OPINIÓ
Llàstima de 47 anys de feminisme i la parafernàlia digna i neta, que no aconsegueix organitzar realment a les dones. Aquesta administració està tacada de violència.
El saldo del sexenni de Felipe Calderón, que va treure a l’exèrcit als carrers i camins; la crisi de pau que impera a tot el món i el permís per matar que encoratja el nostre deficient sistema de justícia, on la regla és la impunitat, ha deixat un gran segell color porpra a l’administració d’ Enrique Peña Nieto, que acaba de lliurar el seu 5è Informe de Govern.
Solament en agressions a periodistes i mitjans de comunicació, el compte és de 1.517 en cinc anys; 35 assassinats de professionals del periodisme i 4 desaparicions. La gravetat: 99.75% d’aquests crims estan impunes, impunitat i agressions contra la llibertat d’expressió. I el signe: la simulació.
No serveix ni el Mecanismo de Protección para Personas Defensoras de Derechos Humanos y Periodistas, que depèn de la Secretaria de Gobernación, en el qual s’hi troben organismes i persones civils, ni la Fiscalia Especial per a la Atención de Delitos Cometidos Contra la Libertad de Expresión de la Procuradoria General de la República.
Els crims contra dones periodistes, diu la revista Contralínea en un reportatge del 3 de setembre, va augmentar 70%, en concordança amb l’arribada creixent de dones als mitjans de comunicació.
De la mateixa manera, no ha cedit la violència específica contra les nenes i dones. Segons la Encuesta Nacional sobre las Dinámicas de las Relaciones en los Hogares (ENDIREH) realitzada el 2016, la violència contra les dones de 15 anys i més, va créixer més de 20 punts percentuals en els últims 10 anys; afecta 6 de cada 10 dones en la majoria dels estats, i en comparar els resultats del 2006, 2011 i 2016 d’aquesta enquesta, es mira com va augmentar la xifra de dones que va reportar patir almenys un episodi de violència en la seva vida.
Fins ara no es coneix l’estratègia “nova” per a temperar aquesta creixent onada de violència generalitzada; els homicidis dolosos han crescut cada any, després d’una declinació que venia al final del sexenni de Calderón. Els fets de corrupció no investigats o amb investigacions parcials i altres fets tan dolorosos com la desaparició de 43 estudiants a Ayotzinapa, que complirà 3 anys, enrareixen el sexenni, i entelen qualsevol cosa que pogués definir-se com positiva.
Les grans cadenes informatives del món defineixen a Mèxic només com un país violent, antidemocràtic i sense alçada de governabilitat. No hem passat les proves, ni de la pau, menys de la concòrdia, i tampoc de la defensa o promoció dels Drets Humans. Ens trobem en una situació del tot enfrontada, sense esperança ni credibilitat.
En aquest context no és popular dir que hi va haver reformes encertades; menys és admissible reconèixer que s’han creat llocs de treball i que és un sexenni on s’ha aixecat i promogut la política de gènere, com durant la meva experiència no havia viscut en 40 anys. Es tracta d’alguns avenços, que transcendiran la conjuntura i aquest sentiment d’odi opositor a tot el que parli, no de l’administració pública, sinó del sistema.
Estem atrapades. Les dones estem en condicions d’avançar com mai i no és possible veure-ho. Ens hem quedat a les palpentes alhora de pensar. Hem arribat al súmmum de mirar únicament la superfície. El nostre judici depèn d’una voluminosa i permanent campanya de desprestigi; la desqualificació en els anomenats cercles vermell i groc de l’opinió pública, perquè això és el que priva; no és possible mirar una sola escletxa. Em temo, però això ho han de definir especialistes i doctors i doctores en milers d’especialitats, que la societat s’està autodestruint. No hi ha espai per a l’anàlisi profunda i seriosa, només hi ha el que aprofundeix la desesperança.
Són coses que per a una antiga periodista són preocupants. No existeix ni la idea, ni la intenció de fer un veritable recompte. Per exemple, sobre la política de gènere en aquesta administració. Quan s’intenta, la resposta és: “ets priista?”, “Res serveix”, “és pura simulació i el govern se’n riu”. O sigui, no és possible dialogar, si les postures són fonamentalistes i no proposen l’exploració; les dades objectives i sense eludir els profunds pendents.
Hi ha altres frases que penetren en la societat com mantega: les que resen “acabem amb la màfia del poder”, la favorita d’Andrés Manuel López Obrador, qui no ens ha donat explicació sobre els personatges i grups que rep el seu partit, acríticament, amb vídeos de lliurament de diners -ara ja s’hi incorpora el grup de Bejarano, ho recorda vostè? – i el gravíssim assumpte de Tláhuac on és la seva gent la que es va fer grans cases i condueix els “bici taxis” o ” moto taxis “. I tampoc respon a les crítiques a la corrupció, el Partido de la Revolución Democrática (PRD) i en Morena ho silencia tot, com els 45 anys del negoci de Beto Anaya; i és impossible una explicació de com en el PRI creixen les resistències a la democràcia i també els actes de corrupció; i obliden els casos en funció de l’escàndol.
La veritat és que res s’ha posat a prova com en aquesta administració, sobre com acceptar en tots els nivells que hi ha discriminació per a les dones i que això mina la democràcia i la productivitat; jo no havia vist mai a un secretari de Governació parlar del masclisme sense necessitat d’un guió; o a un Secretari d’Hisenda ara de Relacions Exteriors obrint els pressupostos; ni a tantes funcionàries obligades a estudiar feminisme i gènere. Ni tampoc havia vist a un president presidir el Sistema Nacional de Igualdad, ja sé, és pura demagògia.
Estic segura que alguna cosa sortirà d’aquest experiment.
En els 70 els primers canvis legislatius de l’època contemporània, com l’Article 4t. O les primeres polítiques públiques, han rendit fruits. És clar, no hi ha memòria, llavors es va fer la primera enquesta d’avortament i es va estudiar la resposta a la sexualitat humana, etc. Ja sé que ara no podem avaluar-ho i no podem fer-ho perquè el discurs de la societat civil, com es diu, es concentra en les 7 assassinades cada dia i un sol article de la Ley de Accéso de las Mujeres a una Vida sin Violència, el relatiu a la Alerta de Género, sense major anàlisi o context.
Qui estarà avaluant la qualitat dels gairebé 3 milions de llocs de treball, cosa increïble enmig de les dificultats internacionals del capitalisme; ni s’ha fet un acostament per saber com, sense els diners del petroli, vam créixer igual, poc, però igual que abans, quan ens queixàvem per l’economia petrolizada. Que els 5 anys de l’administració de Peña Nieto per a les dones serà l’avenir, ho serà? Segons el meu raonament, però per ara només jutjat per les xifres reals dels pendents, com l’embaràs en nenes, la violència contra les dones, el lent procés dels canvis en les aules i per suposat la corrupció.
Viatjant d’aquí cap allà, de ciutat en ciutat; menjant, dormint, enfilant carreteres, dalt d’ un avió, i si de cas fes servir només la meva percepció diria que ha augmentat el consum; que moltíssima gent té diners per menjar en restaurants de tots els nivells; que tot i els plançons a Oaxaca, està repleta de vendes al parc central; que milers de persones van als museus; que hi ha terres verdes i grans i que aquestes dones que responen a la Encuesta Nacional sobre las Dinámicas de las Relaciones en los Hogares (ENDIREH), sembla que reconeixen molt millor els seus drets i les violències que viuen; em sembla que molt més que abans, quan no tenia el fenomen tanta publicitat i discurs.
Hi ha dies que penso que estaríem molt a prop d’ajuntar un milió de dones al Zócalo per denunciar la violència, lamentablement l’únic real són les veus d’unes quantes, que hi són, denunciant, que es reuneixen a les instal·lacions oficials o les que se sumen a les taules de discussió, que ja se sap, per experiència, que aquí no passa res de res, aquest sí que és un engany.
En fi, que ja estem llestes i amb el genoll a terra per iniciar la carrera de 2018, on cadacú s’acomoda al seu joc per veure què aconsegueix. I realment molt poques mobilitzacions per acabar amb la impunitat, un sistema de justícia sense protestes, perquè la visió patriarcal fa que totes les protestes es dirigeixin només a Los Pinos. Llàstima de 47 anys de feminisme i la parafernàlia digna i neta, que no aconsegueix organitzar realment a les dones, tant que ni tan sols hi ha xarxes reals. És una mena de malefici sistemàtic: no hi ha com fer-ho.
