen mantenir els seus guanys amb sang, suor i foc a l’ombra dels poderosos, una economia ortodoxa amb màniga ampla per a les multinacionals, afectació extrema d’el medi ambient, etc. Què ens queda?
Aquestes majories oblidades, una joventut que es va plantar perquè té propostes que no han estat escoltades, estudiants, mestres, comunitats afro, negres, raizals, territoris que només existeixen per explotar les seves riqueses naturals amb una població en la misèria, aquestes majories estan mostrant un camí davant el qual els dinosaures volen tancar els ulls. No és un simple esclat, és un crit d’esperança; no és només resistència, és l’inici d’un despertar.
El país necessita un nou model participatiu, noves formes orgàniques per exercir la política sense estructures piramidals i sí amb estructures simples; obrir una veritable participació a l’exercici de ciutadania, a la diversitat i la pluralitat, és el que avui veiem als carrers. Per què aferrar-nos a l’passat? Perdem la por per la novetat, és hora d’acomiadar als tirans i colomins de tirans i a aquest petit tirà que portem dins, aquest patriarca acomodat.
Necessitem donar-li una interpretació de recerca, utopia i realitat a les noves formes de protesta que van més enllà de l’esperança. Em quedo amb dues paraules que apareixen a l’entrada de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid: Força Colòmbia.
