La globalització o el progrés en alguns països asiàtics no ha significat sempre un avanç simultani dels drets de les dones sinó el manteniment de determinades violències, reals o simbòliques, amagades en els entramats culturals tradicionals. Així s’ha vist en algunes de les pel·lícules del Festival Casa Àsia Film Week (CAFW).
“L’honor de la dona es converteix en la seva debilitat”, s’expressa en la pel·lícula de 2013 Josh- Against de Grainde la directora pakistanesa criada a Nigèria, Iram Parveen Bilan. El film gira entorn de la relació de dues dones independents i fortes, Fàtima una professora de Karachi i la seva mainadera Nusrat bi, que desapareix i no torna a la casa on viu amb Fátima. Nusrat bi és violada i assassinada pel Khan, el terratinent d’un poble, que té controlada a la gent amb racionaments de blat i on la mainadera té una associació que proporciona aliments a la població infantil, per evitar que quedin desnodrits per la voluntat del cacic.
Heroïnes lluitadores i directores crítiques
La directora Iram Parveen Bilan, que ha realitzat altres pel·lícules projectades en diferents festivals internacionals i forma part del grup de dones cineastes i productores Women in Film Production, gairebé sempre retrata en les seves ficcions a dones que lluiten pels seus drets. Per això, la mestra protagonista de Josh, Fàtima, aconseguirà al final convèncer la població on van matar a la seva mainadera que, si ells es mantenen “units, no podrà fer-los mal” el Khan i, encara que ella mateixa és segrestada per continuar la tasca alimentària de Nusrat bi, al final, serà alliberada, després de la mort del fill del Khan, qui serà detingut i empresonat. Conclusió, cal lluitar pels drets de les dones.
Una altra de les directores que s’han pogut visionar en aquest festival de cinema és l’australiana Eva Orner amb la pel·lícula documental de 2012, The network, que narra la història de la primera televisió independent de l’Afganistan, ‘Tolo TV’, que va néixer el 2004 i en aquell temps la majoria de les persones que hi treballaven eren dones. En la seva programació Tolo TV inclou des de notícies a Tolo news, fins a drames i comèdies. I això la va convertir en la cadena més reeixida del país fins que es van complicar les coses davant la retirada de les tropes estrangeres i l’increment de la inseguretat al país.
Virginitat, dignitat i deshonra
Iran ha tingut un tractament especial en aquesta edició, amb la projecció de diverses pel·lícules. Una d’elles va ser el film de 2014, Snow del director Mehdi Rahmani, l’argument de la qual és la planificada estratègia de la família Vazri, en fallida després d’un passat acomodat. La família pretén casar la única filla Sara, amb un pretendent que és enginyer a Munic (Alemanya) -surt citat fins i tot l’entrenador de l’equip de futbol del Bayern, Pep Guardiola– ocultant la crítica situació econòmica en què es troba. Però, sobretot, s’ha d’ocultar la pèrdua de la virginitat de la ‘demanada’ en matrimoni, ja que encara es considera “una pèrdua de l’honor o una deshonra” irremeiable per a la dona davant de qualsevol matrimoni.
Totes les persones de la llar guardaran silenci, tant sobre la situació d’ex divorciada de Sara, com de la caríssima operació de reconstrucció de l’himen que ella es va realitzar per ocultar les seves relacions sexuals amb una altra parella anterior. Aquesta és una realitat molt comuna, d’altra banda, en la majoria dels països de l’Orient Pròxim i la Península Aràbiga, com també a l’Egipte i en d’altres països del nord d’Àfrica. I hi ha clíniques reconstructores, a banda i banda del Mar Roig.
El film retrata la voràgine d’aquesta particular jornada que viu la família, en els moments previs a la visita del futur marit però, sobretot, els diàlegs reflecteixen la pressió que encara han de patir les dones en la societat iraniana, encara que elles sí puguin conduir cotxes moderns i automàtics, usar telèfons mòbils i accedir a les últimes tecnologies en imatges filmades o gravacions. Però malgrat aquesta modernitat, “cal guardar les aparences”, segons paraules de l’àvia, que assumeix “el poder i la cura de la familia” en absència del pare, -que és qui encara té atribuïda la potestat de “controlar els fills i filles”- perquè és a la presó per l’impagament de la hipoteca. L’obligació de la filla, li recorda l’àvia és “ser una bona verge” i “casar-se amb dignitat” i és en aquest sentit que cal “ocultar la deshonra”.
Control social sobre les dones
Una altra de les pel·lícules, de 2013, és The snow on the Pines del director iranià Peyman Moaadi, en la qual es retrata a una altra família acomodada de Teheran, sense criatures i amb familiars a Suècia. Aquí és el marit el que, sense avisar, trenca les normes en marxar de viatge amb una de les estudiants de piano de la seva dona, la protagonista, amb la qual manté una relació amorosa des de fa 6 mesos.
És una altra història de les complexes relacions entre parelles, però també entre amistats que, de vegades es traeixen, i, a més, s’observa el control del veïnat sobre les dones, quan l’home està absent de la casa. De manera que no només és la Policia de la Moral la que exerceix el control de les tradicions i prohibicions, sinó que és el propi entorn el que pressiona directament. En qualsevol cas, com les dones iranianes han rebut educació i moltes ja són professionals, quan el marit infidel pretén tornar, la professora de piano no ho permet i segueix endavant amb els tràmits del divorci, per tenir la seva pròpia i nova vida.
El festival Casa Àsia Film Week (CAFW) segons l’organització, ha pretès “oferir un retrat realista de les societats asiàtiques d’aquest segle XXI” i per això s’han projectat 40 pel·lícules de 16 països asiàtics. Alguns d’ells amb una potent indústria cinematogràfica com la Xina, Japó, l’Índia, Austràlia, Corea del Sud i Singapur i altres de menor distribució internacional com Mongòlia, Pakistan, Malàisia, Afganistan, Filipines, Indonèsia, Iran, Kazakhstan, Tailàndia i Vietnam. Les projeccions es feren en dues seccions diferenciades: una Secció Oficial a concurs, amb uns 20 títols dels anys 2013 i 2014 i la Secció Panorama, amb les 20 pel·lícules restants, de 2012 a 2014.
