Un studi “L’impacte de la crisi” assenya que a Catalunya les dones són el principal suport de gairebé la meitat de les llars.
El 2006, les dones representaven el principal suport d’un 32 % de les llars, enfront del 67% de les economies que depenien del salari dels homes. Però, en més de cinc anys, els percentatges gairebé s’han igualat.
A Catalunya la misèria té rostre de dona: violència, explotació, discriminació i pobresa extrema es fan cada vegada més evidents en el context actual. Les dones es troben cada vegada amb menys ingressos i amb més càrregues i responsabilitats, generant situacions de major dependència i vulnerabilitat, acabant per “aguantar” l’intolerable. En el context del Dia Internacional de la Dona, evidenciar aquesta realitat es fa pertinent i necessari.
L’estudi sobre ” L’impacte de la crisi” de l’Institut d’Estudis Regionals i l’Enquesta de Condicions de Vida de la Població, assenyalen que a Catalunya les dones són el principal suport de gairebé la meitat de les llars. El 2006, les dones representaven el principal suport d’un 32% de les llars, enfront del 67% de les economies que depenien del salari dels homes. Però, en més de set anys, els percentatges gairebé s’han igualat. Ara en el 54% de les llars el principal suport és l’home, i la dona ho és en un 46%. Encara que, segons assenyala l’estudi, ” el pes de les dones té un impacte brutal sobre el risc de pobresa, perquè elles perceben salaris més baixos i precaris.”
La relació família monoparental i pobresa és evident, també la d’extrema pobresa i dona, amb ingressos mensuals per sota dels 397€. Tanmateix, les dones procuren un lloc per a elles, les seves filles i fills, per miserable que sigui. Des d’aquí continuen lluitant contra la fam, el fracàs escolar, i la violència, entre d’altres realitats.
Les dones en aquest context semblen tenir una gran resistència a l’adversitat, ja que els suïcidis de dones no arriben al 30% del total i la seva esperança de vida és sis anys més que la de l’home. I és que la salut de les persones es veu afectada per la crisi, que ha incrementat el risc de patir un trastorn mental en un 9% des de 2006. Segons l’últim estudi de la Fundació Rafael Campalans, aquest factor està lligat als recursos econòmics i al gènere, ja que les dones de classe baixa tenen un risc del 17,1% enfront del 7,5% d’homes.
La Fundació Rafael Campalans també assenyala que s’ha duplicat el nombre de persones catalanes deutores, ja s’evidencia un retard en el pagament de les despeses, sobretot els relacionats amb l’habitatge, la hipoteca, el lloguer o els rebuts es subministraments passant d’un 5.4% el 2006 a un 11,6% en l’actualitat.
El 2006 hi havia 139.000 persones catalanes que no rebien ajut econòmic, el 2011 la xifra de persones sense ingressos va augmentar fins als 469.000, alhora que les ajudes de renda mínima d’inserció es van reduir en un 23,6% de 2010 a 2012. A més, un 40% de la població assegura no tenir capacitat d’afrontar despeses imprevistes.
La crisi també ha fet aflorar la “pobresa energètica”, que afecta el 12,7% de la població de Catalunya, que tenen dificultats per mantenir els seus habitatges a una temperatura adequada. D’altra banda, la bretxa social s’ha agreujat, ja que si entre els anys 2006 i 2009 els col·lectius amb més riqueses tenien un nivell de renda 3,9 vegades superior al 10% de gent més pobra, en l’actualitat la diferència és 5 vegades més.
L’informe de la Fundació Campalans alerta que Catalunya pateix una situació “d’emergència social” amb 113.300 llars catalanes sense cap ingrés, 7.000 famílies desnonades durant el 2012, 1 de cada 5 persones en risc de pobresa, més de 900.000 persones en atur i 203.354 persones registrades a les oficines del Servei d’Ocupació de Catalunya que no cobren cap prestació ni subsidi.
La malnutrició també és un indicador de pobresa. El Departament de Salut ha reconegut que a Catalunya hi ha 751 menors de 16 anys amb diagnòstic de malnutrició, dels quals 660 són a causa de circumstàncies de risc personals i socials. A més, les famílies amb fills i filles que recorren a menjadors socials a augmentat en un 32%. I s’han identificat 91 menors amb patologies que els impedeixen assimilar els nutrients.
Algunes pinzellades més: La taxa de pobresa a Catalunya supera en vuit punts la mitjana europea; el 29,5% de la ciutadania catalana és pobra, mentre que la mitjana de la UE és del 21,6%, un estudi de la Diputació de Barcelona mostra que la nova pobresa desplaça a la franja de majors de 65 anys com la més castigada i el 39% de les persones catalanes no pot anar ni una setmana de vacances a l’any, ha augmentat el cost dels serveis de transport públic s’ha incrementat, sobretot la targeta T10 en un 5% i es continua incrementant el preu de l’aigua, que pujarà un 8,5% de mitjana a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
Sota aquest panorama, no és estrany que l’informe de la Fundació de les Caixes d’Estalvis (Funcas) situï a Catalunya -una de les comunitats més desenvolupades i amb més renda del país- a la segona autonomia amb major percentatge de pobresa familiar. És a dir, un 33% de famílies són pobres, a causa que “la cistella de la compra, entesa com el cost dels productes o dels serveis que paga la ciutadania, és superior al d’altres comunitats i a més ha crescut en major mesura del que indiquen les estadístiques de l’IPC en el període analitzat 2006-2011”, s’assenyala en l’estudi.
L’informe considera que una llar o una família és pobra quan la despesa que poden assumir és inferior al 60 % de la despesa mitjana de l’Estat espanyol. La causa fonamental és el cost de la vida, que ha crescut més a Catalunya que a altres territoris. L’atur ha passat del 8% al 24 % en cinc anys.
Des de la societat civil, L’Aliança, una xarxa formada per diverses associacions i col·lectius com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la Coordinadora de Treballadors en Atur de Catalunya, el Front Cívic de Catalunya, entre d’altres, van denunciar que a Catalunya existeixen 2,2 milions de persones que viuen sota el llindar de la pobresa, de les quals 300.000 són nens i nenes. En el territori català també hi ha 225.000 famílies que tenen tots els seus membres a l’atur. A més, la discriminació laboral es dóna a tots els nivells: la bretxa salarial ronda sempre al voltant del 30%, i el 70 % dels llocs de treball fixos discontinus els ocupen dones.
D’altra banda, un estudi dirigit per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) adverteix que ha augmentat la bretxa social a Catalunya, on la realitat territorial és cada vegada més la d’una població segregada en funció de la renda. “Els rics viuen als barris dels rics i els pobres en els dels pobres. La barreja va desapareixent”.
Conclussions
Les conclusions inicials, -ja que la investigació acabarà el febrer del 2015 – assenyalen que “augmenten” notablement “les zones de Catalunya on es concentren ‘valors extrems’, és a dir, amb molts indicadors de pobresa o de riquesa.” Aquesta realitat es tracta d’un “fet preocupant” ja que “es corre el risc d’insensibilització amb les problemàtiques que pateix la majoria de la població”.
Tambe assenyala que la segregació social és intermunicipal i,per tant, l’abordatge estrictament local és insuficient per abordar aquest problema. Per exemple, segons les xifres publicades pel Departament d’Estadística de Barcelona, Ciutat Meridiana i Pedralbes no semblen barris d’una mateixa ciutat. Les rendes d’una família de Pedralbes són sis vegades més altes que les d’una família de Ciutat Meridiana. La seva situació al mapa de Barcelona està tan allunyada com la seva realitat.
Dels 73 barris que formen Barcelona, hi ha 55 que estan per sota de la renda mitjana, que se situa en el valor 100. Representen el 75% del total. La resta se situen per sobre. Alguns lleugerament, altres escandalosament. És el cas de Pedralbes, amb una renda de 240 per família i seguit per Tres Torres, amb un valor de 215. Mentrestant, Ciutat Meridiana té un índex de 37,5, molt a prop de la Trinitat Nova, amb un 38,9. Els dos barris, situats a Nou Barris, han baixat les seves rendes respecte a les xifres de l’anterior exercici, on es situaven amb valors de 51 i 47, respectivament.
Tal com assenyalen els diversos estudis aquesta realitat s’anirà aguditzant cada vegada més, es deteriorarà la limitada classe mitjana, s’obriran més les bretxes entre les persones més riques i les persones més pobres, es multiplicaran “nous pobres”, sobretot les persones en atur de llarga durada que han deixat de rebre prestacions socials.
Davant d’aquest context, el desafiament de pretendre reduir la pobresa i sobretot la de les dones, passa per tenir una visió integral i una anàlisi multidimensional de les diverses desigualtats i sistemes d’opressió que operen en aquesta realitat. Però a més, cal identificar i visibilitzar les resistències, capacitats, iniciatives i sinergies que la ciutadania ha posat en pràctica per superar la pobresa.
Quan s’identifiquen les causes de la pobresa en el seu sentit multidimensional, com a exclusió, precarització, discriminació, violències, privació dels drets i necessitats bàsiques es posen en relleu les desigualtats cap a les quals s’ha d’incidir; i quan s’assumeixen els aprenentatges situats i geopolíticament localitzats de totes les persones i col·lectius que fan servir per subvertir el sistema colonial econòmic, és quan només així les respostes, propostes i estratègies per superar la pobresa en tots els àmbits seran efectives per a totes les persones.
