Foto: Wikipedia
És per treure’s el barret, per la fermesa i la dignitat que Jineth Bedoya ha demostrat lluitant per la justícia i la veritat del seu cas durant més de dues dècades. La seva tenacitat demostra, que no podem controlar el que ens passa, però en canvi, sí que podem controlar com responem a allò que ens passa.
No conec Bedoya, però sí la seva feina. Se li reconeix la seva defensa pels drets de les dones víctimes de violència sexual. Com a periodista de recerca, s’ha guanyat el respecte pels reportatges, amb dades i fonts de fets que estaven condemnats a quedar impunes sobre les activitats delictives dels grups al marge de la llei.
Un reconeixement que al principi li va ser esquiu, atès el masclisme imperant que justifica i minva el pes del delicte al victimari; però també, la indiferència i la desidia amb què va ser tractat el seu cas al llarg dels anys per governs, ens de control i per les entitats judicials del país, revictimitzant-la doblement.
El seu cas, va commoure a tal punt la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) que un cop conegut el seu expedient en primera instància, va notificar l’aprovació de l’informe de fons sobre les violacions a què havia estat sotmesa.
Posteriorment (2021), la Cort Penal Internacional, va condemnar l’estat colombià a impartir justícia mitjançant mesures de reparació individual i col·lectiva a les dones víctimes de violència sexual.
Cal anotar, que és la primera vegada a la història d’un Tribunal Internacional, que s’emet un pronunciament sobre la situació de periodistes en un context de conflictes armats.
Un avenç important, tenint en compte el potencial de la Resolució, ja que pot disminuir la dinàmica dimpunitat generalitzada en els processos de crims contra dones, així com les restriccions a la llibertat de premsa. Un problema que afecta els espais més personals de les i els periodistes i té un impacte directe sobre el treball informatiu i la llibertat dexpressió.
Així que, la decisió sense precedents de la Cort Penal Internacional, va condemnar sense objeccions Colòmbia a pagar una indemnització per la seva inoperància, per la seva injustícia i per la seva incapacitat de prevenir i reparar els danys causats per paramilitars al seu territori. Això indica que, en un país com Colòmbia, practicar el periodisme és gairebé un exercici d’immolació.
En un viatge que va fer per Europa fa alguns anys, denunciant i tractant de cridar l’atenció internacional sobre el seu cas, vaig sentir dir, que el cas de Bedoya quedaria a la impunitat. Però es van equivocar els que pensaven així, perquè amb la seva valentia de denunciar i pregonar un fet tan escabrós com el segrest i la violació, fets que provoquen un dany psicològic real a qui ho pateix, el que van aconseguir va ser que es visibilitzés el declivi de la llibertat dels mitjans i l’augment de les amenaces per a la seguretat de les i els periodistes, una tendència que desafortunadament s’està donant a tot el món en democràcies en reculada i en els estats totalitaris recalcitrants. Gràcies Jineth!
